Sobre l’agrimensura a Catalunya al segle XIX
Aquest diccionari vol ser una contribució a l’estudi d’un col·lectiu professional que ha dut a terme una important labor cartogràfica, estadística i geogràfica a Catalunya: el dels agrimensors. Els seus coneixements tècnics han estat requerits, històricament, tant pel sector privat (propietaris de terres, companyies ferroviàries...) com pel públic (ajuntaments, administracions provincials d’hisenda...). Tot i que les primeres activitats dels agrimensors a Catalunya cal situar-les a l’època romana i que, des d’aleshores, han tingut continuïtat històrica, aquest diccionari està centrat, per raons que s’explicaran més endavant, en aquells professionals que durant el segle XIX van dur a terme treballs d’agrimensura o bé van obtenir el títol oficial d’agrimensor, però s’anirà ampliant a mida que progressin els estudis sobre el tema.
Abans, però, de parlar d’aquest diccionari, creiem convenient escriure unes notes històriques sobre l’art de l’agrimensura a casa nostra per tal de conèixer-lo millor. L’agrimensura és un saber tècnic conreat des de l’Antiguitat clàssica, que ha contribuït al desenvolupament de la geometria i de la cartografia. Els antics egipcis han estat considerats els inventors de la geometria com a resposta a les constants operacions d’agrimensura que es veien obligats a fer com a conseqüència de les inundacions periòdiques provocades pel Nil, que esborraven les partions de les propietats territorials. Per la seva part, els romans, que excel·liren en aquest saber, no sols ens han llegat mapes parcel·laris, fruit de les seves centuriacions, sinó un conjunt de diversos tractats d’agrimensura aplegats en una obra de finals del segle V o començaments del segle VI coneguda com a Corpus Agrimensorum Romanorum.
A Catalunya aquest coneixement fou exercit per uns professionals coneguts tradicionalment com a agrimensors, canadors, destradors o geòmetres. El coneixement dels agrimensors o gromatici romans va perviure a la Catalunya altmedieval tal com ho palesa el manuscrit núm. 6 del monestir de Ripoll titulat Ars Gromatica siue Geometria Gisemundi, que data de la segona meitat del segle IX i que està basat en el Corpus Agrimensorum Romanorum.
Per la seva part, la pràctica de l’agrimensura ha estat documentada, com a mínim, des de finals del segle XIII. Un dels punts de les anomenades Ordinacions de Sanctacília, establertes aleshores, especifica que «si algú vol fer canar las terres, camps o vinyes, que haurà comprat a mujadas, pagui lo salari als canadors...». D’altra banda, en un document notarial de 1324 relatiu a l’adquisició d’un solar de la ciutat de Barcelona per part d’un particular, s’explica que aquest va contractar els serveis de l’agrimensor cives Barchinone Jaume de Sanctacília, molt possiblement l’autor de les esmentades Ordinacions, per tal d’amidar-lo.
Durant l’Edat Moderna l’agrimensura experimentà a Catalunya, com a tota Europa occidental, una activitat creixent. Una prova d’això, la tenim en el Llibre dels secrets de agricultura casa rústica y pastoril, que va publicar a Barcelona, l’any 1617, fra Miquel Agustí. Aquesta obra, de gran importància per a la història de l’agricultura a Catalunya i de la llengua catalana, conté un capítol dedicat enterament a l’agrimensura, el títol del qual és: «Lo modo y forma que se ha de tenir en lo mesurar y canejar les peces de terra en lo Principat de Cathalunya y en los comptats de Rossello, y Cerdanya, y Conflent, y altres parts, de qualsevol manera, forma y figura que sian les terres». La seva lectura permet veure que Miquel Agustí, a l’hora de referir-se als professionals de l’«art de canejar», parla de «Geometrichs», tot i que la forma més general i col·loquial que utilitza per anomenar-los és la de «mestres canejadors».
La labor del agrimensors va rebre una embranzida considerable a partir de la implantació, l’any 1716, per part de les noves autoritats borbòniques del Cadastre de Catalunya. Així, durant els anys 1720-1724, en que José Pedrajas fou l’intendent de Catalunya, diversos geòmetres van intervenir ja en la confecció de la informació cadastral requerida. La participació d’aquests professionals en les tasques cadastrals es va veure potenciada l’any 1727, quan el nou intendent de Catalunya, Antonio de Sartine, va crear un cos de geòmetres del Cadastre, format durant el seu govern per uns vuit membres. Un cos, que segons les recerques dutes a terme pel geògraf Jesús Burgueño, el van integrar, entre 1727 i 1815, un total de vint-i-dos geòmetres.
