Category Archives: Medicina

El guanyador del premi literari Lletres de Maig 2023 del Campus Bellvitge ha sigut el Pol Fernandez, estudiant de quart de Medicina, amb un relat futurista d’una societat que malda per combinar la intel·ligència artificial amb els valors humans de la medicina. I l’accèssit, que s’ha atorgat aquest any per primera vegada, s’ha lliurat a Catalina Miranda Zamorano, estudiant de cinquè de medicina, amb una història personal sobre l’amor i els dilemes que planteja la vida a l’hora de prendre decisions.

Els relats s’han inspirat en el principi Primum non nocere (Sobretot no facis mal), basat en el clàssic jurament hipocràtic.

*********************************************************************************************************

La revolució d’Hipòcrates

Pol Fernandez

Cinc-cents enllà, un home jove vestit de gris i de cabells de color cendra caminava per la ciutat de Nova Cassiopea amb pressa. Observava robots i algun humà pel carrer. No era difícil distingir-los, ja que els primers anaven revestits de metalls antioxidants i d’un aliatge que suportava milers de graus en temperatura, a banda dels cops més forts. Alguns caminaven amb cames semblants a les dels homínids, mentre que d’altres levitaven fent servir els polsos magnètics i la gravetat de la Terra, oficialment coneguda com a Planeta número 03 del sistema solar, a la Via Làctia: el SS03,VL.

Tot plegat havia canviat molt en menys d’un mil·lenni: feia temps que la rudimentària tecnologia de llavors controlava gairebé qualsevol aspecte dels avantpassats del segle XXI, però no va ser fins a l’Última Gran Guerra Humana que les màquines i les intel·ligències artificials van fer un pas endavant per salvar el planeta. El conflicte havia deixat una pobra població d’éssers humans i centenars de ciutats i localitats per reconstruir, a més d’una tempesta de radiació que va trigar anys a dissoldre’s.

Des de llavors, eren les màquines les encarregades de construir, pensar, curar i governar. Ja no feien falta arquitectes, filòsofs, metges, infermeres ni polítics. Els humans tan sols es dedicaven a viure sense haver de fer pràcticament res: el somni de molts i el pitjor dels malsons de molts altres. Per sort o per desgràcia, encara mantenien l’organització en societat, potser perquè encara hi havia massa éssers purament orgànics per girar full. No seria fins al cap d’un mil·lenni que abandonarien la Terra en a la recerca d’una cosa que cap dona ni home podria entendre, i s’expandirien per trobar l’infinit.

La literatura i l’art només els produïa La Intel·ligència, i estaven a punt de tornar-se una anècdota del passat. En contrapartida, tampoc hi havia pobresa ni cap criatura orgànica passava gana.

Es tractava d’una societat integrada en què màquines i humans convivien en pau, exceptuant els petits conflictes que sorgien de tant en tant causat per algun vàndal  de carn i ossos. Per altra banda, la població predominant mantenia una ment en forma de rusc perfectament organitzada: La Intel·ligència. Al cap i a la fi, estava creada per obtenir els millors resultats i solucionar qualsevol problema.

«Encara vivim perquè els nostres avantpassats són els que els van crear», pensava en C41 (001908) —Cal, per als seus compatriotes. Caminava entre els edificis enormes i perfectes pel carril d’humans tot procurant ser mínimament localitzable perquè sabia que podia acabar en un Centre de Rehabilitació de Conducta si l’enxampaven.

Finalment, va arribar a una porta metàl·lica, aparentment normal i corrent. Després de traspassar-la, el va rebre una dona rossa vestida de blanc que coneixia amb el nom de Sònia. La sala era una petita recepció poc il·luminada i amb molt poc revestiment. Tot i que se saludaven cada dia, havien de seguir un protocol. Ella va dir:

—En què el puc ajudar?

—Vinc a complir el meu jurament: Primum non nocere.

—D’acord. Vingui amb mi, si us plau.

Van travessar un petit llindar de foscor que dirigia a unes escales ben il·luminades. Aquestes conduïen al que semblava un petit soterrani, però no era així: era l’entrada a l’Hospital d’Asclepi.

En aquella època, el lloc on assistia la gent per recuperar-se de les malalties s’anomenava Centre de Salut de les Unitats de Cura, el CSUC. Només hi assistien humans, ja que les màquines canviaven de carcassa o bé es reparaven al Centre de les Unitats de Cura Mecàniques, el CUCM. Cada ciutat disposava com a mínim d’un parell de cadascun dels centres.

