Obres guanyadores del XXIV concurs literari del Campus Clínic

La Paula Pons i la Berta Urpí, estudiants de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, són les guanyadores del concurs literari d’enguany al Campus del Clínic.

Els premis es van entregar el passat 15 de maig i tot seguit volem compartir els textos amb els quals aquestes dues estudiants van resultar guanyadores:

Modalitat de poesia, L’última volta, de Berta Urpí.

Entre línies

Sort que la vida m’ha ensenyat
a interpretar silencis com a única resposta
i a llegir entre línies.

Sort que ara soc capaç d’entreveure
—amagat rere el teu ‘no puc’ que intenta,
pretensiós, endolcir-me la derrota—
la malícia d’un ‘no vull’ que,
covard, no gosa manifestar-se.

Poesia

Caçar un pensament
al vol
i transformar-lo
en poesia.

Caçar un sentiment
al vol
i amb poesia
desxifrar-me.

L’última volta  

Pecàvem d’inexperts i proclamàvem
—impetuosos, orgullosos—
les nostres diferències.

Sentint-nos sempre una mica més ferms,
tenaços i coherents
que la resta.

Nosaltres prioritzàvem sempre l’estima
i crèiem que ningú,
mai,
podria diluir aquest amor
que ens teníem.

Pur, innocent.

Però ja no.
Ara se’m revela
tan cert, tan clar i tan breu
que espanta
que érem tu i jo
i ja no ho som tant.

Perquè ja només queda,
entre nosaltres,
el silenci fred i amarg
d’amants antics que ara
es desconeixen.

I hem passat
de sentir-nos especials
a saber-nos ordinaris.

Deu centímetres i un abisme entre tu i jo.
Ha guanyat el que s’esperava de nosaltres.
I ha perdut l’amor.

Modalitat de prosa: Taxi a Tel Aviv, de Paula Pons.

A totes les palestines, per la força, la dignitat i el coratge.

Pel dret a la vida i per la llibertat de tot un poble.

Ahir mateix la meva filla estrenava la bicicleta que li acabàvem de regalar pel seu aniversari al parc de sota casa. Era blava i lluenta, i ella, quan descansava, esgotada de fer carreres, se la mirava feliç i orgullosa. I de fet semblava que mai no havia estat tan feliç. Que només li calia aquella bicicleta i algú amb qui poder fer una cursa rere l’altra. I repetir-la fins a guanyar.

Avui, mentre neix el dia al país de l’olivera, mentre m’espero al cotxe amb la finestreta a mig obrir, tot això em balla i em repica punyent dintre del cap. Els ulls brillants de la nena de la bicicleta se’m fonen amb la mirada perduda i desesperançada de la Sanna. La veig allà, dreta, pàl·lida i esquifida —potser fins i tot més que l’última vegada— esperant-se entre aquella colla de mans i canons, i braços i banderes, i cossos i cascs, i més armes. I trets. Allà, el millor que es pot respirar, si el vent et bufa de cara, és la por. Si la sento jo, que estic a l’altra banda i no hi he hagut de travessar mai, com ha d’estar aquella nena? Allà, sempre m’ho ha semblat, les persones deixen de ser persones. Perden la noció del que són, i el cap i l’ànima volen lluny. Volen tan lluny com poden per no saber-se’n res. Per no saber-se atemorides, amenaçades, humiliades i violentades. Per no ser conscients que tot pot acabar allà mateix. O el que és pitjor, que tot pot seguir com fins aleshores.