Malgrat la participació creixent dels agrimensors en tasques de caire privat o públic com la del cadastre, aquests van funcionar a l’Estat espanyol fins a mitjan segle XIX amb els mètodes propis d’un ofici tradicional. Un ofici que es caracteritzava per tenir una forta component familiar, el coneixement del qual era transmès, bàsicament, de pares a fills i per estar molt vinculat a l’àmbit local (municipal o comarcal). Era, però, una professió regulada que, fins la dècada de 1850, va distingir-se, d’altres com la de mestre de cases o fusters, per tres factors diferents.
El primer era que, a causa de les seves implicacions fiscals i jurídiques, tothom que volgués exercir-la havia d’estar en possessió d’un títol oficial d’agrimensor. El segon, era que, malgrat l’obligatorietat d’aquest títol, fins l’any 1852 no va existir a l’Estat espanyol cap ensenyament públic reglat dedicat a l’agrimensura, l’estudi del qual permetés l’obtenció del títol d’agrimensor en un centre públic docent. Mentre que el tercer factor era que els professionals de l’agrimensura no van comptar mai a l’Estat espanyol, a diferència del que succeïa a d’altres territoris d’Europa occidental com el nord d’Itàlia, amb una associació gremial o corporativa pròpia.
Fins l’any 1768 el títol d’agrimensor era expedit, bàsicament, per les autoritats territorials (diputacions forals, ajuntaments...). Tanmateix, a partir de la creació aquell any de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València, Carles III va ordenar que aquesta institució fos l’encarregada de realitzar al País Valencià els exàmens per expedir el títol oficial d’«agrimensor i aforador». Una ordre que es va acabar fent extensiva a les altres acadèmies de belles arts existents a l’Estat espanyol (San Fernando, a Madrid, San Luis, a Saragossa i la Purísima Concepción, a Valladolid). Més tard, es van crear juntes delegades de la Real Academia de Belles Arts de San Fernando a Barcelona, Bilbao, Santiago de Compostel·la, Sant Sebastià i Sevilla, una de les funcions de les quals era la realització dels esmentats exàmens. La data més antiga que posseïm de la Junta Delegada de Barcelona és de 1833.
Aquesta normativa es va veure afectada per les diverses reformes legislatives, que van anar introduint, a partir de 1812, com a conseqüència de l’alternança de governs liberals i absolutistes. La competència per fer aquests exàmens i atorgar el títol oficial d’agrimensor, durant el Trienni Liberal, va ser atribuïda a les diputacions provincials, per un decret, aprovat el 3 de febrer de 1823. La restauració del règim absolutista aquell mateix any va deixar-lo sense efectes, de manera que les acadèmies de belles arts van continuar sent les úniques institucions competents. Uns anys més tard, el 23 de maig de 1837, amb els liberals de nou al govern, es va aprovar un reial decret pel qual es restablia la competència a les diputacions provincials.
D’altra banda, a partir de finals de la dècada de 1830, la gran demanda de treballs propis de l’agrimensura, que estava experimentant aleshores tant la societat espanyola com la catalana, va fer que la pràctica de l’agrimensura fos permesa a d’altres professionals que no haguessin realitzat el preceptiu examen per obtenir el títol d’agrimensor o que no l’haguessin obtingut estudiant a una escola de belles arts o a un institut provincial de segon ensenyament. Aquest va ser el cas, en primer lloc i a partir de 1839, d’aquells professionals que posseïen un títol acadèmic d’arquitectura. A continuació, aquesta acceptació es va fer extensiva, el 1846, als enginyers forestals i, el 1849, als mestres d’obres.
