Parlem amb Ty Debes

Soc en Ty Debes. Vinc dels Estats Units, d’Indiana. Tinc vint-i-dos anys i parlo onze llengües. Vaig estudiar català a la meva universitat, la Indiana University. Allà he cursat Lingüística espanyola. Dins del programa d’estudis, podíem estudiar també català o portuguès; jo vaig escollir català. He vingut a Catalunya a fer una estada de mobilitat d’un semestre, amb el programa CIEE, i aquí he finalitzat el grau. Ara tot just s’acaba la meva estada i continuo el meu viatge a altres països, com Grècia i Alemanya, on aprendré noves llengües i perfeccionaré les que conec.  

Com és la teva experiència d’aprenentatge de llengües i quines expectatives tens?

Les llengües m’agraden molt. Cada vegada que n’aprenc una de nova és com si es creés una càpsula al cervell on puc ficar tot el que aprenc. La meva meta és aprendre’n trenta. Sé que és molt difícil: és un repte. Conec una dona de setanta-vuit anys que parla vint-i-set llengües, i les parla molt bé. Això és el que voldria jo, poder parlar bé les que aprengui, amb un nivell C1 o C2. En català, ara mateix tinc un nivell entre el B1 i el B2. A Indiana vaig fer només un curs, després el vaig seguir estudiant en el meu temps lliure. Aquí he millorat molt. He fet l’esforç de parlar en català a les cafeteries, amb els meus professors, etc. El meu company de pis és de Vic, i els meus amics d’aquí parlen català, així que practico molt. Vull parlar-lo bé.

Què et va fer decantar per estudiar català, als Estats Units?

Jo estudio Lingüística espanyola i també francesa. El català, en certa manera, té característiques que el situen enmig de les dues llengües. Té una gramàtica que em sembla molt interessant, i sobretot els canvis fonètics que s’hi han produït des del llatí vulgar.

Com eren les classes de català a la Universitat d’Indiana?

Només hi havia una classe de català, era de nivell bàsic. A la classe érem 10 o 11 estudiants. La nostra professora volia que aprenguéssim moltes coses de Catalunya; no només de la llengua, també de la cultura. Vam parlar de Sant Jordi, de les torres humanes (castells), i de moltes més coses, com menjars i begudes típiques. Vam veure una miqueta els dialectes dels diferents llocs. Ens van ensenyar com es parla a la Catalunya Nord, però també a Mallorca, Menorca i València; encara que em costa molt entendre el mallorquí…

Fora de classe, vas trobar espais on poder practicar el català?

Sí, a la universitat es va crear un grup de conversa. El va organitzar la professora de català. Hi assistíem els alumnes que estudiàvem català, els que ho havien fet fa un temps i el volien continuar practicant i els que s’estaven plantejant començar a estudiar-lo en els següents mesos. També hi anaven dos estudiants catalans que estaven a la Universitat d’Indiana. Una vegada a la setmana quedàvem per fer un cafè i xerràvem. Hi anava qui volia, no era obligatori, però a mi em va ajudar a millorar l’expressió oral. Tot i que la meva professora parlava bé ­—va estudiar català aquí, a Catalunya—, tenia accent americà perquè és dels Estats Units. Per això ens anaven tan bé les classes de conversa amb els estudiants catalans, perquè podíem sentir l’accent i la pronunciació. Per exemple, ens anava molt bé sentir la «ll», que és molt difícil. Els estudiants catalans eren els que ens podien corregir més bé la pronunciació.

Quina va ser la reacció de la gent del teu entorn quan els vas dir que estudiaves català?

Fora de l’àmbit de la universitat, cap dels meus amics no sabia què és el català ni on es parla. Algunes persones, allà, saben que existeix l’èuscar, perquè és una llengua molt excepcional, però el català costa que algú el conegui. Cada vegada que explico que hi ha una llengua que es diu català i que es parla a Catalunya, primer em pregunten on és Catalunya. Als Estats Units, quan estudiem geografia, allò que importa són les fronteres; a la cultura dins dels països no se li dona gaire importància. Tinc un amic que va estudiar aquí el semestre passat i, quan el vaig veure, em va dir que estava sorprès perquè a molts cartells del carrer les paraules no estaven escrites correctament o faltaven lletres, com totes les «n» finals. Vaig haver d’explicar-li que el que havia llegit era català. Ell sabia que existia, però no que fos tan important. Pensava que es parlaria només als poblets.

T’ha sorprès alguna cosa respecte al que vas estudiar a les classes de català?

Nosaltres vam aprendre molts aspectes de la pronunciació, però aquí m’he adonat que ens faltaven moltes coses per saber. Per exemple, que certes lletres no es pronuncien en català oral, com la «r» al final dels verbs. No ho he sabut fins arribar aquí. També he vist que el català està fortament dialectalitzat. Ja ho sabia, però he pogut comprovar que a Barcelona això és molt real. De vegades em costa una mica, no entenc igual de bé a tothom.

Coneixies la realitat lingüística a Catalunya abans de fer la teva estada? Com ho has viscut?

Sí, sabia que es parlava català i castellà. Aquí molta gent parla diàriament català, a tots els àmbits: universitat, institucions, al carrer, etc., però també he vist coses que m’han estranyat molt. Vaig conèixer una noia catalana nadiua que parla castellà amb els pares i amb els amics. Quan li vaig preguntar per què feien això a casa em va dir que perquè volien assimilar-se. Això em va sorprendre, que no parlis el teu idioma natal. No he estat als pobles ni a altres ciutats, només a Barcelona, així que no conec la dinàmica d’altres llocs de Catalunya. A Barcelona el que veig és que es parla molt català, però també molt castellà. Personalment, quan la gent s’adona que soc estranger, tenen tendència a canviar al castellà. Pensen que així és més senzill per a mi, però és una mica frustrant perquè no puc millorar si no sento parlar català. Crec que és normal; em va passar també a Alemanya. Allà vaig aprendre el dialecte bavarès, però, quan parlava al carrer, la gent em canviava immediatament a l’alemany estàndard. Es pensaven que no l’entendria bé, i feien aquest canvi per cortesia. Crec que aquí a Catalunya passa el mateix amb la gent que et canvia d’idioma, que no volen ser descortesos ni excloure ningú.

Una darrera pregunta. Quin creus que és el futur del català en la teva vida?

Encara que marxo ja de Catalunya, crec que aniré aprenent més i més català. Ara el puc parlar i el puc entendre, però vull parlar sense pensar, i això és difícil. He de cercar les paraules i fer les conjugacions al meu cap abans de dir alguna cosa. Tots els idiomes que aprenc els continuo practicant sempre. Ara, per exemple, estic practicant estonià, amb llibres, antics professors i amb els amics que conec a les estades. El català el continuaré parlant amb el meu company de pis i amb els meus amics. Sé que mantindré el contacte i que el català tindrà un futur important en la meva vida.