Obra guanyadora de Concurs Literari Lletres de Maig 2018 del Campus Bellvitge

La Maria Sellas Palat, estudiant del grau d’Odontologia de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut és la guanyadora del Lletres de Maig, concurs de narrativa del Campus Bellvitge 2018. Enguany el concurs s’ha dedicat al tema dels accidents de trànsit entre els joves. Volem compartir amb vosaltres l’obra guanyadora:

13 TRUCADES PERDUDES, de Maria Sellas Palat

Feia molt que no trepitjava la cafeteria de l’Hospital de Bellvitge. Avui hi he tornat a l’hora a la qual solia venir sempre, m’he demanat el cafè amb llet de sempre i m’he assegut a la taula de sempre. He somrigut en veure que el senyor dels cafès i la senyora de la caixa també eren els de sempre. Han passat més de cinc anys i tot segueix igual. M’agrada que les coses no canviïn. Suposo que, després de tot, tinc por del temps i la seva rapidesa, por de la vida i la seva capacitat per capgirar-ho tot en segons.

No em preguntis per què avui, per què ara. Ni jo ho sé. Només sé que avui no he pogut passar de llarg com sempre, que avui un sisè sentit m’ha convidat a entrar després de tant. El cafè segueix calent. Me’l miro mentre el remeno instintivament seguint les agulles del rellotge i no puc evitar pensar en el primer dia que vaig venir aquí, quan just des d’aquesta taula vaig veure un home al voltant de la cinquantena en la mateixa posició que jo, observant el seu cafè amb una mirada gèlida. Una mirada que en aquell moment em va impactar tant que em va obligar a encetar la que acabaria sent la meva primera llibreta oficial d’històries, escrivint: «El cafè fumejant, tu mirant-te’l amb aquells ulls tan freds i jo pensant que el món està descompensat.» Penso també en la resta d’històries, en totes les que van venir després. Sent sincera, la majoria, històries tristes, amb gust de desesperança intens. Com quan un dia una senyora d’uns seixanta es va posar a plorar sola en una taula. O com quan vaig sentir en una conversa entre dues amigues que una li confessava a l’altra que no suportava més el seu marit, que l’odiava i que si seguia amb ell era només perquè estava malalt.

Suposo que les cafeteries dels hospitals no són llocs fàcils, al capdavall. Les seves parets són testimonis cada dia d’una pila d’emocions, històries i persones que no deixarien indiferent a ningú. Per això venir cada matí aquí m’alterava l’ànima. Em feia pensar molt. Era com una teràpia a base de realitat. Suposo que per això, malgrat que podia escollir altres cafeteries on anar —al capdavall només buscava fer temps abans d’anar a classe— sempre acabava anant a parar a aquesta. Per mi venir aquí era com la segona dutxa del dia —igual o més necessària que la primera—; venir aquí em netejava a fons la ment. Sempre sortia per aquella porta sent una persona diferent.

Però un dia vaig deixar de ser una simple observadora i vaig passar a ser un personatge com els de les meves històries. Un dia em va tocar a mi. I aquell mateix dia vaig decidir que intentaria evitar les cafeteries dels hospitals per sempre més.
Fins avui.

*          *          *

Quan em vaig despertar aquell 27 d’agost tenia 13 trucades perdudes al mòbil. «13», vaig pensar, «vaja». Quan ara hi penso encara no entenc com és que no em vaig alarmar. La qüestió és que no ho vaig fer. L’únic que vaig pensar és que odiava aquell número. M’havia llevat tard, feia molta calor i les restes d’alcohol en sang de la nit anterior m’estaven passant factura. L’únic pensament present en el meu cap era que necessitava almenys tres litres d’aigua freda.

De camí a la cuina vaig mirar per la finestra. Feia un dia preciós. El sol era el rei indiscutible del cel. No hi havia absolutament cap núvol fent-li la competència. Així que ni tan sols ho vaig dubtar: dues torrades i un got de suc de taronja, dents, cua de cavall, banyador i un «Adeu! Marxo a la platja!». Vaig anar cap a la porta i, tot agafant la tovallola de passada de l’estenedor i les ulleres de sol del moble de l’entrada, vaig creuar-la sense pensar. En aquell precís moment de la meva vida tot estava tan en ordre que la meva única preocupació era si el meu cos sobreviuria a la radiació solar en aquell estat de ressaca tan deplorable. La resta no pesava. Els dies fluïen fàcils. Era feliç. Totes les llàgrimes eren per l’aigua de mar als ulls, totes les discussions es reduïen a decidir qui es quedava l’ombra del para-sol, tot el dolor venia de les pel·lícules dramàtiques dels diumenges a la tarda i tots els meus problemes es podien resumir a trobar la postura perfecta al sofà per fer la migdiada. En aquell moment l’últim que m’hauria pogut imaginar era que dins la bossa, a més del llibre i la crema solar, portava la bomba que ho faria explotar tot. Una bala tirada amb tanta punteria que em feriria els òrgans vitals i em deixaria seqüeles per sempre més. Una punyalada que em deixaria una escletxa tan profunda que mai no podria arribar a cicatritzar.