Un dia més, a les sis de la matinada, espero la Sanna i l’Aboud a l’altra banda del control militar de la sortida de Jerusalem, on el taxista local els ha deixat perquè no pot passar-lo. L’Aboud és el seu veí, o cosí llunyà, ara no ho recordo ben bé. No es coneixien gaire fins que va començar tot, ara farà uns dos mesos, però de la mateixa manera que tot a Palestina, la vida la dicten les necessitats. Així, després de recórrer metges, hospitals i oficines administratives d’una banda i l’altra del mur, la Sanna havia pogut obtenir el permís per sortir de Jerusalem i rebre el tractament de diàlisi que necessitava. Tres cops per setmana havia d’anar a l’hospital de Tel Aviv. I tornar. El que havia costat d’aconseguir aquest permís a la família només ho deuen saber ells: que si els metges de Jerusalem informen de la necessitat del tractament, que si les autoritats palestines han de donar el vistiplau en una altra reunió i demanar l’atenció sanitària a l’Estat d’Israel, i l’administració de l’estat ha de respondre, i donar una cita primer amb un altre metge israelià perquè comprovi que realment la necessitat de dialització no és cap caprici, i després no sé qui ha de donar no sé quin altre vistiplau, i esperar que la reunió amb aquell altre estigui confirmada. I que els papers arribin. I llavors, després de set mesos de burocràcia, la Sanna va tenir-ho tot llest per poder anar a Tel Aviv tres vegades per setmana. No obstant, de la seva família només ella tenia permís per trepitjar els territoris de la Palestina del 48, o el que ara els intentaven fer creure que era l’estat més acollidor i amable del món, casa de tothom, Israel. I bé, al cap i a la fi, casa nostra. Ella, amb vuit anys i malalta com estava, era l’única que tenia permès travessar el mur sense ser arrestada en l’intent. O torturada. O empresonada. O, fins i tot, ja se sap, assassinada. A tota la resta, la llicència els havia sigut denegada per motius diversos. El seu pare havia estat empresonat tres mesos per negar-se a entregar els camps de cultiu a l’exèrcit israelià per construir-hi nous assentaments, abans que els hi prenguessin per força. I és clar, amb un antecedent tan criminal com és el de presó, que la majoria de palestins tenen, no se t’acudeixi demanar res, i menys, esperar que t’ho donin. A la seva mare l’hi havien denegat per antecedents de violència perquè va llençar pedres als soldats que cremaven amb àcid la cara a la seva germana. Al Mohammad, el germà gran, també l’havien acusat de què sé jo diverses vegades, i l’havien fet sortir de l’escola per rebre quatre bufetades intimidatòries. La Rua, la mitjana, organitzada amb les dones del camp, també havia desafiat els soldats amb no sé quin altre antecedent. I així, amb tota la família més propera a la nena, fins a arribar a l’Aboud. A tothom se li havia denegat i ningú, llevat de l’Aboud, que té 16 anys, podia acompanyar la criatura a l’hospital. Un trajecte llarg i ardu, que amb els transports d’allà, els atacs aleatoris, els tancaments de portes i controls a les carreteres, i la laxitud del temps a la terra promesa, mai se sap quan acaba.

Ja els veig sortir. Avui la cosa ha anat ràpida, només han hagut d’esperar-se tres quarts d’hora per travessar. Jo sempre soc allà a les sis en punt, per si algun dia hi ha sort. Els últims metres abans d’arribar al cotxe, els peus petits de la nena caminen sols però veig com ella no pot parar de mirar enrere. Darrere de la caseta de control, hi ha dos soldats joves apuntant el cap d’un home que deu tenir l’edat del seu pare i que, amb les mans enlaire i arrambat amb força a la paret, mira lluny les oliveres i espera que la humiliació acabi. Només és una més, deu pensar. El soldat que és assegut a dintre mira atentament i deixa entreveure un somriure maliciós. Són molt joves. No deuen tenir més de disset o divuit anys. Sort que la Gina encara en té deu i, de moment, la batalla del servei militar encara ens pilla lluny.

—Bon dia, senyoreta Chris —diuen a la vegada. Si alguna cosa han sigut aquests nens sempre, és educats.

—Bon dia, Aboud. Bon dia, Sanna. Ja hi som un dia més, eh? —els intento animar—. Com està avui la meva nena? Aboud, digues-li que li he portat un trosset de pastís i un dibuix que li ha fet la Gina, que ara també li n’haurà de fer un de ben bonic per a ella

El noi, en àrab, li tradueix tot el que dic a la petita, i ella fa que sí amb el cap, però amb la cara llarga i poca il·lusió. Encara no parla anglès, només les quatre coses que ja ha començat a fer a l’escola. Això els dies que hi pot anar, és clar. Perquè hi ha dies que triguen tres hores per arribar i d’altres que no ho aconsegueixen perquè troben el pas barrat per algun «accident», algun control militar improvisat o, només, perquè aquell dia alguns joves armats s’han llevat amb més ganes de fer la guitza. També hi ha dies que els tanquen l’escola, i d’altres que, mentre fan classe, els soldats entren i rebenten cadires, pissarres, portes i, al cap i a la fi, la normalitat d’una escola de primària. I hi ha dies que, fins i tot, com van fer aquell dia amb el Mohammad, s’emporten algú. I va trigar dues nits a tornar.

