Tag Archives: premis i concursos

[Arrelats] Avui soparem musclos i 53 punts

Posted on by

Avui soparem musclos és un nou treball, presentat pel Martí Madaula, a la categoria audiovisual del XIV Premi Arrelats de relats breus.

 

El Martí també ens presenta: 53 punts

53 punts from Martí Madaula Esquirol on Vimeo.

Mostreig simple del tot representatiu

Posted on by

Hi ha homes feliços. És innegable, però també hi ha massa homes que parlen sols. El meu nom és Teophile Spes. He començat afirmant tres coses ben greus. Potser se us en refot que siguin tres coses, si és així, segurament també se us en refotrà que siguin tres coses ben greus. Però m’és igual: ja ho veieu, sóc un cas típic, jo. Indiferència, recerca del fil i afirmacions trines. Coses del determinisme. Però no del biològic, sinó de l’astral i onomàstic, que sempre salva una mica el cul. Mireu si en sóc de típic que encara em penso que escriure “se me’n refot” i “salvar el cul” és desafiant i innovador. I encara sóc més típic quan reconec que sóc típic.

deresidelaresta
Ara, seguint l’ordre del discurs, o el discurs de l’ordre, al cap i a la fi són ben bé el mateix, em tocaria d’explicar per què he cregut necessari afirmar el meu nom després de les dues bajanades precedents. Hi ha homes feliços? Per què és tan important, la felicitat dels homes? I així, preguntant, qüestionant, crec seguir la línia de la temptació, del desafiament. M’agrada, ser típic. M’agrada ser a casa tot sol i no sentir-me’n, i no haver de perdre’m escrivint grans poemaris sobre la magnitud de la solitud, sobre la qüestió de la mònada o sobre les ones del temps que remoregen ascendents i descendents i ens deixen ben dessegellats.

M’agrada ser a casa ben sol i divertir-me l’orgull i el plaer escrivint mots tan preciosos com dessegellar. Qui escriu avui en dia dessegellat? M’agrada l’ordre inconnex. M’agrada haver-me presentat després de la infelicitat i la solitud, i m’agrada ser transparent en allò que escric. Clar que naturalment tot això em desagrada quan ho trobo en una obra que em supera en magnitud i eternitat, car és ben sabut que la crítica és el consol dels fracassats. Veieu, el plaer de l’escriptor resignat té aquestes coses. Pots escriure respectant les normes de puntuació, pots no fer servir pas un vocabulari elaborat, és a dir, pots saber que això que escrius sortiria de qualsevol altra ment amb molt d’ofici però poc benefici, i que et sigui ben igual. I com que t’és ben igual pots inserir entre el reguitzell de mots simpàtics i parasimpàtics perles com la ja lloada dessegellar, car, o reguitzell.

Tornaré a començar, doncs. Jo sóc d’aquella generació… ja ho sabeu, aquella generació d’homes caiguts al subsòl, fills de la decadència feta moda i manual, i malgrat tot insistentment certa. Com ja he dit, sóc fill de determinants (únic element actiu en la meva vida de paràsit monàdic), i és clar, m’havia de sentir atret per les grans qüestions i les frases breus amb suculència reconcentrada.

Hi ha homes feliços, és innegable. Però també hi ha massa homes que parlen sols.

Jean-Baptiste Clamence Strauch

De misteris eterns i altres costums

Posted on by

4És diumenge, decideixes sortir de casa cap al tard després de complir religiosament el cicle dominical de llençols-sofà-llençols i entre pas i mandra et trobes aquells avis clònics assegudets juntets juntets en fila al mateix banc de sempre de la plaça de sempre parlant del sempre que mai no han viscut. Tu passes amb el pas accelerat i la respiració continguda, mires el terra, fingeixes exageradament la distracció, però el protocol no te’n fa escàpol:

