Xerrada de Pau Vidal i premis Paraules de la Física 2015

Pau Vidal, Atilà Herms, degà de la Facultat de Física, i Conxa Planas, cap dels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona. Foto: J. M. Rué/UB

Atilà Herms i Pau Vidal en un moment de la presentació de Paraules de la Física, la vigília de Sant Jordi. Foto: JRC

El Francesc, el Gianluca, la Cristina i la Irene van presentar les quatre paraules que es van emportar els quatre premis Paraules de la Física en l’edició de 2015.
Foto: J. M. Rué/UB.

 

Pau Vidal i… les paraules de la física del 2015

Pau Vidal a la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona, 22/04/2015. Foto: JRC

L’any passat, amb el discurs d’en Màrius vam aprendre un punt de partida fonamental: que etimològicament física prové del grec phyo, és a dir, ‘néixer’.

Ara que ja hem nascut, doncs, serà convenient fixar-nos en com i amb qui ens relacionem, perquè els éssers vius no existeixen aïllats, i encara menys en aquests temps de globalització i interconnexió, en què cada vegada estarem més connectats els uns amb els altres.

Vegem què ens diuen els experts. Per a mi, que visc en l’univers del mot, un dels màxims experts és el Diccionari etimològic, que és un diccionari sensacional perquè fa una cosa que no fan els altres: agrupa les paraules per famílies. Si anem a la de física, doncs, hi trobem una sèrie de personatges que encarnen això que deia de la interconnexió. Pareu atenció: hi surten l’astrofísic, el biofísic, el fisicomatemàtic, el fisicoquímic, el geofísic i el psicofísic. Els heu comptats? Sis en total. Però amb una particularitat: en dos casos el físic va al davant i en quatre al darrere. Això què vol dir? És un missatge ocult, potser?

Als qui us hagi quedat el neguit d’anar en segona posició més cops que no pas en la primera, penseu que per als lingüistes com jo la cosa encara és pitjor. De les tres unions professionals que recull el diccionari (sociolingüista, etnolingüista i geolingüista), no n’hi ha cap que anem al davant. Sempre segons. Com si, implícitament, el diccionari reconegués que som un ofici de segona. No n’hi ha per estar gaire contents, oi? (Per cert, observeu que l’únic professional que ens uneix, l’únic que pot treballar amb físics i lingüistes, és el geo. No sé si de geòleg o de geògraf. Curiós, eh que sí?)

Ara, a mi sincerament em sembla que les nostres respectives disciplines estan més relacionades del que ens pensem. Sense anar més lluny, jo mateix l’any passat vaig publicar un llibre titulat 100 insults imprescindibles, i quan vaig arribar a l’entrada subnormal, què descobreixo? Doncs que té una accepció en el món de la geometria, aplicable per tant en Física, que defineix la “distància del punt de l’eix d’abscisses on la normal a la corba etcètera etcètera”. En fi, què us haig d’explicar que no sapigueu.

Més curiositats. Un altre diccionari molt ferm, l’Alcover-Moll, que és un diccionari històric, ens explica que antigament un físic no era això que sou (o sereu) vosaltres sinó un metge teòric, un estudiós del cos, de les seves malalties i els seus remeis. I ho il·lustra amb un exemple d’un llibre fonamental com és Lo somni, de Bernat Metge (quina coincidència, oi, el cognom de l’il·lustre pensador medieval?): “Los fisichs són apellats teòrics e especulatius, e los metges e chirúrgichs són apellats pràtichs e operatius”. Teòrics i especulatius, he he.

Finalment, un exercici molt útil per veure-hi més enllà de la superfície dels mots és fixar-se en els exemples i locucions que completen les definicions dels diccionaris. En el cas del Gran diccionari de la llengua catalana, àlies “l’escarola” perquè és de color verd, els termes que apareixen associats a l’entrada física són aquests: en la primera accepció, món, llei i ciències. Tres conceptes dels grossos, d’aquells que pesen. En la segona, qualitats, defectes, plaers i exercicis: aquí ja entrem en el camp del goig i l’estètica, imprescindibles per a la vida moderna. I en la tercera i última: bellesa (física) i l’expressió jugar-se el físic. Tota una invitació al gaudi i la ludopatia de casino.