Jo, per la meva banda, també li porto alguns quadernets els dies que anem a l’hospital. I molts llapis de colors. I així passem les hores, i cada cop ens podem comunicar una miqueta més. Jo també aprenc algunes paraules en àrab. La meva pronunciació la fa riure molt, però ensenyar-me li fa veritable il·lusió. Al principi li portava també joguines de les que tinc per casa, a la meva filla li’n sobren, però no li feien gaire gràcia, preferia llegir, escriure i pintar. Per l’Aboud vaig assabentar-me que tot aquell temps que estava a l’hospital, que no era pas poc, no volia dedicar-lo a jugar, deia, sinó aprofitar-lo per aprendre, perquè com sempre havia sentit a casa, per resistir necessitaven tota la força i tota la intel·ligència. Amb vuit anys. Aquesta nena, amb vuit anys, ja sap que tota la seva vida serà resistir.

El viatge avui és diferent. Es respira un silenci estrany, que no m’és familiar, i em remou les entranyes i m’encongeix el cor. Pel retrovisor veig els ulls de la nena, negres, fixos, decaiguts, com si les parpelles avui li pesessin més, que no deixen de mirar el no-res per la finestra. Alguna cosa deu haver passat. Alguna que vagi més enllà del dia a dia que ja tenen assumit. L’Aboud tampoc no xerra gaire ni li fa gaires festes. Jo no sé tampoc què fer. I miro també per la finestra. Al cap d’una estona, el nen, que també deu veure’m a mi els ulls i respirar el mateix silenci, es decideix: «Ahir a la matinada van anar a casa seva», diu. I tota jo em quedo glaçada. A casa. Que els han entrat a casa seva de matinada. Noto com un fred terrorífic em puja des de les puntes dels dits dels peus fins a dalt de tot del cap i m’atrapa la raó i em congela les paraules. I només els miro pel mirallet, i segueixo conduint. Ell, després d’una pausa llarga i necessària, per mi per assimilar i per ell, suposo, per poder seguir, continua:

—Van entrar a les tres de la matinada. Van picar molt fort, es veu, abans de fer miques la porta per entrar. Els pares van llevar-se ràpid. A part de tenir el son més lleuger, també tenien la por més a flor de pell. Sabien més bé el que hi havia. Ella feia dies que dormia tota vestida, diu ma mare, per por que hi anessin. N’eren set. I mentre la majoria regiraven tot el que trobaven, calaixos, prestatges, armaris, matalassos i llits, sense buscar res en concret i trencant-ho tot, els altres tres van anar a les habitacions amb la mare a fer llevar els nens. Un per un. A empentes i crits. La Sanna fou l’última, però també li va tocar. I veia com n’eren d’agressius i com reien i com donaven cops per tot arreu, i de tant en tant, també a ells. I es veu que, de tan espantada com estava, no tenia esma ni per plorar. A sa mare van treure-li el mocador d’una volada, i tots van riure encara més. En una d’aquestes van trobar el violí vell de l’avi, que entre tots guardàvem com un tresor, i també van trencar-lo entre riures malèvols i burles i crits. Fan mal per fer mal. Els agrada veure com patim, senyoreta Chris. Quan se’n van cansar, després de dues hores de rebombori i humiliació, quan ja hi havia els veïns cridant a la porta, van donar-los un paper i van marxar —explicava amb veu ferma i tranquil·la—. Era la notificació de l’ordre de demolició de la casa.  Porten ja un temps ensorrant cases al barri. Van a poc a poc, ara una ara una altra, perquè no cridi tant l’atenció, però ja se’ls esperaven.

Com? Ensorrar-los la casa? El nus de l’estómac no m’ha desaparegut en cap moment. Tot al contrari, s’ha anat fent més i més gros, i estrenyent-me fins al punt de fer-me de la respiració un suplici real. Com que els havien d’ensorrar la casa? A quin sant…? Mira que tota la part dels soldats visitant-los de matinada m’ha semblat terrorífica, però la idea de la demolició no la puc assumir.

—I per quina raó? —és l’únic que se m’acut preguntar.