Allà on anaven les persones a curar-se se seguia un mètode que assegurava la cura de la malaltia o situació patològica de manera radical i estandarditzada per La Intel·ligència. Els resultats eren sempre efectius, tot i que molts pacients patien les conseqüències de teràpies que no tenien en compte el seu llindar de tolerància.  Es dedicaven a posar remei a totes les alteracions del cos, encara que no causessin problemes. Així, tot podia curar-se. Es dedicaven a fer humans sans en el context dels rigorosos paràmetres que establien. Ja no hi havia metges, infermeres o personal de la salut humans, com en altres temps, sinó que havien sigut substituïts per les Unitats de Cura, part de La Intel·ligència. Aquestes tenien la capacitat d’incorporar en temps real les novetats en coneixement i les dades dels pacients, i la seva gran precisió les feia un molt bon substitut.

Tanmateix, no tothom estava satisfet amb aquesta manera de curar. Hi havia un grup de persones que volien exercir la salut aplicant uns valors que feia molt i molt de temps que les màquines havien abandonat, i que molts humans ja ni trobaven a faltar. Aquestes persones es formaven i es reunien en hospitals clandestins, on se’ls ensenyava a ser bons professionals, amb tractaments que també eren eficaços, però que  evitaven l’agressivitat dels autòmats dels CSUC. Això suposava, normalment, una estada més llarga del pacient a l’hospital, per recuperar-se. En acabar la seva formació, era un requisit fer un jurament arcaic en què es reunien tots els membres d’una generació de nous aprenents, juntament amb els seus mestres i, tot col·locant la mà sobre un llibre, recitaven El Jurament un a un.

Aquest ritual era tan important que es reunien un cop a la setmana per recordar d’on venien, què feien i com volien fer-ho.

Cadascú a l’hospital tenia una tasca específica. Els nous coneixements, els estris i tot el que calia per fer-ho funcionar es rebia de proveïdors d’arreu del món, ja que era una manera de treballar que s’estenia pel planeta i que cada cop incorporava més adeptes. En Cal era el que antigament s’havia conegut com a metge. Concretament, es dedicava a les malalties de l’aparell respiratori.

L’hospital, tot i mantenir el secretisme i la clandestinitat, era enorme: disposava de tretze plantes sota terra. L’havia dissenyat un humà basant-se en plànols antics del segle XX. L’element principal era el formigó, però hi havia zones comunes i de descans on predominaven el vidre i una mena d’hivernacles. La il·luminació era càlida, i alhora de poca intensitat, de manera que recórrer els passadissos de l’hospital era un moment íntim i delicat i, per al gust d’alguns, massa fosc.

El Cal i els seus companys evitaven abordar les malalties amb tanta agressivitat com les màquines, ja que part del jurament era, a més de curar, no fer mal, i aplicar tractaments que tinguessin en compte el pacient i la seva fragilitat. La seva feina era procurar que els pacients visquessin bé, no només que sobrevisquessin. En Cal feia quatre anys que havia acabat la seva formació.

Quan va arribar, es va dirigir a un vestuari, va obrir l’armariet amb la seva clau magnètica, es va posar el pijama blanc i la bata, i va recollir el fonendoscopi.

Finalment, va passar pel camp disruptor del senyal d’identificació i va dirigir-se a la planta on treballava. Va prendre’s un cafè dolç en pols mentre recollia els documents dels seus pacients. Eren dades escrites a mà sobre paper fet a base de metall. Feia anotacions de les imatges i els apunts de cada cas, tal com li havien ensenyat, i després els passava a veure, prenia notes d’actualitzacions del seu estat i en feia el seguiment. Més tard, es reunia amb alguns dels seus companys per discutir quin era el tractament apropiat per a cadascun. Aquesta era la tasca que feia gairebé sempre. Aquell dia, però, abans de la reunió de l’equip, havia d’assistir hologràficament a l’esperada reunió que li provocava emoció i por a parts iguals. Al matí va visitar una dona que patia una infecció respiratòria d’un bacteri del Gran Desglaç de mitjans del segle XXI. Estava ben descrit com s’havia d’actuar contra aquest microorganisme, i la senyora evolucionava molt bé, de manera que tot apuntava a una ràpida recuperació. Aquesta pacient havia arribat a l’hospital gràcies a la seva filla, que era amiga de confiança d’un auxiliar d’infermeria de la planta. Ningú ho comentava, però a tothom li semblava curiós que, en una època en què en qüestió d’un mes qualsevol podria sol·licitar un teletransportador domèstic, les persones únicament s’assabentessin de l’existència de l’hospital per ser un secret de domini públic.

