Guanyadora del premi literari Lletres de Maig 2022 del Campus Bellvitge

La guanyadora del premi literari Lletres de Maig 2022 del Campus Bellvitge ha sigut la Catalina Miranda Zamorano, una estudiant de Medicina. El tema era la mort digna i en aquest relat explica com un estudiant reflexiona sobre la vocació, el dol propi i aliè, i la voluntat d’ajudar els altres a morir bé.

DOLOR EN TEMPS DE COVID

«Propera parada: Hospital de Bellvitge» van ser les primeres paraules que va entendre amb claredat aquell matí l’estudiant de Medicina que es dirigia en metro a la facultat després de tants mesos de confinament. Amb el pensament encara submergit entre els llençols i la mirada perduda, rumiava dubtós on havia d’anar. A aquelles hores del matí encara romanen les seqüeles del silenci que després es perd amb el formigueig de la vida universitària en hora punta. El tràfic de gent pel campus encara no era aclaparador, però  la vida a l’hospital no s’atura mai, i l’ambient remorós s’imposava un cop sorties de la boca del metro.

L’estudiant no havia tingut temps ni de quadrar els horaris amb els seus amics per coincidir tots plegats a les pràctiques. Després de tants mesos sense veure’s, no va ser ni de bon tros una de les principals preocupacions que van tenir quan els van informar que podrien tornar a les aules. Les cares familiars, però mig tapades dels conserges, el van saludar amb un somriure als ulls i la naturalitat habitual. L’alumne va tornar el somriure com de costum, encara que res no fos com estava acostumat. Es va dirigir a l’armariet a deixar les pertinences, i la por d’haver-se oblidat de la contrasenya es va esfumar amb el gest automàtic de desblocar el cadenat mentre mirava per la finestra com acabava de sortir el sol per l’autopista del Prat.

Va deixar la motxilla amb la resta de les seves coses i es va posar la bata per sortir de l’edifici de l’aulari. Amb la llibreta i el bolígraf a la mà i el fonendo sobre el coll, es va dirigir a l’hospital amb pas ferm. Tots els seus records i coneixements sobre el que creia saber de medicina se li ennuvolaven al cap, mentre es preguntava si estava preparat per afrontar les pràctiques. Una sensació agredolça s’apoderava del seu inconscient, una barreja de ganes i feresa li removien l’estómac. Eren unes simples pràctiques com a estudiant de medicina a un hospital, oi? És que per a ell en aquell hospital només uns mesos abans havia presenciat el fenomen més fatídic de la seva breu vida. La covid no només s’havia endut el paper de vàter dels supermercats, els exàmens presencials o la salut mental del jovent. També s’havia endut el seu pare.

Qui havia rebut la trucada era la seva mare. Tant de bo hagués estat ell, perquè ella mai havia sabut encaixar les males notícies. Podríem dir que ella era més de comunicar-les, o això és el que deia la seva àvia paterna, que sempre havia titllat la mare de xafardera. Si més no, quan es queixava de les coses banals de la vida o s’assabentava abans que ningú sobre què li havia dit no sé qui sobre qualsevol cosa. Pel que fa a la mare, que curiosament havia declarat en diverses ocasions que ja no estimava el pare com abans, se li va acabar de trencar el cor, quan, després d’haver-lo vist vint-i-set dies ingressat, va escoltar la frase: «El seu marit ha traspassat aquesta nit.» La sentència va ser clara i concisa. Irònic, perquè va venir seguida d’una estela de foscor i confusió en les seves vides.

Ja havien passat més de sis mesos. Havia sigut una de les primeres víctimes de la negligència en la gestió de les residències, on el pare treballava d’infermer. I, com si no fos prou, també havia sigut el protagonista d’un dels pics dels famosos gràfics que havien protagonitzat la primera onada de la covid. Però no volia que la marea d’emocions d’aquell record dolorós l’aclaparés durant tot el dia. La passió que s’havia de transformar en el seu ofici era només una il·lusió harmoniosa en un món esquerp que no podia estar més allunyat de la realitat. El futur incert, la falta de motivació personal, la soledat de la quarantena i la dolorosa pandèmia, cada vegada pesaven més que la resta. Però ara tenia una inquietud més imminent que tots aquells pensaments intrusius que l’envaïen a cada passa: on havia d’anar.

