Obres guanyadores del XIX concurs literari del Campus Clínic 2023

Roser Mayol Alcaraz, alumna de primer de Medicina amb Autòpsia d’una autòpsia (modalitat de poesia) i Cristina Solé Padullés, investigadora postdoctoral del departament de Medicina, amb Trenes, saltirons i Times News Roman (modalitat narrativa) han estat les guanyadores del concurs literari d’aquest any al Campus Clínic.

Compartim amb vosaltres els textos guanyadors.

Categoria de poesia:
Autòpsia d’una autòpsia,
Roser Mayol Alcaraz

I
Cadàver

Si dur com tronc,
jo jec en pron
sens un sol ronc,
no és pas per son:
soc un cos mort.

De fa ben poc
tinc els ulls clucs,
i el meu vell cor,
tot sec de sucs,
ja fa non-non.

Prô si soc mort,
no hi fa pas re.
A cops de veu
us vull dir el què
del mal que tinc.

Un tret al cap
m’ha dat la fi,
i a qui m’ho ha fet
jo li vull dir:
(vaig fort, ull viu!)

Cap de cul!
Cor de cuc!
Curt de seny!
Tros de ruc!
M’has… traït.

II
Estudiant

Quan es va produir el fet?
Per què mira encuriosit
el diàmetre del tret?
És que el troba molt petit?

Té el clinòmetre a la mà!
No sé ben bé com funciona,
i si em veu, s’adonarà
que m’he perdut ja fa estona.

Que què em porta això a pensar?

(Creuo els dits per encertar.)
Amb una mica de sort,
puc del cert determinar
que l’home… sembla ser mort.

III
Forense

Hi ha un orifici d’entrada
a la regió occipital.
La bala deu ser allotjada
al cerebel, jo diria.
(L’assassí era un animal,
però tenia punteria…)

De cinc metres disparat,
l’anell de la contusió
és excèntric, canó estriat,
i amb un cert angle d’entrada.
(L’assassí, ves quin traïdor,
per l’esquena l’atacava…)

Dono ja per acabada
—ara que en sé l’entrellat—
aquesta autòpsia rimada.
Estudiant, n’has pres apunts?
(Quin tòtil! Quin disbarat!
Si és més parat que el difunt…)

Categoria de narració curta:
Trenes, saltirons i Times New Roman,
Cristina Solé Padullés

Avui canvio de ruta per anar a casa l’avi. Porto dies confinada a casa amb el maleït virus i l’amplada de la Gran Via és just el que necessito mentre rumio com passaré la tarda amb l’avi. Distreu-lo tot el que puguis, m’ha dit la mare, també confinada. Res d’escacs, ja no té el cap per això, però sí les cartes; el set i mig, per exemple.

Ara m’avança el noi de l’anorac vermell per la dreta; fent saltirons com sempre. Les nenes se’n riuen cada matí de camí a l’escola. Mira, ja passa aquell que va al cole saltant, diuen. I jo xiuxiuejo, nenes, no us en burleu, i mentre ho dic no puc evitar dirigir la mirada a l’Iris. Que no veus que té un TOC? Que no tens les teves manies, tu també, que ens fan anar de corcoll més d’un dia? Doncs aquest pobre també té les seves i segurament li deuen interferir en el seu dia a dia. Perquè tothom té manies, dic jo, però si no t’interfereixen aleshores no és cap trastorn. Per exemple, l’Iris té la mania de vestir-se seguint un ordre específic. Ho feia ja de ben petita. Recordo un dia, quan tenia cinc anys, i fèiem tard per anar a la guarderia, que jo la volia ajudar a vestir-se i va xisclar, amb una ansietat creixent, que primer de tot eren les calcetes i llavors ja venia la samarreta, i que allò de l’ordre dels sumands no altera la suma, que li vaig poder dir a l’any següent aprofitant que ho estudiava, era només per les matemàtiques i no pas per la roba. Aleshores, als cinc o sis anys, no en vaig fer cas, però és que més tard va arribar allò de les dutxes, que havien de ser diàries, tant sí com no, i un dia que no la vaig deixar dutxar perquè anàvem tard va tenir un atac de pànic en tota regla. No va servir de res repetir fins a la sacietat que una nena de vuit anys encara no suava i tampoc va fer cas dels molts estudis dermatològics que li vaig recitar tot assegurant que el cabell com més net, més ràpid tornava a embrutar-se; per no dir que es convertia en el blanc perfecte dels polls. Res li va apaivagar l’ànsia, i és que un escut racional com les mil i una explicacions que un pugui imaginar-se poc tenen a fer davant un allau d’emocions que ho arrasen tot. Se li va oblidar respirar i només xisclava i plorava i entre sanglot i sanglot deia que es volia morir, que viure així era un patiment.