Les hores anaven passant, i el Cal estava content perquè la majoria dels pacients evolucionaven de manera favorable. A l’hora de l’àpat del migdia, es va reunir amb l’Alícia i el Kaulkner, dos dels seus companys i amics des del seu inici com a aprenents. Van ingerir hidrats de carboni en pols i carn artificial. Després del dinar, havien d’anar a un congrés convocat per la portaveu del grup directiu de l’hospital, la senyora Gardènia. No se n’havia especificat el motiu. Tan sols s’havia fet saber que era una qüestió important i que tots els membres de l’hospital havien d’escoltar-ho, fos en directe o retransmès pels telemissors del centre.

Al despatx, estaven emocionats i nerviosos, i pràcticament tothom tenia una idea diferent del que s’hi anunciaria. Quan van arribar al despatx, el Cal va col·locar un auricular a l’orella dreta i va enviar la seva imatge hologràfica a través del telemissor personal. La majoria dels seus companys van fer el mateix, excepte els que van assistir a la xerrada físicament.

Després de tanta expectació, per fi, va començar:

—Bona tarda a tothom. Començaré agraint la vostra assistència i la vostra tasca diària per fer possible tot el que passa a l’Hospital d’Asclepi.

La senyora Gardènia duia una brusa blau cel, uns pantalons de resina sintètica de color negre, i unes sabates esportives, de les últimes que La Intel·ligència havia posat a disposició dels humans. Era una dona de veu tranquil·la i alhora contundent. «No és estrany que sigui la portaveu dels directors», pensava en Cal.

—Vull anunciar-vos una notícia molt important que, tot i que encara no és segura, pot canviar el curs de la història actual.

El lleuger xiuxiueig que inundava la sala des del principi de la xerrada va parar de cop.

—Des de la direcció s’està plantejant la possibilitat de sol·licitar una conferència amb el CSUC de Nova Cassiopea per preparar el camí d’un apropament entre els mètodes dels autòmats i els que fem servir nosaltres aquí, a l’hospital: ensenyar els nostres valors i, valgui la redundància, fer-los valdre. Ens consta que són uns quants els centres que s’estan plantejant el mateix.

El xiuxiueig, que havia mort minuts abans, va renéixer amb una intensitat enorme. Se sentien opinions de tot tipus, ja fossin a favor, en contra o tot el que hi havia entremig del que s’acabava d’anunciar.

—Sí. Tal com diem, no és més que una idea. Però va agafant forma i, per això, la comunico aquí i ara. Necessitem la vostra ajuda i necessitem assegurar-nos que la majoria de vosaltres esteu disposats a tirar-la endavant. És per això que podreu respondre a partir de demà un formulari en què se us preguntarà la vostra opinió.

El xiuxiueig seguia.

—Sé que pot semblar precipitat, però tots els que som aquí, els que vindran, i tots aquells que ho necessiten es beneficiarien si, en comptes de treballar clandestinament, els autòmats apliquessin els nostres valors a la seva actuació perfecta. Només demano que, a l’hora de respondre l’enquesta, ho feu amb sinceritat, que recordeu per què sou aquí, per a qui sou aquí i per què tothom aquí va fer un jurament gairebé tan antic com el principi de l’art que fem dia a dia. Podem treballar amb La Intel·ligència perquè els hospitals tornin a ser el lloc on se salven vides. La reunió no va deixar a ningú indiferent.

La resta del dia es va fer llarg. El Cal necessitava descansar, estirar-se al llit i encendre l’inductor no-REM per dormir. Ell sabia perfectament què votaria. De fet, feia molt i molt de temps que esperava una notícia d’aquesta magnitud. Sentia i creia fermament que instaurar de nou els hospitals, combinats amb la precisió i habilitat de La Intel·ligència, faria imparable la medicina. La seva emoció va durar fins que va activar l’inductor de son, programat per despertar-se ple d’energia l’endemà.

