Acollida d’alumnes locals i de mobilitat a la Facultat d’Economia i Empresa (2021-2022)

Després d’una època complicada per a tothom, ha començat el curs 2021-2022 i a la Facultat d’Economia i Empresa hi hem arribat amb més força que mai. Just a l’inici de setembre ja vam començar les sessions de benvinguda i d’acollida a l’alumnat.

El dia 6 de setembre vam arrencar amb una sessió organitzada per l’Oficina de Relacions Internacionals (ORI) del centre destinada a una trentena d’alumnes de la Facultat adscrits al Buddy Programm (també coneguts com a buddies). Aquests estudiants acompanyen els alumnes de mobilitat estrangera que venen a fer una estada a la Facultat d’Economia i Empresa. Per tant, aquesta sessió era important per presentar-los els recursos que ofereixen els Serveis Lingüístics als estudiants de mobilitat estrangera, de manera que els puguin difondre eficaçment. Algunes de les activitats que es van comentar van ser la Borsa d’Intercanvi Lingüístic (BIL) i el CATclub. La intenció és que els buddies sàpiguen transmetre als alumnes que acompanyen que, mentre fan l’estada entre nosaltres, tenen una oportunitat única d’acostar-se a la llengua i la cultura catalanes.

Al cap d’uns dies, el dilluns 13 de setembre, hi va haver la jornada d’acollida per rebre els 250 estudiants de mobilitat estrangera que han arribat aquest primer semestre; va ser en aquest marc que ja van tenir el primer contacte amb els seus buddies. Des dels Serveis Lingüístics, vam aprofitar per muntar una taula de materials amb informació dels cursos, activitats i recursos relacionats amb l’aprenentatge del català i els usos lingüístics a la UB.

El mateix dia 13 de setembre també va haver-hi l’acollida d’una vintena d’estudiants SICUE. En una sessió compartida amb altres serveis de la UB, els alumnes de mobilitat estatal van rebre tota la informació sobre els usos lingüístics a la UB i sobre els recursos que els Serveis Lingüístics posen al seu abast perquè coneguin, aprenguin i practiquin la llengua catalana.

Finalment, cal destacar també l’acollida als alumnes de nou accés, enguany repartida en vuit sessions, entre els dies 7 i 10 de setembre. Hi van assistir uns 600 alumnes, que van poder conèixer de primera mà totes les eines i recursos lingüístics que posem a la seva disposició perquè redactin textos amb una bona qualitat, perquè practiquin llengües entre iguals i de manera informal, perquè col·laborin en l’acollida dels estudiants que ens visiten, etc. En aquestes sessions també es van presentar els serveis que ofereix el CRAI, l’Escola d’Idiomes Moderns i Esports UB.

Un començament de curs intens i productiu!

Joan Capel, becari de dinamització lingüística a la Facultat d’Economia i Empresa

Elisabet Solé, tècnica dels Serveis Lingüístics a la Facultat d’Economia i Empresa

V Concurs de Microrelats de la Facultat de Biologia. Lliurament de premis

El dimecres 26 de maig va tenir lloc l’acte de lliurament de premis del V Concurs de Microrelats de la Facultat de Biologia.

La Dra. Rosina Gironés Llop, degana de la Facultat, va obrir l’acte. Tot seguit, va presentar la conferència “L’alfabet de l’estadística”, a càrrec de la Dra. Guadalupe Gómez, del Departament d’Estadística i Investigació Operativa de la UPC, i de la Dra. Conxita Arenas, de la Secció d’Estadística de la Facultat de Biologia de la UB. L’alfabet de l’estadística és un llibre escrit per diversos autors i publicat recentment, que pretén ser una introducció a aquesta àrea i conté explicacions entenedores i molt divulgatives, adreçades a un públic ampli. Per cada lletra s’inclou l’explicació d’un concepte fonamental, una il·lustració i una pinzellada biogràfica d’una científica destacada per haver-ne fet una aportació important.

