Entrevista a Joan Mallart, catedràtic de Didàctica de la Universitat de Barcelona

Entrevista a Joan Mallart i Navarra, catedràtic de Didàctica de la Universitat de Barcelona, vicepresident de la Societat Catalana de Pedagogia i coordinador científic del Diccionari d’educació. Va ser el meu professor en l’assignatura Multilingüisme i Educació quan estudiava Pedagogia. I ara que sóc becària de Serveis Lingüístics de la UB no m’he pogut estar de demanar-li una entrevista, que molt amablement s’ha avingut a contestar.

1. Diverses vegades ha col·laborat amb els Serveis Lingüístics i altres entitats amb la voluntat de contribuir a la normalització lingüística del català. Creu que les actuals polítiques de normalització lingüística són les desitjables per aconseguir aquest objectiu? Creu que la Unió Europea està fent esforços per potenciar la normalització del català? Quins altres agents estan contribuint a aquesta normalització?

Crec sincerament que el país fa el que pot, que hi ha moltes prioritats i que sempre n’hi haurà alguna que molts trobaran que no hauria de ser en primer lloc. Comprenc que es pensi així en temps de crisi. Però si fos així, mai no seria el moment per a la normalització lingüística del català. Perquè sempre hi hauria qui trobaria més importants o urgents altres objectius socials. Algú va dir que hi ha molta gent al món per a tantes causes nobles que són imprescindibles, però que Catalunya només ens té a nosaltres…

Hi ha iniciatives de normalització que no costen gaire diners. És extraordinària la tasca de les parelles lingüístiques, la feina callada de les entitats cíviques i de normalització. Si tots hi poséssim una mica més de la nostra part, canviant hàbits i utilitzant el català en àmbits que fins ara hi era poc usat, crec que s’aconseguiria molt més. No podem confiar que la Unió Europea o l’Estat ens faci la nostra feina. Sense excloure que exigim tot l’esforç per part de les institucions que en tenen el deure.

2. S’atreviria a fer un pronòstic sobre l’evolució de la llengua catalana?

Decididament, el català serà de les llengües que arribaran al final del segle XXI i al principi del segle XXII, malgrat les previsions més pessimistes. S’han passat èpoques pitjors. Ara l’escola està fent una tasca excel·lent. Confio també en la transmissió intergeneracional dins i fora de la família. I això sí que ens pertoca a tots.

3. Vocabulària és un cercador dels Serveis Lingüístics que té com a objectiu donar a conèixer termes especialitzats dels camps de coneixement de la Universitat de Barcelona. Sabem que vostè va col·laborar fa temps en la col·lecció de vocabularis dels SL; ens podria dir què el va motivar a participar-hi?

La terminologia específica de la pedagogia, i de la didàctica més concretament, és plena de manlleus innecessaris. Una ciència genuïnament catalana ha de poder disposar dels termes per construir-la i fer-la avançar. Això també és normalització lingüística. M’ha motivat des de sempre, tota la vida, el món dels mots i dels termes “mots al capdavall” perquè no havia tingut gaire llibres i em llegia el diccionari. En un bon diccionari s’hi pot trobar quasi tot.

Si ens fallen els significants per expressar les nostres idees, o bé si som poc precisos, no aprofitarem tot el nostre potencial. Només posseïm allò que sabem, només sabem allò que entenem i només entenem allò que podem comunicar.

4. Actualment s’estan ampliant i actualitzant els termes de Vocabulària. Se li acut alguna paraula interessant per incloure-hi? Se n’hi acut alguna inclosa en els vocabularis que pensi que ja no s’utilitza, que el concepte ha quedat en desús o que ha canviat de significat?

Paraules (i conceptes) interessants que sembla que estan de moda: resiliència, TAC (tecnologies de l’aprenentatge i el coneixement), interdisciplinarietat i transdisciplinarietat, ecoformació, ecopedagogia, pedagogia lenta (no cal dir slow, però per entendre’ns, com que hi ha un ampli moviment així…), educació per a la sostenibilitat o per al desenvolupament sostenible, decreixement voluntari, educació de la interioritat, intel·ligències múltiples, competències bàsiques…

Pot ser útil, dins d’una teoria molt actual, parlar de transposició didàctica, tant com fa unes dècades es parlava de transferència didàctica i ara ja no se’n parla quasi.

Tampoc no es parla gaire de: voluntat, constància, esforç. Però són conceptes que s’haurien de recuperar i practicar més. Un terme que ja no s’usa és el d’escola unitària, però segueixen havent-hi escoles rurals amb un sol mestre a l’aula. És clar que el concepte actual ha canviat molt. En aquelles escoles unitàries antigues es practicava l’ensenyament mutu, i d’això ara se’n diu cooperació…

5. Cada vegada hi ha més anglicismes en la llengua catalana. En el camp de la pedagogia trobem paraules com empowerment, feedback, coaching, brainstorming… Quina és la seva opinió sobre aquest fet?