Mira, la nena del tercer! Que maca que ets, que molsudeta, cada dia creixes més! Que tu penses: senyora, tinc dinou anys i en fa cinc que no passo del metre tapdebassa, però li segueixes el fil perquè quan eres un pam sobre el terra algú et va dir que allò era el que tocava fer. Llavors el teu cos reacciona per tu i activa la funció sí-clar-ohitant-gràcies-jalhidiré-déuvósguardmentre fas callar els badalls dins teu com pots i t’esforces el somriure adherent a les dents.
deresidelaresta
Que sí, que tot això forma part dels (dolços, bells) costums de barri, però mai t’has acabat d’acostumar a això que et diguin: dóna gràcies pel temps que t’ha tocat viure.
Acte seguit, records a tota la família, un fins-una-altra escop(i)etejat, la senyora torna al seu pessebre revestida amb mantes de misteri i saviesa i tu i la teva pressa us n’aneu carrer enllà, hostatges de la bullícia que han començat les neuronetes.
Jo és que m’hi he estat fixant -penses- i no en tinc ni idea de què és això del temps que m’ha tocat viure. Que jo m’imagino un món paral·lel amb un munt de rellotges apilonats de qualsevol manera i n’hi ha de colossals, d’explosius, de terrorífics, de sorra, d’urani, de plutoni, de llàgrimes i un altre cop de colossals i d’explosius i el tictac, descompassat, insuportable. I llavors m’imagino el meu -el nostre- perdut entre l’aliena multitud i l’imagino petit petit petit, sense busques, ni maneta, ni numerets digitals, ni sorra ni res, absolutament absurd. Un rellotge buit, intempestiu o anacrònic, qui sap, una broma de rellotgeria, simplement.
I no saps a qui has de donar les gràcies per allò que no fa res, que veu però no viu gaire, que de res pateix però tot li pesa i no té cap sentit. I volta rere volta et trobes al bell mig de la plaça de sempre, a pocs metres del banc de sempre on hi ha els avis de sempre que parlen del sempre que mai no han viscut però t’adones que hi falta algú, que l’aire no et diu que estàs molt maca i molsudeta, i et sorprens. I t’acostes entre tímida i decidida al tribunal suprem i veus que tots van vestits de negre i parlen d’hores pròpies.
I de cop entens i desentens i tornes a casa, que s’ha fet tard del cert i diuen (qui?) que vol ploure.
Jean-Baptiste Clamence Strauch

D’aquells problemes quotidians

Posted on by

El primer dels tres apunts de Jean-Baptiste Clamence Strauch:

deresidelarestaHo notes, ho tens dins i t’és incòmode. Saps que ho hauries de treure, que aquest tipus de coses no es poden quedar allà gaire temps, que no són bones, que fan mal. Sí, sí, ho saps, ho has vist sempre i has conegut gent que ha patit molt, d’aquest mal. Se n’han escrit històries (aquesta, sense anar més lluny) i saps com acabarà la cosa si et fas el milhomes. Va, però si has vist gent fer el pas, fins i tot! A poc a poc, perdent la vergonya o el que sigui que et fa callar i aguantar com un màrtir. T’has de decidir, és ara o mai. Comença a ser insuportable, oi que sí? No, no ho estàs fent bé. No s’hi val, això de deixar-ho anar a poc a poc, amb gestos dissimulats, com qui no vol la cosa, tot fingint que pateixes d’indiferència crònica (dolença que, d’altra banda, no sorprendria ningú) i que t’és igual si ho soluciones o no. Has de deixar-ho anar de cop: tant és, si el món no s’ho espera! Però si segueixes així acabaràs ofegant-te i això ja sabem que no pot ser. Oh, no em facis callar, va, si saps que ho dic pel teu bé. Saps prou bé, fire of my loins, que fer el pas és inevitable, i les coses inevitables són precisament això, in-e-vi-ta-bles, així que va, accelera, que tens uns quants lectors esperant per saber què és això que tant et preocupa i (enèsima moralina del conte, dec ser un narrador d’allò més insuportable) si alguna cosa s’ha de respectar són els lectors, prou bé que ho saps. I sí, finalment, fart de sentir-me i pletòric de grandesa convençuda, et poses la mà al cul, agafes la goma, l’estires cap a fora i poses les calces al seu lloc, sota el cul, en perfecta harmonia amb la teva galta esquerra, ben molsuda, bonicota i de bon veure. T’has tret un pes de sobre, oi que sí? Ho veus, com fem falta, els moralistes?