Em miro el nano de l’anorac, que no té més remei que aturar-se al semàfor si no vol acabar atropellat. Segueix saltironejant sense moure’s del lloc i de sobte la flama del trot s’apaga; el semàfor es posa verd i travessa el carrer. Estic desconcertada. I és que aquestes manies i rituals dels TOC no hi ha qui les entengui. Com quan l’Iris va començar a dir que les seves trenes no eren simètriques. Cada dia era un malson sortir de casa. Havia arribat a fer trenes una darrere l’altra i mai quedaven prou bé. Fins que em vaig negar a repetir-les més de dues vegades. Recordo veure amb quina dificultat inspirava i expirava la nena davant el mirall, amb els ulls tancats, suplicant que haguessin quedat bé; però mai lluïen com ella volia, i se les tornava a desfer i allò es convertia en una batalla campal. I mentrestant la Mariona cridant que sempre arribava tard per culpa de la boja aquella de la seva germana; i la batalla campal ja passava a ser una autèntica guerra perquè es repetia matí, tarda i nit. Quan no eren les trenes, era qui m’ha tocat els meus retoladors, qui m’ha pres la meva goma, qui m’ha agafat el meu sabó. I tot això seguit d’insults i crits i plors i taquicàrdies. Jo intentava agafar l’Iris i abraçar-la ben fort i només sentia aquell bum-bum del seu cor accelerat. I aleshores li deia al Pere que la nena tenia un problema i ell deia que els nens ja ho fan això de tenir manies, que forma part del desenvolupament i que després tot passa i tot es posa a lloc i el cervell acaba de formar-se i que a poc a poc un va prenent consciència de qui és i com és i les manies van fluctuant fins que acaben desapareixent. Això que van fluctuant és cert però no han desaparegut pas. Si se li oblida la dèria per dutxar-se és perquè li ha agafat la dèria per veure una pel·lícula en bucle, una vegada darrere una altra. Com quan es va encaterinar per aquella sèrie de les nenes cuineres i la repetia i repetia, i dibuixava cupcakes a tothora, encara que els dibuixos mai quedaven com ella volia i els acabava trinxant i repetint i tornant a trinxar, i anava a dormir amb un nou atac d’ansietat cada nit fins que vaig prohibir la tele i va tornar a venir l’obsessió pels pentinats. Les trenes ja havien passat a la història. Ara tocava fer cues ben arrapades, però a la nena li està sortint el meu cabell, així arrissat, i més que se li posarà amb el canvi hormonal, encara que ja me’n guardo prou d’anticipar-li. En resum, que és impossible que li quedi ben enganxat al cap si no és que s’hi posi gomina de forma compulsiva, que és precisament el que ha après a fer últimament. Tampoc serveix de gaire; sempre hi ha algun cabell rebel que s’escapa de l’opressió i acaba desenganxant-se i ja hi tornem a ser…

Ara que em torno a fixar en el nen de l’anorac vermell crec que ja li he endevinat el patró de saltirons. En fa trenta saltant i quinze caminant. Vint-i-nou, trenta, trenta-u… Ah, doncs no quadra… Ara en són quaranta saltant. Ja ho tinc, a cada sèrie augmenta deu saltirons, en canvi veig que no augmenta el nombre de passes caminant. Per aquest motiu al matí sempre el veiem saltar perquè ja deu portar una estona de camí.

A l’Iris no li ha agafat pel tema motor, almenys no encara. La psicòloga ja m’ho va preguntar. No, no té tics motors, encara que tics verbals potser sí. Quan l’escalada d’ansietat és tan alta que ja ha sobrepassat el llindar de l’autocontrol, aleshores es pot quedar enganxada en una frase o una paraula i la repeteix fins a la sacietat, com un disc ratllat. La primera vegada que ho va fer el Pere era a la cuina traient les bosses d’escombraries i va quedar tot garratibat, encongit davant una muntanya de plàstic que va començar a desmuntar-se. Va ser una imatge molt simbòlica. Seguidament em va mirar i em va dir que potser sí que la nena tenia un problema. Al·leluia!, vaig exclamar jo, que ja m’ho mirava tot amb una fredor que em feia por.

Ja fa temps que m’ha deixat de sorprendre res del que faci la nena. Fa dos anys que va al psicòleg i no notem una millora significativa. La cosa segueix el seu curs, naturalment, i ara sembla que li ha agafat pel pensament màgic o la causa-efecte sense solta ni volta. Si és dilluns i el dia és parell tot anirà bé, en canvi si dilluns cau en dia imparell aleshores tot serà un desastre. Surt de casa xisclant, les cues no han quedat bé, la roba no li escau, es troba lletja i de tant en tant li cau una bufetada. Atenció, se la venta ella mateixa. Al col·legi, en dilluns imparells, hi ha sempre nombrosos conflictes en què ella hi surt mal parada i, en definitiva, el dia es converteix en un seguit d’infortunis que poden generalitzar-se tota la setmana, depenent de les cues o el berenar que li hagi portat.