Cada vegada que canviava de servei havia de passar l’embull de trobar la planta correcta, jugar a fet i amagar fins a trobar el tutor i ser prou valent per dirigir-se a l’equip amb naturalitat. Es posava nerviós amb aquelles tasques aparentment senzilles, li suaven les mans i es notava el clatell xop només de pensar-hi. Afortunadament, de moment, només s’havia de preocupar per ser educat i respondre les preguntes.

Amb les presses, i havent-se deixat l’identificador a la taquilla, va travessar el control de seguretat sense que li fessin cap mena de pregunta. Se li fa estrany fins que recorda que, implícitament en la seva vestimenta, du «el pas bata blanca». Continua   avançant. Cares familiars a tot arreu, i alhora no és capaç de reconèixer cap rostre. Les FFP2, les bates i els EPI inunden el panorama i fan que l’atmosfera que es respira a l’edifici sigui de tonalitats encara més blanques. Li cal fer una corredissa imprudent per arribar a posar el peu a l’ascensor abans que no es tanquin les portes.  Mentre pugen, hi identifica un zelador, dos infermers o auxiliars, dues residents i probablement una administrativa. L’ascensor estava dissenyat perquè hi cabés una llitera sencera, però en aquelles  situacions sempre sentia que les parets li queien a sobre i tot es feia més petit al seu voltant. Va sentir un clinc; era el seu pis; es va acomiadar dels seus companys de recorregut i futurs col·legues de professió empetitint els ulls i movent el cap enrere. No el van gairebé mirar, però algú va murmurar un «adeu» sota la mascareta, mentre ell pràcticament desapareixia pel passadís de la planta de quiròfans. Els de recepció molt amablement, tot i que amb cara d’haver-ho fet centenars de vegades,  li van indicar on havia d’anar, i va entrar al vestuari. Es va posar un d’aquells pijames liles que semblen tan còmodes, però que et fan sentir mig nu i com si estiguessis d’anar per casa, perquè  sempre van una mica grans.

El quiròfan que li havien assignat era el 22. Bon número, va pensar. Faltava mitja hora perquè comencessin les intervencions, així que va decidir voltar pel lloc amb molta cura, encara que amb una llibertat relativa fins que no trobés l’equip assignat. Es movia lentament, calculant cada passa que feia per no emprenyar els que sí que tenien alguna tasca assignada en aquell mar de gent preparant-se per operar. El panorama de les habitacions es presentava amb alguns magatzems, sales de  descans, despatxos, i la sala d’espera del preoperatori. Va ser aquesta última sala la que més li va cridar l’atenció. Al cap i a la fi, els pacients eren els protagonistes d’aquella  obra, i era el personal sanitari qui s’encarregava de fer la funció mentre ell es quedava en un racó com a públic. Cada pacient tenia assignat un quiròfan i un equip. Dit així, semblava una barbaritat. L’estudiant va quedar-se quiet contemplant l’escena que se li  presentava davant dels ulls. Entenia perfectament la fisiologia darrere la visió, però ara volia veure-hi més enllà. Volia veure qui s’amagava darrere de totes i cada una d’aquelles  lliteres amb llençols blancs esterilitzats. El protocol quadrat i quasi robotitzat dels treballadors l’allunyaven de la realitat. No és l’operació del quiròfan 22, és el pacient, és la persona a qui operen al quiròfan 22. Un a un va poder observar com  els zeladors anaven a buscar els pacients i se’ls enduien per començar les seves respectives cirurgies. Era el moment de l’actuació definitiva; els preparatoris eren qüestió del passat, només quedava expectant el paper que jugarien cadascun d’ells. Alguns tornarien, d’altres potser no; alguns de curats, d’altres, més malalts; alguns més lleugers, i uns altres amb el pes afegit de les males notícies sobre el que els havien trobat.