Però jo allò encara no ho sabia. Jo era a la platja de Castell, amb la meva bicicleta aparcada a la sorra, deixant que el sol anés deixant l’empremta de l’estiu sobre la meva pell, amb els cabells al vent, rodejada de riures i de converses fàcils, escoltant la remor de les onades i decidint un dia més si odiava o adorava aquella olor de mar tan increïblement intensa.

En un moment donat vaig pensar en les 13 trucades. Només les dues primeres eren teves. L’última era de feia 4 hores. Les altres eren del teu germà. Quan ara hi penso encara no entenc com és que no em vaig alarmar. La qüestió és que no ho vaig fer. L’únic que vaig pensar és que potser, com sempre, tu em trucaves simplement per comentar la jugada, per explicar-me que havies conegut un francès o que t’havies trobat el teu amor platònic de l’institut en sortir de la discoteca, i que el teu germà em trucava perquè volia saber on eres. Al capdavall era una situació que es donava sovint. Ja ho veus: per res del món no vaig pensar que em trucaves perquè t’estaves morint.

Vaig enviar-te un missatge: «Fa un gran dia! Espolsa les mandres i vine a la platja, va! Soc al lloc de sempre». I després vaig córrer fins a l’aigua, cremant-me les plantes dels peus, posposant inconscientment el drama, i m’hi vaig capbussar com sempre em deies que ens havíem de capbussar tots a la vida: de cop, sense por, tot i la fredor, tot i la desconeixença, rient, sentint-me una nena.

Vaig tornar a la tovallola i em vaig posar a llegir Mirall trencat mentre tu mories en un hospital. Vaig continuar amb la meva vida com si res, amb una pau interior que qualsevol hauria envejat, mentre tu respiraves per última vegada. No ho superaré mai, ja ho sé. Em vaig quedar a 13 trucades perdudes de tenir dret a un adeu, de poder dir-te tot allò que no diem en vida perquè som tan estúpids que ho donem per sabut, d’abraçar-te per últim cop. No ho superaré mai, ja ho sé. Tampoc no pretenc fer-ho.

Perdona’m, vaig arribar tard. Vaig arribar quan tothom ja t’estava plorant per tots els racons, quan el món ja feia unes quantes hores que t’havia perdut. Va ser la mare qui m’ho va fer saber. Vaig tornar de la platja i només de veure-la ja vaig adonar-me que havia passat alguna cosa. Plorava. I jo, amb vint-i-dos anys de vida, mai no havia vist la meva mare plorar. I és que podria haver estat jo, la seva filla. Ja ho diuen: una decisió és tot el que et separa d’una vida completament diferent. No vaig pujar a aquell cotxe. Ni tan sols sé per què. Simplement no hi vaig pujar. Qui fos o el que fos va decidir que en lloc d’entrar en el teu Seat Ibiza vermell, entrés en el Golf blanc de la Carla. Qui fos o el que fos va decidir que en lloc de ser l’última nit de la meva vida, fos la nit que començaria realment tot.

No van caldre ni paraules. La ràdio de fons es va encarregar de donar-me la notícia. No m’ho podia creure, Clàudia, no m’ho podia creure. Vaig agafar el mòbil i vaig tornar a veure aquell maleït número 13. Vaig trucar-te. Em va sortir el contestador. Encara ara, després de tant, segueixo buscant les paraules per descriure com em vaig sentir en aquell moment. Dubto que mai ho sàpiga explicar. Potser una cosa així com sentir-se mort estant viu, com respirar i estar ofegant-se alhora. Però pitjor.