Entre una cosa i una altra he perdut de vista el noi, que ha agafat bona embranzida de saltirons. De totes maneres ja soc a casa l’avi. M’obre la porta amb samarreta imperi i calçotets. Diu que no té fred, que encara sua el bitxo i que a sobre la Pepita li ha fet una sopa tan calenta que tot ell bull per dins. I sí que deu bullir perquè té els coixins del balancí humits. Li trec les fundes i les poso a rentar amb els llençols. Té una rentadora d’aquestes de fa vint anys i encara funciona. Abans sí que feien els electrodomèstics per a tota la vida, em diu, i té raó. Va, canvia’t de roba i juguem a cartes, afegeixo. T’he dut canalons, que sé que t’agraden. Només cal escalfar-los al microones. No sé on tinc el cap, si ell no en té pas de microones! I què fan tantes ampolles buides sota la taula de la cuina? Ell sembla que no m’escolta i torna de seguida amb un batí a sobre i una bona ruixada de colònia i em diu que això que té la nena ja ho tenia la seva germana. Ara sí que m’ha deixat parada. Què dius que què?, torno a preguntar, encara que l’he sentit perfectament. Això del problema obsessiu de la nena li ve de la meva germana, repeteix. Em llegeix el pensament? Que li he dit res de la nena jo, avui? Que no, li dic, que la germana del Pere i el seu pare són obsessius de mena. Tenen un TOC-subclínic, dic fent-me l’entesa. Un què? Fa ell. Vull dir que sempre han tingut manies però s’han muntat una vida molt simple, allà tancats al poble i no ha interferit gaire amb la seva vida, tot i que la meva cunyada ha tingut una bona crisi existencial aquest últim any i crec que en part l’ha ocasionat el seu TOC, que no la deixa viure de forma plena. Però l’avi no m’escolta i em parla de la seva germana, que sempre havia estat un corcó. Rígida, inflexible, que d’ençà que es va morir la seva mare va fer de mestressa de casa i els feia anar de bòlit a tots. Tot s’havia de fer a la seva manera: la neteja, l’ordre dins la nevera, dins els armariets del lavabo, les colònies sempre a l’esquerra, les pastilles a la dreta i ai del qui canviés les coses de lloc! Les tisores de la cuina sempre al primer calaix, els draps al segon, i plegats d’una manera rocambolesca perquè hi cabessin tots, els davantals penjats al primer penjador darrere la porta, no pas el drap d’eixugar les mans, que havia d’anar al segon i no tocar-se mai dels mais amb els davantals. Havia fet arrancar els ganxos perquè estaven massa a prop l’un de l’altre i es traspassaven els gèrmens, segons deia. I una escombra per a la cuina, una altra per al menjador; i les fotos de l’aparador havien d’estar disposades de manera simètrica, a banda i banda del telèfon, i el cable ben enroscat. Era tot un art, l’enroscament en qüestió, i cada vegada que un acabava de parlar per telèfon venia ella corrents i reclamant que es deixés el fil penjant de la dreta, no pas de l’esquerra, on topava amb aquella figureta de la mare. I tot això l’avi m’ho explicava a una velocitat supersònica. No l’havia sentit mai parlar amb tanta fluïdesa. Semblava que ho dugués preparat. Ja ho deien que aquest virus feia coses estranyes. La mare d’una amiga, que tenia demència i ja no caminava, d’ençà del virus que s’havia tornat a aixecar de la cadira. I a no sé qui li havia tornat a venir la regla amb seixanta anys. És clar que aquests canvis eren passatgers i aviat l’avi tornaria a ser el de sempre; l’home de noranta-tres anys esperant la seva hora al balancí, mentre consumia llibres d’història antiga i mirava tres telenotícies seguits: el comarques, el de la TV3 i seguidament el de la 1. El serial que venia després també el mirava, encara que en estat de semiconsciència. No sé com s’ho feia però la trama la seguia prou bé perquè de tant en tant la comentava en veu alta i deia: aquest és fill de tal i aquesta altra és l’única que ho sap, i aquest i l’altra són amants.