La funció no tenia sempre un final feliç; a vegades, no hi havia final. Els nervis de l’excitació  per anar de públic a una operació es van anar esvaint i van quedar substituïts pels temors. Ara era la por la que s’apoderava dels seus pensaments: què havien fet totes aquelles persones  per acabar allà? Per què els havia tocat interpretar aquest paper? Per què no sortirien tots amb bones notícies? Podia fer-hi res ell per evitar aquell drama? Com podien els cirurgians afrontar la responsabilitat d’obrir amb un bisturí una altra persona i continuar després amb la seva vida? Per què de cop i volta li semblava que l’obra de teatre s’havia convertit en un espectacle de titelles? Titelles que podien venir amb les cordes ja fetes malbé, perquè per molt expert que algú sigui movent fils, qui sap si ja estan destinats a trencar-se. Un toc amb el dit a l’esquena, a nivell del deltoides dret, acompanyat d’una veu femenina van ajudar-lo a deixar de banda aquells pensaments angoixants. «T’estan buscant en el quiròfan 22», va dir la veu estrident d’una noia. Efectivament, ja havien traslladat el seu pacient al quiròfan. Començava l’espectacle.

L’anestesista ja havia posat la via, i ara li estava preguntant si preferia anar de vacances a la platja o a la muntanya perquè es relaxés, mentre li enganxaven els elèctrodes. Sempre  se sorprenia del domini d’alguns professionals per fer que el que és difícil sembli fàcil. Ell personalment era més de muntanya, l’aire fresc i la banda sonora de la naturalesa l’havien seduït des de ben petit quan hi anava amb els pares. Res a veure amb el panorama de la ciutat comtal, que tenia una platja tan descuidada que mai li havia despertat cap mena d’interès pels paisatges salats. Quan va tornar a mirar-los, l’especialista estava agafant la medicació, i el pacient, tot agitat, es treia d’un cop sec  la mascareta d’oxigen que li tapava la boca. Buscava on agafar-se i, en un aleteig accidental, va prémer la mà de l’estudiant que estava dret al costat de la llitera observant des de la distància per no apropar-se a l’àrea quirúrgica i no haver de sentir el temut: «No toquis el verd, que és estèril!» Un balbuceig indecís va sortir dels llavis secs i rosats del pacient: «Digues a la meva família que els estimo, que no sé si els ho he dit prou, eh!» L’estudiant somriu amb els ulls, que s’entreveuen sota les ulleres entelades. Rebufa un «sí, oi tant!» per sota de la mascareta. L’anestesista també somriu i s’apropa dient: «Antoni, ja els ho dirà vostè quan es desperti; ara deixi que li posi la mascareta perquè puguem començar l’operació.» Tot seguit, amb calma i aire somnolent, els separalesmansilicol·localamascaretad’oxigenalpacient.

Amb un moviment suau, com qui distreu un nen petit per robar-li el nas, li diu al pacient que respiri profundament i que compti fins a deu, mentre li injecta per via endovenosa el sedant. Quan arriba fins a sis, es pot observar com l’Antoni se’n va al món oníric induït per l’anestèsia equilibrada. L’acte s’interromp amb l’entrada del cirurgià, acompanyat dels seus pupils, un R1 i una R3, i tots tres avisen que es van a rentar. L’estudiant admira l’escena i se sorprèn de l’espontaneïtat amb què passa tot.

Per altra banda, es desconcerta: les paraules del pacient li susciten reflexions que tenia amagades en algun lloc de la seva ment. No fos que s’estigués acomiadant, va pensar. I en aquest cas, per què l’ha triat a ell, si no el coneix pas? És així com viuen els últims moments conscients els pacients a l’hospital? ¿Expressant l’amor als éssers estimats a través d’un complet desconegut en un quiròfan estèril i esperant que els arribi el missatge d’alguna manera? Massa preguntes i poques respostes. Teòricament només es tractava de la laparoscòpia exploratòria d’estadiatge d’una neoplàsia gàstrica, i les paraules amb caire de comiat no quadraven.