Posteriorment, la Dra. Teresa Carbonell, presidenta de la Comissió de Dinamització Lingüística, va explicar les activitats que duu a terme la comissió al llarg del curs, per donar-les a conèixer i incentivar la participació en posteriors concursos. Després, la Dra. Gemma Marfany com a representant del jurat, va comentar les dades de participació (6 PDI i 25 alumnat; 18 categoria Biologia i 13 categoria Pandèmies) i va remarcar que el concurs dona igualtat d’oportunitats a tothom, perquè està obert a totes les persones de la Facultat de Biologia, formin part del col·lectiu del PAS, de l’alumnat o del professorat. A més, va destacar la seva experiència tan positiva a l’hora de llegir tots els relats, perquè formar part del jurat permet aprendre sobre com les altres persones s’enfronten davant de la situació d’escriure un relat breu i entrar dins de la part creativa de cada persona que hi participa.

L’acte va continuar amb la lectura dels microrelats premiats, la seva reproducció enregistrada per EnVeuAlta, cosa que va donar pas a l’entrega de premis als finalistes i guanyadors que eren a l’Aula Magna: l’enregistrament del microrelat, el diploma i lots de llibres de la col·lecció Catàlisi de Publicacions de la Universitat de Barcelona i les novetats editorials cedides per l’Institut d’Estudis Catalans, entre les quals el llibre commemoratiu dels cent anys de la creació del Servei Meteorològic de Catalunya i dels cent anys de la Societat Catalana de Biologia.

Finalment, el Dr. Jordi Matas, vicerector de Relacions Institucionals, Comunicació i Política Lingüística, va cloure l’acte.

L’acte, que va tenir lloc a l’Aula Magna i era el primer acte presencial que es feia des que va començar la pandèmia, també es va poder seguir en directe en el canal de YouTube de la Facultat de Biologia i va ser una mostra de col·laboració i implicació col·lectiva en una activitat que té lloc anualment i que es va consolidant a la Facultat.

Categoria Biologia
Primer premi: Revolta cel·lular – Vallès Muñoz, Carles
Segon premi: Complex familiar – Pérez Olives, Catalina
Accèssit: Cap a un nou món – Pérez-Pérez, Alejandro

Categoria Pandèmies
Primer premi: El vol dels falciots – Lancho Silva, Josep
Segon premi: Mentre la vida brolla fora – Cardona i Garcia, Martí                                              Accèssit: Lletsó sense so – Villaverde Galan, Lídia

El Masterquímica XVI es tanca amb el lliurament de premis a l’Aula Magna de la Facultat de Química

El dilluns 31 de maig va tenir lloc l’acte de lliurament de premis del Masterquímica XVI de la Facultat de Química a l’Aula Magna Enric Casassas. En l’edició d’enguany hi han participat 24 alumnes dels màsters oficials de la Facultat del curs 2020-21. Aquest concurs té per objectiu donar a l’alumnat de màster l’ocasió de practicar les seves capacitats de síntesi i de presentació i alhora fer visible la seva recerca.

El lliurament de premis va estar presidit pel degà de la Facultat de Química de la UB, Miquel Vidal (al centre de la imatge); el delegat del rector per a Política Lingüística i Publicacions, Joan Santanach (a l’esquerra); i el representant de la Comissió de Dinamització Lingüística, Eudald Vilaseca (a la dreta).

Després que el degà felicités a tothom qui havia participat per la seva feina, Joan Santanach va posar l’accent en la unió de ciència i humanitats en explicar la ciència en el llenguatge comú de la ciutadania. Finalment, Eudald Vilaseca va comunicar que, com cada any, es farà un llibre de resums en format digital amb tots els treballs, amb dues novetats: 1) tindrà un disseny més visual i 2) disposarà d’un identificador digital per poder referenciar-lo en futurs treballs d’investigació. El llibre de resums s’arxivarà al Dipòsit Digital de la UB.

A continuació, cada participant del Masterquímica va rebre un diploma i com a obsequi el llibre La química a la Universitat de Barcelona, de Joaquim Sales.

Els quatre aspectes que el jurat va valorar van ser la capacitat comunicativa del pòster, l’estructura del treball de recerca, la qualitat lingüística i el disseny. Així doncs, es van atorgar tres premis i un accèssit els quals es van proclamar cap al final de l’acte.

Posteriorment, cadascun dels guardonats va explicar el seu treball en aproximadament 5 minuts.