Qui fa servir aquests anglicismes demostra que llegeix només (o sobretot) en anglès i que no ho fa tant en català. O bé que no té prou cura, o que no té cap interès a trobar la paraula justa i escaient en català. Avui ja ha passat a la història la postura ingènua d’aquells que pensaven que si empraven el terme en anglès serien més «científics», més savis o més exòtics. Avui ja tothom els pot prendre pel que són realment: o ignorants de la nostra llengua, o despreocupats pel rigor. I no sé què és pitjor, si la ignorància o la indiferència.

6. Com a investigadora de la Facultat de Pedagogia de l’assignatura Multilingüisme i Educació, m’interessa molt saber la seva opinió sobre quin creu que és el paper de l’educació formal en l’aprenentatge d’idiomes, tenint en compte el concepte de globalització.

Aquesta és una pregunta compromesa i complexa, però intentaré respondre-hi clarament i succinta. El monolingüisme és un inconvenient i el plurilingüisme és un gran avantatge des de tots els punts de vista: social, cognitiu, humà…

Amb la globalització, la crisi i les migracions, la gent es mou i hi ha llengües d’origen, que es parlen a casa i no a pas a l’escola ni se senten a l’entorn. Doncs bé, si és pogués formar en una escola un grup prou gran per tenir sessions extraescolars en aquella llengua, seria perfecte. I quines llengües caldria potenciar? L’estadística ens diu que la llengua amazic (i no l’àrab) és una de les més parlades. Crec que també, segons les zones, hi hauria alumnes potencials de llengua portuguesa, de xinés, rus, urdú… Si, en lloc de quedar-se amb la competència oral apresa a casa, aquests alumnes sortissin de l’escola amb certa competència escrita de la seva llengua, seria un gran benefici per a ells i per a la nostra comunitat en general. El país esdevindria una potència lingüística de primera magnitud.

La llengua castellana mereix una consideració molt especial, no sols per raons de veïnatge sinó per la mateixa composició lingüística dels nostres estudiants de tots els nivells. Atesos els resultats obtinguts i la concòrdia i cohesió social, no sembla que s’hagi fet malament fins ara. Per tant, sóc partidari de mantenir el model actual.

Sobre la base de mantenir les bones pràctiques, intensificant-les si convé, caldrà adaptar-se a noves situacions amb imaginació. I ha de ser irrenunciable, malgrat totes les lleis estatals que hi puguin anar en contra, que la llengua catalana segueixi sent la llengua principal de l’escolaritat. Perquè és la llengua pròpia del país i perquè assegura la cohesió social i l’eficàcia del model d’ensenyament.

El bon sentit i els requeriments de la vida moderna fan aconsellable l’estudi en la mesura del possible de llengües d’origen i la màxima promoció de la competència en llengües de comunicació internacional, no només l’anglès, amb molt més aprofitament del que s’està obtenint fins ara.

Per resumir, m’agradaria apuntar que no estaré prou legitimat per demanar a ningú que aprengui la meva llengua si jo no estic disposat a començar a aprendre la seva. Aquesta idea valdria com a declaració d’intencions, lògicament no pas per reclamar que cada mestre es posi a estudiar set o vuit llengües a partir d’ara.

7. I com a especialista en didàctica, quins considera que són els models didàctics més eficaços en l’aprenentatge d’idiomes?

Si distingim entre eficàcia a curt termini i veritables assoliments definitius de convertir la nova llengua en hàbit lingüístic que ens permeti de disposar-ne quan ens faci falta, sóc partidari de cert eclecticisme multimetòdic, practicant molt, amb enfocaments comunicatius i humanistes. Probablement, encara més eficaç que el mètode, ho són el treball constant i la motivació. Però el material i el mètode també hi fan molt.

8. Per acabar l’entrevista, si em permet, m’agradaria poder-ho fer com vostè acaba cada dia les seves classes: dient una cançó, una poesia, un refrany… del dia. La meva d’avui és una cançó d’Orxata Sound System que es diu Coopera. I la seva?

Per la data en què ens trobem, la poesia ha de ser El poema de Nadal de Josep M. de Sagarra. De cançons, n’hi ha tantes en cada moment que ens vénen al cap, que algunes no ens les podem treure de sobre i les anem repetint mecànicament. No sabria dir ara quina seria la cançó de la meva vida, però en aquest moment precís en ressonen alternativament dues dintre del meu cap: El clar país, de Jacques Brel, en versió original o en l’excel·lent versió catalana de Joan Argenté, i Cal que neixin flors a cada instant, de Lluís Llach. Us les ofereixo de tot cor, amb les profundes ressonàncies afectives que em porten.

MOLTES GRÀCIES!!!!