Amb aquesta preparació teòrica, doncs, em vaig capbussar en l’univers del concurs. Jo, sincerament, m’esperava trobar-hi paraulotes llargues, d’aquelles que fan molt de laboratori de ciència. I n’hi he trobat algunes, sí: fotonitzador, electromagnetisme o la molt prometedora complexiconjugar. Ara bé, m’he endut unes quantes sorpreses. N’hi havia de relacionades amb la gastronomia (espaguetificació, que l’Andreu proposava amb concisió: “Bon concepte i nom preciós”; i sandvitxar, que segons en Raimon “també es pot entendre fora de la mecànica quàntica”. I delatava el seu origen geogràfic illenc amb l’exemple que posava: “Sandvitxem aquesta sobrassada!”). No em direu que no servirien per encunyar un neologisme necessari: gastrofísic.

També en vaig trobar de lligades amb l’esoterisme: dinou, per exemple, que en paraules de l’Arnau “és el sentit de tota existència”. I aclaria aquesta presentació tan ambiciosa: “L’Obama i els illuminati ens ho volen amagar, però ja és hora que tothom ho sàpiga”. O coherència, que l’Artur presentava de manera concisament crítica: “Sovint n’anem mancats”. Finalment, Castellet (Albert el revolucionari: “Visca Ferran Sala!”) i Varela (“Gran professor i millor persona”. Ensabonada abans d’un examen?) confirmen que els cognoms constitueixen una subsecció ben esotèrica.

Altres associacions són menys evidents: la ludopatia lírica? (canica, cantada per en Jord el trobadori: “Rodona i bonica com la nostra terra, que gira i gira al voltant del sol com un gira-sol, tot sol, com un mussol a punt d’emprendre el vol”), la novel·la negra (tipus espectral. Irene: “Si no sabéssim que es tracta de la subdivisió numèrica d’una classe espectral pensaríem que estem davant d’un paio fantasmagòric”) o fins i tot la política, atès que el concepte maquillatge de dades és un clàssic de l’endemà de les eleccions (Joan Manel: “És allò que alguns estudiants, i malauradament alguns científics, fan amb les dades experimentals per dissimular comportaments no esperats o errors de mesura”. Per cert que no queda gaire lluny d’aquest altre estilema del periodisme: move data point (Dani: “La clau perquè la realitat no espatlli una magnífica teoria”), exactament el mateix que la famosa màxima del redactor de diari: “Que la realitat no t’esguerri un magnífic reportatge”.

Finalment, l’última de les associacions professionals que m’ha suggerit el concurs ha estat un imprescindible filofísic, a partir de la descoberta de la força (Isabel: “La seva aplicació provoca canvis”, que no per descomptat és menys cert) i del tràgic concepte de killing (Àngel: “Els vectors de Killing em maten”), que obre un filó que podríem batejar com el sector potser-m’he-equivocat-de-carrera: ona (Sònia: “Les ones són tan comunes a la vida quotidiana que costa d’entendre que a vegades siguin tan complicades d’estudiar”), refracció (Naarah: “Fenomen que pateixen les ones i a vegades també nosaltres quan la vida ens desvia dels camins”, com per exemple el camí de la facultat, segur), valenta (Cèlia: “Has de tenir voluntat per enfrontar-te a entendre la natura i les lleis que la regeixen i voler posar valors als fenòmens que succeeixen diàriament” o, dit d’altra manera, quina llauna haver d’anar cada dia a la facu!) i, en darrer lloc, zero (Alba: “Un conegut de qualsevol estudiant de Física”, no ho deus dir per experiència pròpia, oi?).

I no voldria acabar sense els dos mots que m’han impressionat més d’aquesta edició del concurs perquè encarnen aquest íntim lligam que deia entre físics i filòlegs. El primer és led, perquè, si us hi fixeu bé, encara que sembli un invent modern i revolucionari, ja el teníem incorporat a la natura (per exemple dins d’una bleda) o en objectes tan quotidians com una galleda. El podem trobar a Caledònia o en un cotxe teledirigit. I, tanmateix, no ens deixarà mai sols perquè fins i tot il·lumina una situació tan desemparada com és la soledat. L’altre mot és un compost, nanollapis, que fa que la Cristina es pregunti si, “tenint en compte que és un nanoobjecte producte de la nanotecnologia, en un futur es podrà regalar un nanollibre per Sant Jordi?” Per això, perquè estic segur que sí, des d’aquí aprofito la proximitat de la diada del Llibre per regalar-li a ella una nanorosa.

PAU VIDAL