Tots els treballs en format pòster han estat exposats al vestíbul de la Facultat de Química des del 25 de maig fins a l’11 de juny. A més, aquest any 2021, pel fet de ser en format de congrés, els participants del Masterquímica hi han estat presencialment els dies previs per explicar els seus treballs de recerca a companys, altres alumnes de màster i professors.

Guardonats:
Accèssit: Judit Lloreda
Tercer: Javier Eusamio
Segon: Alba Morales
Primer: Mireia Belil

Irene Llamas, becària de dinamització lingüística, i Núria Castells, tècnica dels Serveis Lingüístics, a les
facultats de Física, de Química, de Biologia i de Ciències de la Terra

III Premi a la qualitat lingüística dels treballs finals de grau a la Facultat de Belles Arts (del 7 al 18 de juliol)

La Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona organitza la tercera edició del Premi a la qualitat lingüística dels treballs finals de grau (TFG), per animar els estudiants del grau en Belles Arts, del grau en Disseny i del grau en Conservació-Restauració de Béns Culturals a utilitzar el català en la redacció i l’exposició dels TFG i a millorar-ne l’ús.

El premi s’adreça a l’alumnat del grau en Belles Arts, del grau en Disseny i del grau en Conservació-Restauració de Béns Culturals que hagi redactat i presentat el TFG en català en el curs 2020-2021. En el cas del grau en Belles Arts i del grau en Conservació-Restauració de Béns Culturals, serà necessari que el TFG hagi estat qualificat amb una nota final superior a 9, i en el cas del grau en Disseny, s’haurà d’haver obtingut una qualificació final superior a 8.

S’atorgaran tres premis individuals de 250 €: un per al grau en Belles Arts, un pel grau en Conservació-Restauració de Béns Culturals i un per al grau en Disseny. Així mateix, s’expedirà un diploma acreditatiu als guanyadors.

Per optar al premi, l’estudiant haurà d’haver autoritzat l’arxivament i difusió del TFG a través del Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona i, a més, haurà d’emplenar el formulari de participació.

Els TFG s’hauran d’enviar, entre el 7 i el 18 de juliol, en format PDF, al correu de la Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat: xdbellesarts@ub.edu

Per a més informació, consulteu les bases del Premi.

Guanyadora del premi literari Lletres de Maig 2021 del Campus Bellvitge

La guanyadora del premi literari Lletres de Maig 2021 del Campus Bellvitge ha sigut la Júlia Carmona, una estudiant d’Infermeria. El tema d’aquest any era la pandèmia de 2020, i el relat de la Júlia ofereix un testimoni íntim i sincer de com viu el confinament la Marta, l’estudiant universitària que protagonitza el relat. 
 
 LES EMOCIONS AL VOLTANT DELS NOSTRES ULLS
Ja fa una setmana que ens deixen sortir de casa, ja no estem confinats, però he passat quaranta dies amb mi mateixa i he estat molt bé, necessitava estar amb mi mateixa, necessitava aïllar-me dels problemes de la gent, si normalment les persones del meu voltant m’expliquen els seus problemes, m’expliquen fins i tot les coses més insignificants, problemes que jo no veig que siguin problemes, però els escolto, jo sempre escolto, però qui m’escolta a mi?

Doncs això que quan el govern va dir que ens tanquéssim a casa que hi havia un virus i que era molt perillós a mi em va venir bé, sí que he estat en contacte amb les meves amigues i amb la meva família, però això de les xarxes socials va molt bé, pots dir que no et va l’internet i ja està, no t’has de menjar tota una conversa que no et ve de gust per por que l’altra persona se senti malament per dir-li no m’importa una merda el que m’estàs explicant!! Poses l’excusa de l’internet, una culpable que no ets tu.

Truquen a la porta, deu ser el repartidor, he demanat la compra al supermercat en línia, ja no fa falta que surti de casa ni per anar a comprar, podria viure jo amb mi mateixa amb els meus pensaments i ja està, no necessito res més, jo i els meus 50 m². Sense els problemes de les altres persones, sense que m’empipin i es posin on no els he demanat.