Així que la teva germana tenia TOC, resumeixo. I em sento una mica culpable perquè més d’una vegada he culpabilitzat la família del Pere en tot això de la nena. És clar que si la pobra ha agafat la genètica de les dues bandes no és gens estrany que ja de ben petita hagi presentat símptomes. I ara què fareu? Em pregunta. Doncs res, seguim la teràpia, que per ara serveix de ben poc i esperem. Això són romanços, afegeix. Si hi hagués una guerra, a la nena se li acabarien les manies. El que sé és que quan la nena està distreta, les manies queden apaivagades, dic. Això, això, una guerra!, repeteix. La guerra distreu de valent. Un es passa hores i hores menjant-se el coco per aconseguir teca, o resant perquè no li esquitxi la desgràcia. Els temps han canviat, avi. No cal que ho diguis, fa ell. Massa coses. Massa botigues, massa canals de televisió, massa pardals al cap, tenen aquesta canalla. A l’època de la teva mare només teníem la TV1 i la 2, el colmado de la cantonada, la botiga de roba del barri i para de comptar. L’internet dels collons ho ha espatllat tot, renega. No cal que ho diguis. Tot i així la teva germana va tenir TOC, reitero. Com li va anar la vida, per cert? Prou bé, respon. Va trobar un marit ben ximple i tots dos van quedar embolcallats per les seves manies. El fill va fugir de casa als divuit anys. A Galícia, concretament, en un racó de muntanya sense cobertura.

Sospiro. Va, juguem al set i mig? L’avi em guanya tres vegades seguides i està content com un gínjol. Piquen a la porta i em sobta que l’avi tingui gent que sap que existeix. Deu ser el noi del primer, diu, que ve a buscar ampolles de plàstic, que no sé quin treball diu que fa. Ara entenc l’acumulació d’ampolles buides a la cuina. Vaig a obrir i em quedo parada. No duu l’anorac vermell però li conec el rostre. És el noi dels saltirons. Hola, vinc a buscar ampolles, diu. I el convido a passar i em pregunto si recorrerà el llarg passadís d’aquest pis vell de l’Eixample fent saltirons. I efectivament fa una desfilada tot trotant. I l’avi diu de lluny que les trobarà sota la taula de la cuina. I el noi respon que gràcies, les posa totes a una bossa de plàstic que duu plegada a la butxaca dels texans i se’n va fent saltirons. I tot d’una imagino la seva habitació decorada amb ampolles Viladrau penjant del sostre, formant alineacions ben estudiades. Abans de tancar la porta l’aturo i li pregunto: sempre camines saltant? No sempre, em diu. Dilluns, dimecres i divendres toca saltar i dimarts i dijous faig descans. És clar, dimarts i dijous les nenes van a l’escola amb el cotxe, amb en Pere, i per això no el veiem. Avui és dissabte, li dic. Sí, avui em toca alternar saltirons i passes. I m’ho diu com si fos la cosa més normal del món. Ah, faig jo. I per què?, m’aventuro a preguntar. Perquè el món funciona millor amb normes i aquestes són les meves. Segur que tu també tens les teves normes. Jo? Ben poques. I afegeix, mig tartamudejant, que si ho rumio bé, trobaré normes de la meva pròpia collita, que n’hi ha de perilloses, com les del seu pare, que havia de sumar i restar matrícules mentre conduïa i que malauradament va tenir un accident de trànsit. Abans de morir encara cantava números es plany, amb un encongiment. Mentre intento processar la informació el noi saluda amb el cap, perquè les mans les té ocupades amb les ampolles i baixa corrents escales avall, i penso que baixar escales carregat i saltironejar a la vegada ha de ser difícil. M’espero un estona i com que no sento cap terrabastall intueixo que ha arribat bé a destí i torno cap dins. Tanco la porta i m’allunyo passadís amunt dient-me que potser sí que tots ens regim per unes normes implícites que ens imposem, més o menys incapacitants. A mi m’agraden els pijames amples i foscos, els esmorzars amb fruits secs i els caps de setmana em nego a posar rentadores. Fora d’això, res més. Bé, canvio la foto de whatsapp cada principi de mes i mengem pizza cada divendres i cada Sant Joan necessito marxar a Mallorca per inaugurar la temporada d’estiu. Ah, i llegeixo llibres seguint una sèrie: anglès-català-castellà, mai dos llibres del mateix idioma seguits. I quan vaig al súper a carregar sempre em poso el xandall negre. I sempre em prenc el te amb la mateixa tassa, aquella que vaig comprar a Londres perquè el te l’associo amb tot lo British. I si la tassa és bruta l’he de rentar a mà. I m’agrada escriure amb Times New Roman –mida 13–, no pas amb lletra Arial, com sembla que fa tothom. No suporto l’Arial. Bé, si això són normes… però no interfereixen pas amb la meva vida. No soc com la meva cunyada que a cada lloc on va ha de demanar el codi wifi. Ho va fer a casa els meus pares i per poc que el meu pare no li agafa un lumbago entortolligant l’esquena darrere el televisor. Ben pensat, els saltirons del noi no deuen interferir-li massa, tampoc, encara que les trenes/cues de la nena em tenen fregida. Sento l’avi que em crida; que vol seguir jugant i que fins que no guanyi cinc vegades seguides no em deixa marxar. Manies de vell!