I ell m’explica que no hi ha cap raó:

—La raó és que fan el que volen i inventen i canvien les lleis al seu parer per declarar-nos il·legals, a nosaltres i a casa nostra. L’última ordenança d’aquest any diu que totes les cases que hi ha a la part alta del seu barri són il·legals i les han d’ensorrar. I ja fa uns mesos que han començat a aplicar-la. Després faran un altre assentament, segur. És el que fan sempre. Ens fan fora i construeixen ells els seus adossats, plens de verd i envoltats de muralles ben altes perquè no vegin la misèria que deixen a l’altra banda i a costa de què viuen com viuen. I ho ofereixen a preus molt baixos perquè vinguin els nous colons. I així, a poc a poc, ens van eliminant i van fent seva la nostra terra.

Quina barbaritat, déu meu! No em cap al cap. Amb tot el que he llegit i m’han explicat, amb tot el que veig cada setmana fent de taxista voluntària per casos com aquest! En conec molta, de gent palestina… Però amb tot, això em desborda l’enteniment. Encara no me n’havien explicat cap així de grossa. On hem anat a parar? Un sentiment d’entre vergonya i fàstic s’apodera de mi. Com podem viure tan tranquils mentre això passa a cinquanta quilòmetres de casa? Maleïda societat. Ni tan sols volent saber, ni tan sols intentant entrar en la vida d’aquestes persones no aconseguim saber-ne res. Com s’ho fan per mantenir-nos en un estat d’alienació etern? La impotència i la ràbia se’m mengen per dins. Me les sento, i les deixo fer, perquè potser ja m’està bé. Torna aquella veu ferma i m’interromp el pensament:

—Sí, senyoreta, és una merda. Però no es pensi que els és tan fàcil. És cert que ho tenen tot de cara per fer tant com vulguin, però nosaltres no ens donem per vençuts mai  —i pel mirallet veig que la cara li canvia lleugerament i deixa entreveure un somriure d’orgull—. Els palestins ho sabem des que naixem, la terra és nostra. I l’hem de lluitar. I serà dur, però ho aconseguirem. I ho farem amb il·lusió, per tots els que ja no hi són, i també pels que vindran. Ara, per exemple, els ha arribat la notificació i, sí, d’aquí a una setmana es presentaran allà, soldats i grues per començar l’ensorrament. Però abans hauran de fer fora tot el barri. Sempre ens organitzem, els palestins, i en casos com aquests tothom es concentra per donar suport, perquè avui és casa meva però demà serà la teva. I no és gens fàcil fer-los fora. Poden, és clar. I al final ho aconsegueixen. Porten màquines i armes, no ho hem d’oblidar. I l’odi a dintre, m’atreviria a dir. I de vegades cau algun dels nostres. Però després de cada mobilització, allà, fem un sopar de celebració, sense importar a qui hàgim perdut. Celebrem la vida els que hi som, perquè ens ho mereixem i sabem que en els moments més durs hem de mantenir-nos vius. I abans que hagin fet caure totes les cases, nosaltres comencem a construir-les de nou. Des de baix. I al principi vivim entre les ruïnes, però no marxem, perquè no s’ho quedin. I és per això que la imatge és grisa a casa nostra i no com aquí, perquè tot són cases en construcció, sense pintar. Totes diferents les unes de les altres. Unes més altes, d’altres més baixes, unes llargues, les altres amples. I així anem. I sabem que tornaran i ho tornaran a intentar, i segurament, sí, ho tornaran a fer. Però nosaltres sempre hi serem.

Ara jo, sense adonar-me’n, també somric. I ja respiro una mica més alleugerida. Tota aquesta valentia m’agafa per sorpresa entre tanta misèria. Estan fets d’una altra pasta, penso. Amb tot el que viuen, amb la por al cos i la violència als carrers dia sí dia també, amb la injustícia com a norma, amb tot això que els hauria d’estar cremant les entranyes i fent sortir l’odi més visceral… ells no, ells no odien. Només volen viure en pau. Amb tot el que carreguen a l’esquena i encara tenen aquestes ganes de viure i aquesta ferma convicció que els porta a seguir resistint. I s’arrapen a la terra que fa néixer l’olivera perquè tenen ben clar, perquè ho porten tatuat a foc, que qui perd els orígens perd la identitat. I s’arrapen a la vida. I la celebren.

Hem arribat. Ja aparcats, mentre em recupero de tot plegat i mentre agafo les bosses de sota el seient ells van baixant. I sento algú que em pica a la porta perquè l’obri. És la Sanna.

Ara aquells ullets ja brillen d’una altra manera. Sembla més contenta.

—Té! —em diu mentre m’allarga un tros de paper guixat amb llapis—.  És la meva casa nova!