Li dono les gràcies al repartidor, només li veig els ulls, li brillen, va amb mascareta quirúrgica, d’aquestes blaves que s’han fet tan famoses de cop, fa un més jo aquestes mascaretes només les havia vist a les sèries aquestes de medicina que surten per la televisió. Ara miris on miris només veus mascaretes i mascaretes, doncs això que el repartidor porta la mascareta, porta guants de làtex a les mans, a les butxaques del pantaló identifico un pot de gel hidroalcohòlic, i a la cara porta un plàstic transparent, com una mampara, sembla que hagi agafat un separador dels de la carpeta i se l’hagi posat al davant. Només li veig els ulls, aquests ulls blau clar són els primers que veig en setmanes i me n’adono que sí que estar tancada a casa està bé, però que potser hauria de sortir a passejar per veure més ulls.

L’endemà al matí surto, surto de casa, feia més d’un mes que no sortia, l’última vegada que vaig sortir anava amb l’anorac, ara només he agafat una jaqueta prima, ja és primavera, quasi estiu diria jo, baixo les escales del meu bloc de pisos, no em trobo a ningú, jo també m’he vestit amb mascareta, en tenia una d’aquestes que va repartir l’ajuntament del meu poble, em sento rara, però suposo que és el que hi ha, que ens hi haurem d’acostumar.

Ja soc al carrer, respiro aire pur i observo, observo la gent del meu voltant, no està especialment ple el carrer, deu ser perquè visc als afores, suposo que el fet de buscar-me el pis ja fora del centre i del cúmul de la gent ja ho va fer el meu subconscient, que volia fugir dels embolics de la gent.

Observo una mare que va amb el cotxet, la mare va amb una mascareta quirúrgica i porta el cotxet tapat, aquesta imatge em recorda els meus pares, que fa ja molt temps que no veig, els meus pares són grans, estan jubilats tots dos i tenen por del virus, de tot el que els mitjans de comunicació anuncien, i jo tinc por per ells. Decideixo anar a passejar fins a sota casa seva, els diré que soc al carrer i a veure si baixen o surten al balcó, els farà il·lusió.

Baixant cap al centre, on viuen els meus pares, em creuo força gent que també ha sortit a passejar, però hi ha un aire especial, la gent ens mirem, alguns ens saludem amb el cap, però no parem a parlar, com faríem abans que arribés la pandèmia. I a cada persona que creuo només li veig els ulls, els ulls de la gent. I sé que he fet bé de sortir, sé que per molt bé que hagi estat tancada a casa havia de sortir, no puc viure jo sola, necessito veure els ulls de la gent, i amb això me n’adono que necessito el contacte humà i el trobo a faltar per primera vegada en molt de temps, trobo a faltar les meves amigues amb tots els seus drames que les porten de corcoll. I corro, corro carrer avall, i salto, salto perquè fa molt temps que no corro, que no salto i que no em moc fora dels meus 50 m² , arribo al centre i abans d’arribar al bloc dels meus pares una noia em para. Reconec els seus ulls, és la Maria, una companya de la universitat, potser no ens fèiem gaire, però em para per parlar, per dir-me que encara no ens havíem trobat, i li contesto que encara no m’havia atrevit a sortir al carrer, però per dins sé que no és que no m’hagués atrevit, sinó que no havia volgut. Ella em somriu amb els ulls, sé que somriu i m’explica que ha vist una altra companya i està molt feliç, ella sí que volia sortir de casa, ella havia estat tancada amb la seva família en un pis, ella necessitava sortir de casa i tenir el seu espai, l’espai que jo sí que havia tingut, i ho entenc, entenc que no tothom ho ha passat bé durant el confinament, entenc que hi ha gent que ho ha passat malament, que s’ha hagut de tancar amb família, amb amics o amb la parella, i que aquesta convivència no ha sortit com s’esperaven o que potser s’han hagut de tancar amb persones violentes, o amb persones que no eren del seu grat.

