Mostreig simple del tot representatiu

Hi ha homes feliços. És innegable, però també hi ha massa homes que parlen sols. El meu nom és Teophile Spes. He començat afirmant tres coses ben greus. Potser se us en refot que siguin tres coses, si és així, segurament també se us en refotrà que siguin tres coses ben greus. Però m’és igual: ja ho veieu, sóc un cas típic, jo. Indiferència, recerca del fil i afirmacions trines. Coses del determinisme. Però no del biològic, sinó de l’astral i onomàstic, que sempre salva una mica el cul. Mireu si en sóc de típic que encara em penso que escriure “se me’n refot” i “salvar el cul” és desafiant i innovador. I encara sóc més típic quan reconec que sóc típic.

Ara, seguint l’ordre del discurs, o el discurs de l’ordre, al cap i a la fi són ben bé el mateix, em tocaria d’explicar per què he cregut necessari afirmar el meu nom després de les dues bajanades precedents. Hi ha homes feliços? Per què és tan important, la felicitat dels homes? I així, preguntant, qüestionant, crec seguir la línia de la temptació, del desafiament. M’agrada, ser típic. M’agrada ser a casa tot sol i no sentir-me’n, i no haver de perdre’m escrivint grans poemaris sobre la magnitud de la solitud, sobre la qüestió de la mònada o sobre les ones del temps que remoregen ascendents i descendents i ens deixen ben dessegellats.

M’agrada ser a casa ben sol i divertir-me l’orgull i el plaer escrivint mots tan preciosos com dessegellar. Qui escriu avui en dia dessegellat? M’agrada l’ordre inconnex. M’agrada haver-me presentat després de la infelicitat i la solitud, i m’agrada ser transparent en allò que escric. Clar que naturalment tot això em desagrada quan ho trobo en una obra que em supera en magnitud i eternitat, car és ben sabut que la crítica és el consol dels fracassats. Veieu, el plaer de l’escriptor resignat té aquestes coses. Pots escriure respectant les normes de puntuació, pots no fer servir pas un vocabulari elaborat, és a dir, pots saber que això que escrius sortiria de qualsevol altra ment amb molt d’ofici però poc benefici, i que et sigui ben igual. I com que t’és ben igual pots inserir entre el reguitzell de mots simpàtics i parasimpàtics perles com la ja lloada dessegellar, car, o reguitzell.

Tornaré a començar, doncs. Jo sóc d’aquella generació… ja ho sabeu, aquella generació d’homes caiguts al subsòl, fills de la decadència feta moda i manual, i malgrat tot insistentment certa. Com ja he dit, sóc fill de determinants (únic element actiu en la meva vida de paràsit monàdic), i és clar, m’havia de sentir atret per les grans qüestions i les frases breus amb suculència reconcentrada.

Hi ha homes feliços, és innegable. Però també hi ha massa homes que parlen sols.

Jean-Baptiste Clamence Strauch