Vas marxar, Clàudia, vas marxar. Una distracció al volant d’aquell cotxe se’t va emportar. Alguns diuen que miraves el mòbil; altres, que simplement anaves esgotada perquè tornaves de festa i una caiguda de parpelles et va trair. Però jo no, Clàudia, jo no. Jo sempre he pensat que anaves rient i cantant. I que t’acompanyava una sortida de sol tan espectacular que no vas poder evitar treure uns segons els ulls de la carretera. Que vas abandonar-nos sent més tu que mai. Que simplement et vas distreure perquè eres feliç. Segur que sí. Sempre ho eres.

Mai no vaig poder culpar de res a ningú. Crec que això va ser el que vaig portar pitjor de tot. Que no hi havia ningú contra qui escopir tota la ira. Que només podia maleir la casualitat, el destí, la vida.

*          *         *

Després d’aquell 27 d’agost, va continuar sent 27 d’agost per força temps a la meva vida. Un dia fosc, molt fosc. I molt llarg. Etern. Un matí de dilluns sense cafè constant. Una novel·la trista interminable. Una cançó desesperada que no s’acaba mai. Tots s’esforçaven per continuar endavant, per amagar tota la pena darrere de somriures de mentida. Jo feia el que podia. Vaig plorar al metro més d’un dia —i sempre he pensat que quan un plora al metro és perquè ha tocat fons de veritat. «Ja passarà, el temps ho cura tot», em deien tots a casa, a la feina, a la universitat… Un clàssic. Jo ni contestava. Em moria de la ràbia, Clàudia. Com podien dir-me allò? Què sabien ells? De sobte tots eren endevins i psicòlegs experts?

Però no et pensis: no tot va ser tan negre. De fet, per això m’he decidit a escriure’t avui des d’aquí, des de la cafeteria que jo sempre et deia que em canviava la vida cada matí, des de la mateixa que feia tant que havia estat incapaç de tornar a venir a veure. Perquè he pensat que t’agradaria saber que entre tanta pluja també van florir unes quantes flors. Les flors més boniques i més fortes que he vist mai, de fet. La majoria eren flors que ja havia vist abans però que mai no m’havia parat a olorar i apreciar. Parlo de tot allò que ja sabia però que no entenia. Em vas donar moltes lliçons. La primera, fonamental i bàsica: vaig aprendre a relativitzar, a no pensar tant en allò que em falta, i a valorar més tot allò que ja tinc. A estimar millor —que no més. Aquesta lliçó va començar el mateix dia del teu funeral. Va venir gairebé tota la classe. No t’ho negaré: va ser un dia horrible. Amb prou feines havien passat vint-i-quatre hores del drama i jo, que havia decidit posar a la maleta els texans llargs negres per si de cas, per si alguna nit d’estiu decidia girar-se vent o per si algun dia d’agost decidia ploure —i que fins llavors no havia ni tocat, perquè l’estiu havia passat suau i càlid com de costum—, vaig haver de treure els pantalons del fons de l’armari. Me’ls vaig haver d’entaforar a desgana, mentre la crua realitat se m’encallava a la gola. Aquell dia, a l’església, el Marc es va asseure al meu costat. Sí, el Marc, el noi callat que sempre llegia i tenia el cap als núvols. En un moment donat, va començar a sonar la teva cançó i a mi se’m va posar la pell de gallina. Ell em va mirar i, malgrat que amb prou feines havíem parlat mai abans, em va preguntar el típic «estàs bé?» que t’acaba d’ensorrar del tot.

Sé que sempre has odiat el dramatisme i et juro que estava fent un esforç titànic per aguantar el tipus, però, entén-me, allò em va matar. Me’l vaig quedar mirant fixament i després, sense dir res, em vaig posar a plorar, rendint-me al poder que tenen aquestes dues paraules quan van seguides d’un signe d’interrogació. O si no, digues, qui se suposa que sobreviu a un «estàs bé?» quan no està bé? Poques persones són immunes a l’eficàcia d’aquesta maleïda —o beneïda— pregunta. Ell se’m va quedar mirant sense dir res. Em va sorprendre la seva calma davant d’aquella explosió. Em va sorprendre que no s’espantés, que no fugís, que no recorregués als tòpics de sempre. Va ser estrany, però d’alguna manera podia sentir com si ell hagués nascut sabent que aquell 28 d’agost l’única cosa que jo necessitava no era un «tranquil·la, tot anirà bé», sinó simplement una mirada —res de paraules— que em digués que sí, que d’acord, que havia tocat fons, però que podia comptar amb ell. En aquell moment vaig adonar-me que estimar de veritat era allò, que estimar de veritat no tenia res a veure ni amb l’adrenalina ni amb l’obsessió com havia pensat sempre, sinó amb cuidar. Que ho havia entès malament tota la vida, i que no era una qüestió de molt, sinó de bé. Estimar bé. A partir d’aquell dia vaig començar a fugir de les persones que em feien patir o perdre el temps, i vaig començar a rodejar-me d’aquelles persones que converteixen camins plens de corbes en autopistes asfaltades ben rectes, de persones que vetllen perquè sempre puguis ser la millor versió de tu mateix.