La situació experimentà importants canvis tant a nivell estatal com català a començaments de la dècada de 1850. En el cas de Catalunya, es va produir un primer i important canvi l’any 1850, quan el govern central va autoritzar la creació d’una acadèmia provincial de belles arts a Barcelona. El segon canvi, d’abast estatal, va tenir lloc el 30 de novembre d’aquell any, quan es va crear la carrera de mestres d’obres i directors de camins veïnals, l’ensenyament de la qual va anar a càrrec a Catalunya de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, que depenia de l’esmentada acadèmia provincial. I, el tercer i més important canvi, va ser l’aprovació, el 17 de febrer de 1852, de la carrera d’agrimensors i aforadors, que es va impartir també en aquesta Escola de Belles Arts des d’aquell any fins a mitjans de 1869.
Les grans expectatives laborals que, a mitjans de la dècada de 1850, generava la professió d’agrimensor van fer que s’incrementés l’ensenyament públic d’aquesta carrera. Així, l’any 1858, arran de la l’aprovació l’any anterior de la Llei d’Instrucció Pública, coneguda com a Llei Moyano, es va decidir que els instituts provincials de segon ensenyament impartissin ensenyaments d’agrimensura, que haurien de permetre als seus estudiants obtenir el títol d’«agrimensor, perit taxador de terres». Un títol que a Catalunya concedia el rector de la Universitat de Barcelona, un cop l’alumne havia cursat i aprovat els estudis d’agrimensura en un dels instituts provincials de segon ensenyament que els impartien.
El primer institut de segon ensenyament de Catalunya que va començar a impartir aquests estudis va ser el de Barcelona, que va iniciar les classes durant el curs 1859-1860. El curs següent van començar a oferir estudis d’agrimensura els instituts de Figueres i Lleida. A continuació, durant el curs 1861-1862, ho va fer l’institut de Tarragona. I, quatre anys més tard, durant el curs 1865-1866, ho va fer l’Institut Provincial de Segon Ensenyament de Girona, tot i que aquesta va ser una experiència educativa molt breu, ja que només va durar fins el curs 1867-1868.
Ara bé, la supressió, primer, de la carrera d’agrimensors i aforadors a les Escoles de Belles Arts, l’any 1870 i, després, de l’ensenyament de l’agrimensura als instituts provincials de segon ensenyament, l’any 1876, van representar, en la pràctica, la liquidació de la carrera d’agrimensor. A aquestes mesures, cal afegir-hi la de la creació, l’any 1861, de la Escuela Especial de Topografia Catastral de Madrid, que va contribuir, de forma decisiva, a la constitució, el 1870, del Cos de Topògrafs. Un cos de caràcter estatal, la formació del qual va deixar als agrimensors formats a les escoles de belles arts i als instituts de segon ensenyament de Catalunya fora de la gran empresa estatal d’aixecar un cadastre parcel·lari general del país, que estava en marxa des de 1859.
Malgrat això, els 24 anys que van romandre vigents els estudis tècnics específics d’agrimensura –des del curs 1852-1853 fins el 1876-1877- van possibilitar que, com a mínim, 451 alumnes obtinguessin a Catalunya el títol oficial d’«agrimensor i aforador» o el d’«agrimensor, perit taxador de terres». D’aquest conjunt de titulats, 160 havien obtingut el primer títol per l’Escola de Belles Arts de Barcelona; i, 291 el segon títol als instituts provincials de segon ensenyament (28 a l’Institut de Barcelona; 80 a l’Institut de Figueres; 8 a l’Institut de Girona; 124 a l’Institut de Lleida; i, 51 a l’Institut de Tarragona).
A partir de 1876, amb la supressió de les carreres d’agrimensor, d’altres ensenyaments tècnics (enginyers agrònoms, perits agrícoles, perits agrònoms...) van anar incorporant els coneixements i les competències que, fins aleshores, havien estat pròpies d’aquells tècnics que disposaven del títol oficial d’agrimensor. Amb tot, l’agrimensura continuà sent encara, a començaments del segle XX, un saber tècnic reconegut. Un reial decret de 17 d’agost de 1901, pel qual es reorganitzaven els instituts generals i tècnics de segon ensenyament, va crear en aquests centres docents uns estudis elementals d’agricultura, que permetien obtenir el certificat de «Pràctic agrònom» i el de «Perit agrimensor». Una de les assignatures que formaven part del pla d’estudis d’aquests estudis era la de «Topografia, agrimensura i pràctiques», que calia que fos impartida per un professor que comptés amb el títol d’enginyer agrònom o, en el seu defecte, el de perit agrícola.