Quedem per anar a passejar l’endemà juntes, ella ho proposa i jo li dic que sí, normalment hauria dit que sí per no saber dir que no, però em ve de gust, i això em sorprèn, pensava que estava molt bé jo sola i que no necessitava el contacte humà. I ho entenc, entenc que estic molt bé jo sola i amb mi mateixa, però que això no implica no poder estar bé també envoltada de la resta de la gent. I penso que si jo no hagués volgut, li hauria dit que no, que sí que m’hauria atrevit, que ja no tenia por del que dirien i això em posa feliç, i em veig reflectida en una vidriera i em veig els ulls, els meus ulls marrons també somriuen.

Arribo a casa els meus pares, els truco per dir-los que estic a sota i ells surten pel balcó i la meva mare plora, veig els seus ulls brillants i com se li escapen algunes llàgrimes, veig que li ha fet molta il·lusió que els passés a veure i sé que ho he fet bé i veure la meva mare emocionada m’emociona i ploro amb ella, a uns metres de distància i la sento al meu costat i a prop meu sense estar-ho i entenc que d’ara endavant ens haurem de comunicar de maneres diferents i que els ulls parlaran abans que la boca. Sé que està feliç i sé que ha patit per mi, sap que m’he aïllat aquestes setmanes, he intentat mantenir el contacte tant com pogués amb ells, però al cap i a la fi, són els meus pares i han notat que m’estava aïllant.

Acabo el meu passeig passant per casa la Gisela, una amiga que tenia ganes de veure i surt al carrer, amb mascareta i guants de làtex, i ens venen moltes ganes d’abraçar-nos i de fer-nos petons i no ho fem i ens mirem, i els nostres ulls es miren i es comuniquen i es diuen que ens hem trobat a faltar, potser els meus ulls deixen anar una mica de disculpes per haver estat tan desapareguda aquestes setmanes, però ella em fa amb el cap un gest de no passa res, i m’entén i sap com soc i que m’ha anat bé aïllar-me del món.

Tornant cap a casa somric i sé que he fet bé de sortir, però quan arribo al meu refugi de 50 m² noto que se’m fa petit, que m’angoixa no poder moure’m més. Per primera vegada en setmanes estic atabalada i necessito més espai, truco a la Gisela, li explico com em sento i com m’he sentit en tot el confinament i li dic amb por que potser no hauria d’haver sortit, que estava molt bé fins que he sortit, ella em calma i em diu que no em puc passar pas tota la vida tancada, i que si no, com veuré els ulls de la gent, i em calmo.

Entro a les xarxes socials i m’hi passejo, algun comentari, algun m’agrada a alguna fotografia i se’m fa l’hora d’anar a dormir, i m’adormo recordant tots els colors variats i totes les emocions diverses que he vist en els ulls de la gent avui.

Ja fa dos mesos d’ençà que ens van confinar i fa tres setmanes que surto a passejar i a veure els ulls de la gent, ja ha arribat l’estiu i sembla que s’ha calmat la pujada de contagis, la gent està molt contenta i torna a fer vida normal, però igualment els sanitaris diuen que estiguem atents que no s’ha acabat i que no ens precipitem, jo els faig cas, no quedo amb massa gent i sempre amb la mateixa, tampoc faig gaires plans, total m’agrada estar amb mi mateixa i seguir-me descobrint.

Avui agafo el transport públic per primera vegada amb la pandèmia, aquesta és una barrera que m’ha fet més por, sento que estem molta gent sense cap vincle, arriscant- nos a contagiar-nos i em fa respecte, però vull anar a Barcelona, vull veure les meves companyes de la universitat que fa dos mesos que no veig, les trobo a faltar. Pujo al bus i un noi que va amb mascareta quirúrgica se m’asseu al costat, ens mirem i els nostres ulls fan contacte i en aquell moment no ens deixem de mirar, ens seguim mirant mentre el bus arrenca i riem, sé que està rient pel moviment dels seus ulls que s’han aclucat. I parla, em diu que es diu Miquel i jo em presento, li dic que em dic Marta i de cop em poso a parlar sense parar, no sé què em passa, parlo amb ell i quasi que li explico tota la meva vida, i arribem a Barcelona, em diu que ha estat un plaer xerrar amb mi i que ens hem de tornar a veure, li dic que sí i li dono el meu número de telèfon, no sé per què li he donat el meu número, mai he donat el meu número, i ni tan sols li he vist la cara, només els ulls, aquests ulls marrons que m’han transmès pau i confiança. Suposo que això de no veure a ningú durant molt temps i tornar a socialitzar amb la mateixa bombolla fa que pensi que no puc conèixer gent nova, em tanca
barreres i em posa límits per a la meva vida social.

