Tag Archives: premis i concursos

La Paula Pons i la Berta Urpí, estudiants de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, són les guanyadores del concurs literari d’enguany al Campus del Clínic.

Els premis es van entregar el passat 15 de maig i tot seguit volem compartir els textos amb els quals aquestes dues estudiants van resultar guanyadores:

Modalitat de poesia, L’última volta, de Berta Urpí.

Entre línies

Sort que la vida m’ha ensenyat
a interpretar silencis com a única resposta
i a llegir entre línies.

Sort que ara soc capaç d’entreveure
—amagat rere el teu ‘no puc’ que intenta,
pretensiós, endolcir-me la derrota—
la malícia d’un ‘no vull’ que,
covard, no gosa manifestar-se.

Poesia

Caçar un pensament
al vol
i transformar-lo
en poesia.

Caçar un sentiment
al vol
i amb poesia
desxifrar-me.

L’última volta  

Pecàvem d’inexperts i proclamàvem
—impetuosos, orgullosos—
les nostres diferències.

Sentint-nos sempre una mica més ferms,
tenaços i coherents
que la resta.

Nosaltres prioritzàvem sempre l’estima
i crèiem que ningú,
mai,
podria diluir aquest amor
que ens teníem.

Pur, innocent.

Però ja no.
Ara se’m revela
tan cert, tan clar i tan breu
que espanta
que érem tu i jo
i ja no ho som tant.

Perquè ja només queda,
entre nosaltres,
el silenci fred i amarg
d’amants antics que ara
es desconeixen.

I hem passat
de sentir-nos especials
a saber-nos ordinaris.

Deu centímetres i un abisme entre tu i jo.
Ha guanyat el que s’esperava de nosaltres.
I ha perdut l’amor.

Modalitat de prosa: Taxi a Tel Aviv, de Paula Pons.

A totes les palestines, per la força, la dignitat i el coratge.

Pel dret a la vida i per la llibertat de tot un poble.

Ahir mateix la meva filla estrenava la bicicleta que li acabàvem de regalar pel seu aniversari al parc de sota casa. Era blava i lluenta, i ella, quan descansava, esgotada de fer carreres, se la mirava feliç i orgullosa. I de fet semblava que mai no havia estat tan feliç. Que només li calia aquella bicicleta i algú amb qui poder fer una cursa rere l’altra. I repetir-la fins a guanyar.

Avui, mentre neix el dia al país de l’olivera, mentre m’espero al cotxe amb la finestreta a mig obrir, tot això em balla i em repica punyent dintre del cap. Els ulls brillants de la nena de la bicicleta se’m fonen amb la mirada perduda i desesperançada de la Sanna. La veig allà, dreta, pàl·lida i esquifida —potser fins i tot més que l’última vegada— esperant-se entre aquella colla de mans i canons, i braços i banderes, i cossos i cascs, i més armes. I trets. Allà, el millor que es pot respirar, si el vent et bufa de cara, és la por. Si la sento jo, que estic a l’altra banda i no hi he hagut de travessar mai, com ha d’estar aquella nena? Allà, sempre m’ho ha semblat, les persones deixen de ser persones. Perden la noció del que són, i el cap i l’ànima volen lluny. Volen tan lluny com poden per no saber-se’n res. Per no saber-se atemorides, amenaçades, humiliades i violentades. Per no ser conscients que tot pot acabar allà mateix. O el que és pitjor, que tot pot seguir com fins aleshores.

Un dia més, a les sis de la matinada, espero la Sanna i l’Aboud a l’altra banda del control militar de la sortida de Jerusalem, on el taxista local els ha deixat perquè no pot passar-lo. L’Aboud és el seu veí, o cosí llunyà, ara no ho recordo ben bé. No es coneixien gaire fins que va començar tot, ara farà uns dos mesos, però de la mateixa manera que tot a Palestina, la vida la dicten les necessitats. Així, després de recórrer metges, hospitals i oficines administratives d’una banda i l’altra del mur, la Sanna havia pogut obtenir el permís per sortir de Jerusalem i rebre el tractament de diàlisi que necessitava. Tres cops per setmana havia d’anar a l’hospital de Tel Aviv. I tornar. El que havia costat d’aconseguir aquest permís a la família només ho deuen saber ells: que si els metges de Jerusalem informen de la necessitat del tractament, que si les autoritats palestines han de donar el vistiplau en una altra reunió i demanar l’atenció sanitària a l’Estat d’Israel, i l’administració de l’estat ha de respondre, i donar una cita primer amb un altre metge israelià perquè comprovi que realment la necessitat de dialització no és cap caprici, i després no sé qui ha de donar no sé quin altre vistiplau, i esperar que la reunió amb aquell altre estigui confirmada. I que els papers arribin. I llavors, després de set mesos de burocràcia, la Sanna va tenir-ho tot llest per poder anar a Tel Aviv tres vegades per setmana. No obstant, de la seva família només ella tenia permís per trepitjar els territoris de la Palestina del 48, o el que ara els intentaven fer creure que era l’estat més acollidor i amable del món, casa de tothom, Israel. I bé, al cap i a la fi, casa nostra. Ella, amb vuit anys i malalta com estava, era l’única que tenia permès travessar el mur sense ser arrestada en l’intent. O torturada. O empresonada. O, fins i tot, ja se sap, assassinada. A tota la resta, la llicència els havia sigut denegada per motius diversos. El seu pare havia estat empresonat tres mesos per negar-se a entregar els camps de cultiu a l’exèrcit israelià per construir-hi nous assentaments, abans que els hi prenguessin per força. I és clar, amb un antecedent tan criminal com és el de presó, que la majoria de palestins tenen, no se t’acudeixi demanar res, i menys, esperar que t’ho donin. A la seva mare l’hi havien denegat per antecedents de violència perquè va llençar pedres als soldats que cremaven amb àcid la cara a la seva germana. Al Mohammad, el germà gran, també l’havien acusat de què sé jo diverses vegades, i l’havien fet sortir de l’escola per rebre quatre bufetades intimidatòries. La Rua, la mitjana, organitzada amb les dones del camp, també havia desafiat els soldats amb no sé quin altre antecedent. I així, amb tota la família més propera a la nena, fins a arribar a l’Aboud. A tothom se li havia denegat i ningú, llevat de l’Aboud, que té 16 anys, podia acompanyar la criatura a l’hospital. Un trajecte llarg i ardu, que amb els transports d’allà, els atacs aleatoris, els tancaments de portes i controls a les carreteres, i la laxitud del temps a la terra promesa, mai se sap quan acaba. Continua llegint →