4És diumenge, decideixes sortir de casa cap al tard després de complir religiosament el cicle dominical de llençols-sofà-llençols i entre pas i mandra et trobes aquells avis clònics assegudets juntets juntets en fila al mateix banc de sempre de la plaça de sempre parlant del sempre que mai no han viscut. Tu passes amb el pas accelerat i la respiració continguda, mires el terra, fingeixes exageradament la distracció, però el protocol no te’n fa escàpol:
Mira, la nena del tercer! Que maca que ets, que molsudeta, cada dia creixes més! Que tu penses: senyora, tinc dinou anys i en fa cinc que no passo del metre tapdebassa, però li segueixes el fil perquè quan eres un pam sobre el terra algú et va dir que allò era el que tocava fer. Llavors el teu cos reacciona per tu i activa la funció sí-clar-ohitant-gràcies-jalhidiré-déuvósguardmentre fas callar els badalls dins teu com pots i t’esforces el somriure adherent a les dents.
Que sí, que tot això forma part dels (dolços, bells) costums de barri, però mai t’has acabat d’acostumar a això que et diguin: dóna gràcies pel temps que t’ha tocat viure.
Acte seguit, records a tota la família, un fins-una-altra escop(i)etejat, la senyora torna al seu pessebre revestida amb mantes de misteri i saviesa i tu i la teva pressa us n’aneu carrer enllà, hostatges de la bullícia que han començat les neuronetes.
Jo és que m’hi he estat fixant -penses- i no en tinc ni idea de què és això del temps que m’ha tocat viure. Que jo m’imagino un món paral·lel amb un munt de rellotges apilonats de qualsevol manera i n’hi ha de colossals, d’explosius, de terrorífics, de sorra, d’urani, de plutoni, de llàgrimes i un altre cop de colossals i d’explosius i el tictac, descompassat, insuportable. I llavors m’imagino el meu -el nostre- perdut entre l’aliena multitud i l’imagino petit petit petit, sense busques, ni maneta, ni numerets digitals, ni sorra ni res, absolutament absurd. Un rellotge buit, intempestiu o anacrònic, qui sap, una broma de rellotgeria, simplement.
I no saps a qui has de donar les gràcies per allò que no fa res, que veu però no viu gaire, que de res pateix però tot li pesa i no té cap sentit. I volta rere volta et trobes al bell mig de la plaça de sempre, a pocs metres del banc de sempre on hi ha els avis de sempre que parlen del sempre que mai no han viscut però t’adones que hi falta algú, que l’aire no et diu que estàs molt maca i molsudeta, i et sorprens. I t’acostes entre tímida i decidida al tribunal suprem i veus que tots van vestits de negre i parlen d’hores pròpies.
I de cop entens i desentens i tornes a casa, que s’ha fet tard del cert i diuen (qui?) que vol ploure.
Jean-Baptiste Clamence Strauch