El temps passava i les cares dels cirurgians denotaven tensió. Només van caldre vint minuts per desemmascarar l’hòrrid panorama que hi havia al darrere d’aquelles expressions. Unes lesions sòlides, fermes, pètries i blanquinoses a les parets dels òrgans abdominals confirmaven que el càncer havia fet una metàstasi peritoneal. Arribats a aquest punt no hi havia res a fer, només tancar les incisions i donar-li la notícia al pacient. Les llàgrimes i la impotència l’aclaparaven, alhora que sentia ràbia i desconcert per sentir que un dolor aliè l’afectés tant. No és just, es repetia una i altra vegada. El destí d’un home s’estava dictaminant entre aquelles quatre parets mentre estava inconscient i envoltat de desconeguts. Dit així sonava encara més esgarrifós.

El que havia començat com un dia esperançador per tornar a les pràctiques va acabar sent una bafarada de realitats i emocions que li van fer qüestionar la vocació. Aquest dilema era una batalla interna constant, ja que a cada hòstia que li donava la vida, havia de corregir la balança i decidir si s’ho prendria com una empenta per tirar endavant, o condensaria els seus sentiments en l’última gota que faltava per allunyar-se d’aquell món.

Aquesta vegada, però, alguna cosa havia canviat. Potser perquè havia madurat, o perquè el tarannà de l’Antoni l’havia captivat, però havia decidit que ara hi faria alguna cosa. La vida no és sempre com ens agradaria, i no podem esperar que tothom faci el que nosaltres faríem en la seva situació. És molt fàcil jutjar algú sense conèixer-lo, però darrere de tots nosaltres hi ha una vida que ens ha fet ser com som. Tots tenim una història, una il·lusió, una família, un desig, uns gustos musicals qüestionables, somnis i pors. La veritat és que ell coneixia de primera mà què se sent al perdre algú, perquè havia perdut el seu pare. Un dia es va trobar malament i no va poder anar a treballar. Va ingressar a l’hospital i el van deixar de veure per sempre més. Sense opció a acomiadar-se’n, sense opció a decidir què volia fer amb el seu cos, amb les seves pertinences i amb tot allò que devia portar dintre. Sempre es parla de la mort com si fos el final de la vida, però la veritat és que la vida s’acaba un cop deixes de sentir-la com a teva. Com si no et pertanyés i només fossis part del cabdal d’un riu a la deriva que et duu a un fatídic final a un ritme exacerbat que només et recorda el caràcter efímer de l’existència. Perquè ¿què som nosaltres si no el resultat de tot allò que ens envolta i que ens ha passat per fer-nos qui som? Les persones del nostre voltant són accionistes importants en la gran aposta de la vida. Ell ja havia estat en bancarrota i no volia que això es repetís mentre pogués fer-hi alguna cosa. Potser no tenia clara la seva vocació, però sí que tenia clar que faria el que estigués a les seves mans perquè l’Antoni pogués dir-li a la seva família que els estimava. Que aquest temps fugisser que encara li quedava era seu i li pertanyia. I tot i que no el conegués personalment, el tractaria amb la premissa que li agradaria que tingués al seu abast totes les possibilitats que mai li havien donat al seu pare. Perquè, si com a professional, no pots fer més per a la vida d’algú, has de recordar-li que és una persona, que té dret a una vida digna, fins al final, i que després ja vindrà la mort.

Amb tota aquesta nuvolada de pensaments va marxar del quiròfan decidit a tornar l’endemà i parlar amb el pacient. Volia esbrinar el paper de l’equip de pal·liatius i, si calia, remouria cel i terra per ajudar-lo a tenir accés a una atenció psicològica per a ell i la seva família. Quedar-se indiferent no era una opció, tot i que no sabia si aquesta nova motivació floria del seu propi dolor o d’una espurna d’esperança per dedicar-se a la medicina. Per un moment li hauria agradat tornar enrere en el temps per no haver d’afrontar aquella situació, per continuar vivint en la ignorància. Sabia que no era possible.

Així, amb la mateixa calma amb què havia arribat, l’estudiant va marxar. Vestit amb la bata blanca, amb la llibreta i el bolígraf a la mà i el fonendo sobre el coll, pensant que potser madurar era precisament això: donar-li la volta a l’impossible.

I fi.

Catalina Miranda Zamorano