Hi va haver més flors. És trist que calgués tot això, però suposo que els humans som així: fins que la vida no ens porta al límit no reaccionem. Vaig aprendre que la vida és fràgil. Que en realitat penja d’un fil i nosaltres la vivim pensant-nos que penja d’un cable d’acer. Que si «ja ho faré demà», que si «em fa por», que si «què diran», que si «millor que no». I després un simple segon s’ho emporta tot. Sense cap mena de pietat. Som ridículs. Ens creiem escriptors de la nostra història i en el fons només en som el personatge principal, sotmesos constantment a l’atzar. Així que un dia, en un arravatament de bogeria, vaig comprar-me un teclat i vaig començar per fi a estudiar piano. Vaig fer realitat el somni amb el qual sempre et torturava d’anar a passar una temporada sabàtica a París amb l’únic objectiu d’escriure la meva primera novel·la. Vaig llençar-me amb paracaigudes a Empuriabrava i també vaig marxar a perdre’m pel món. Recordes que sempre dèiem que ho faríem? Que de vegades miràvem vols a l’altra punta del planeta i buscàvem fotografies de paradisos perduts, i somiàvem despertes? Ja ho veus, em vas ensenyar a apreciar i a estimar la vida, però sobretot, a no prendre-me-la tan seriosament —perquè és massa curta per això, perquè sempre és més tard del que ens pensem.

I sí, també em vas ensenyar a acceptar el dolor. A entendre’l com a inevitable. A no tenir-li por. Al capdavall, ens agradi o no, forma part del tracte. Ningú no se’n pot escapar. De què ens serveix, doncs, veure’l com un monstre? De què ens serveix intentar fugir-ne? Sentir dolor és senyal que estem vius. Ens recorda que som humans, que som vulnerables, que no sempre podem amb tot. I el més important: ens fa valorar la felicitat. Així que ja fa temps que no li tinc por, Clàudia. Quan ve a veure’m, el deixo passar. I seiem al sofà i parlem de tu, i cou amb tendresa la ferida. Ens emborratxem de records teus. Reconec que, en els primers glops, en baixar per l’esòfag, encara cremes força, però després, quan em puges al cap, em sé feliç pensant-te. Torno a la felicitat d’aquells estius, als milers de llocs d’aquest món que van ser testimonis de com de bé sonaven els nostres riures junts, i recordo quant ens estimàvem. I no passa res. El dolor no és l’enemic. El dolor simplement és ara un recordatori de la magnitud de tot el que vam arribar a ser.

*          *          *

Asseguda en aquesta taula penso que després de cinc anys encara tinc moments de debilitat en els quals tinc el dit sobre el teu nom i estic a punt de trucar-te. Després de cinc anys encara em brillen els ulls cada vegada que sento algú pronunciar el teu nom, encara es desestabilitzen els meus batecs quan la teva olor apareix sense avisar, encara em llevo alguns matins esperant tenir un missatge teu, encara se’m remouen les vísceres quan poso la nostra cançó —o el capritxós destí fa que soni en un bar qualsevol. Després de cinc anys encara em faltes molt.

Però també després de cinc anys em llevo cada matí, apujo la persiana, i efectivament: ja no plou. Aquell núvol que va aparèixer del no-res, quan menys l’esperàvem, i va eclipsar el dia més radiant fins a fer-lo un dels més foscos, ja no hi és. Aquella massa grisa, freda, trista i dramàtica, que ho tapava absolutament tot, que alliberava aigua contínuament sense parar, i que no semblava tenir cap intenció de marxar mai, ja s’ha esfumat. Però això no és el millor de tot. El millor de tot és que les teves flors segueixen aquí. El millor de tot és que elles sí que segueixen aquí, intactes, formoses, esveltes, fortes, magnífiques, impecables, perquè el teu record encara les rega cada dia.

Després de cinc anys em llevo cada matí, apujo la persiana, i efectivament: ja no plou. Perquè la pluja és temporal —la pluja sempre és temporal—, però sortosament tot allò que fa créixer és per sempre.