Cada any, a totes les facultats de la Universitat de Barcelona organitzem sessions d’acollida per donar la benvinguda als estudiants de mobilitat i familiaritzar-los amb el coneixement, ús i aprenentatge de la llengua catalana.
Aquest any vam començar l’acollida lingüística de la Facultat d’Educació en format virtual, amb un xic de vergonya, donant-nos el bon dia en totes les llengües en les quals érem capaços de presentar-nos. Desafortunadament, no sempre sabíem pronunciar prou bé un bon dia en un altre idioma, tot i que, en aquest cas, la incomunicació ens va apropar a un altre idioma universal: el riure.
L’Elisenda, dinamitzadora dels Serveis Lingüístics, ens va recomanar que no ens poséssim nerviosos, perquè, tal com ens va advertir, començaríem des de zero (we will start from scratch). Però la nostra supervivència lingüística estava en perill (potser per això la classe es titulava survival catalan o català de supervivència) i, no sense pànic, vam començar un trivial tan complicat com interessant. I va ser en aquest curiós trivial on ens vam adonar que no sabíem moltes de les peculiaritats de la llengua catalana: amb moltíssima sorpresa ens van explicar que el català és una de les llengües romàniques més parlades, i no pas una llengua minoritària. A poc a poc, la imatge boirosa d’aquesta llengua va esdevenir lúcida i seductora.
Ja era hora d’abocar-nos a l’estudi del català, i per això minuts després vam apartar les teranyines de la incomunicació amb totes les eines que teníem a l’abast: fent servir la intercultural competence i la intercomprehension between languages (i amb la inestimable vocació docent de l’Elisenda) ens en vam sortir amb l’aprenentatge dels nombres i els dies de la setmana, i amb la lectura d’un anunci sobre un gat extraviat a la Ciutat Comtal. Quan ja semblava que ho teníem tot sota control vam fer un salt definitiu cap al món exterior i vam atrevir-nos a llegir una notícia. Els mots catalans, en comparar-los amb altres mots de les llengües romàniques, van esdevenir, ràpidament, poderosos vectors d’informació, eines assequibles i … Però llavors vam haver d’acomiadar-nos… ens havia passat el temps volant!
Quantes emocions més podien cabre en una hora de classe? Que formidable, divertida i immensa que pot arribar a ser una eina com la llengua!
Oscar Alejandro Baños, becari de col·laboració de la Xarxa de Dinamització Lingüística
Imprimeix, envia i difon:
Bookmark on Delicious- Recommend on Facebook
- Tweet about it
- Subscribe to the comments on this post
- Print for later
- Tell a friend