Estic amb les amigues de la universitat i estic bé amb elles, però no ens traiem la mascareta en cap moment, no volem ser contacte, ja que per un dia que ens veiem, no ens volem arriscar a confinar-nos.

Elles, la Irene amb els seus ulls verds, la Mireia amb els seus ulls marrons clar i la Júlia amb els seus ulls blaus, formem un bon equip d’ulls, jo els tinc més foscos que la Mireia.

Els explico que he conegut un noi al bus, que es diu Miquel i que no sé per què li he explicat moltes coses de mi, m’ha transmès confiança, i mira que no li he vist la cara, elles riuen i diuen que tinc sort, que ara ja no coneixem i no ampliem amistats, que ens estem estancant, i jo els dic que sí, i en aquell moment rebo un whatsapp d’un número que no tinc agregat al telèfon i que diu, hola soc el Miquel, el del bus. Jo em poso nerviosa, i penso que ja el contestaré més tard, que ara estic amb les meves amigues.

A la tornada al bus, em poso al telèfon a les xarxes socials, responc un missatge a la meva mare, que diu si vull anar a dinar l’endemà a casa els meus pares, encara no he fet cap àpat amb ningú des de la pandèmia, però dic que sí, que estic cansada de reprimir-me. I la meva mare m’envia petons a través del mòbil. Sé que per a ells també és molt important aquest dinar, ells tampoc han fet cap àpat amb ningú, però últimament ja surten a passejar amb alguns amics, i estic feliç per ells, sembla que anem superant aquest obstacle que ens ha aparegut aquest 2020.

Arribo al missatge del número desconegut i el responc, veig que té una foto de perfil on se li veu la cara, i és estrany, però al mirar la seva cara només li veig els ulls, i sé que és ell, doncs és guapo i eixerit, i m’agrada, així que comencem a parlar, és del poble del costat del meu, i m’explica coses, em pregunta si algun dia vull anar a fer un cafè amb ell, i em poso neguitosa, perquè encara no he fet ni un àpat amb els meus pares, ni amb les meves amigues, que sé per on es mouen, i ara quedar amb un desconegut em fa por, em fa por contagiar-me, així que li responc que ja ho veurem, pensant per dins que si no hi hagués aquesta pandèmia sí que quedaria, sí que sortiria, sí que aniria a fer cafès, cerveses i sopars, i em fa ràbia, em fa ràbia que un virus em talli les ales, que no faci el que faria tres mesos abans.

I entro en bucle, en aquest bucle de ràbia contra el virus, contra tot el que vull fer i no puc, i em fa ràbia que en part sigui jo la que em posi aquests límits.

Arriba el dia en què vaig a dinar a casa els meus pares, arribo i no em trec la mascareta, hem quedat que millor només ens la traguem quan mengem. Surten molts temes de conversa, i un és aquest vídeo que s’està escampant per les xarxes socials, aquest vídeo que dona les culpes al jovent què s’estengui la pandèmia, que l’inculpa de contagiar el virus a les seves famílies, i em desfogo i els dic que em sembla fatal, que sempre les culpes cauen cap al jovent, que com tot, no tots som iguals, i que alhora que algun jove no respecti les normes, un adult tampoc, que sempre cauen les culpes cap a nosaltres, nosaltres que no tenim càrrecs importants, nosaltres que quan ens queixem no ens sentim escoltats, som un blanc fàcil a qui donar les culpes, així s’ha demostrat milers d’anys enrere, i no entenc com la gent gran, que ha estat jove i sap el que és voler parlar i no ser escoltat segueixi fent-ho, així no s’acabarà la bola d’inculpar el jovent, el que menys repercussions donarà.

Parem taula i arriba el moment, ens traiem la mascareta, i a part dels ulls, ens veiem la cara, veig les cares dels meus pares, cares que feia temps que no veia, i veig el seu somriure des dels llavis fins als ulls.

Júlia Carmona