I així va ser. Havien passat aproximadament vuit hores. Amb un nerviosisme que no sentia des de feia temps, va preparar-se i va dirigir-se a l’hospital per votar.

Un cop allà, va trobar llargues cues per habilitar el canal privat per fer efectiu el seu vot. Tothom tenia pressa per votar i dir-hi la seva. En Cal només pensava en el gran ventall de possibilitats que se li obria.

Quan finalment va sentir el telemissor dient-li: «Estàs a favor de proposar un congrés juntament amb el CSUC?», va emetre el seu vot. L’extensió va enviar-lo a una altra pàgina, que  deia: «Vols formar part del comitè per preparar-ne l’apropament?». Aquella segona pregunta va agafar-lo desprevingut, com a la gran majoria dels seus companys. No se sentia ni líder ni revolucionari. No era una persona que sabés parlar en públic ni es creia capaç de convèncer una entitat que acumulava tota la informació de tota la història actualitzada segon a segon. No obstant, va ser el seu jurament i la certesa de la importància dels seus valors el que el va fer votar en positiu. «Ens hi posarem en contacte! Gràcies per voler participar en el canvi de la història».

Dues setmanes després es va convocar una nova reunió en què es van anunciar els resultats de la votació. Tal com esperava en Cal, la idea s’havia convertit en una decisió. En aquell mateix congrés la senyora Gardènia va anunciar els membres del Comitè Defensor del Jurament. Per sorpresa seva, ell formava part del grup.

Des de llavors, dos dies a la setmana es reunien les dotze persones que havien de canviar la història de les ciències de la salut, i hi havia un portaveu que informava i es reunia amb persones d’altres hospitals, fent xarxa. A l’hivernacle Primavera de la clínica exposaven raons i dades amb què intentarien convèncer les màquines. Per desgràcia, després de cada sessió es respirava una estat d’ànim de decepció: com podien mostrar informació a algú, si era apropiat dir-ho així, que contenia i actuava en funció d’allò que se sabia i allò que no? Com convencerien un no-humà d’un fet antropològic que es remuntava a segles d’antiguitat? Com podien fer entendre a l’entitat tota la importància de curar quan cal, de no fer mal, de la fragilitat de la salut, de la vida mateixa? Com podrien fer-hi res?

En Cal activava l’inductor de son després d’una llarga estona pensant en les implicacions que tenia tot plegat i veia que era fàcil que es convertís en un fracàs absolut. Els ànims minvaven. L’endemà el món es va despertar amb una notícia determinant: «Descobert un hospital clandestí a la ciutat de Gagàquez. S’envia l’equip directiu a un Centre de Rehabilitació de Conducta». Tots els rètols de la ciutat ho mostraven una vegada i una altra. En Cal quasi sentia que era una advertència, un senyal que l’hauria de fer reflexionar i fer-se enrere. «Bona part del col·lectiu de l’hospital va a judici». Irònicament, una part d’ell sentia certa decepció perquè no havien estat ell ni els seus companys els encarregats de la petita revolució que es feia pública en aquell moment.

Una reunió improvisada del comitè va acabar amb una decisió important: fos el que fos el que havien de fer, aquell era el moment. Aquella mateixa tarda va haver-hi diverses concentracions de persones que proclamaven i cridaven El Jurament davant dels CSUC. El lloc va ser desallotjat, els assistents identificats i alguns van acabar detinguts. Havia començat una revolució. Els dies successius van ser intensos. Es repetia la notícia de les noves concentracions en ciutats senceres arreu del món. Això va provocar que l’Hospital d’Asclepi finalment s’hi afegís i fes el mateix. Per fi, havien deixat d’amagar-se.

La dinàmica va mantenir-se durant una setmana sencera, i va rebre molts anys després el nom de La revolució d’Hipòcrates. Semblava un túnel d’on costava sortir fins que, per sorpresa, centenars de persones, entre els quals es trobava el Cal i alguns dels seus companys, van ser convocades per La Intel·ligència a assistir en cinc dies a una reunió pacífica amb la finalitat de parar les disrupcions de l’ordre que hi havia diàriament i buscar la solució. Allò va ser el que marcar un abans i un després.

Va ser llavors que el Cal es va adonar de l’error que havien comès: pensaven com humans. En general es creia que La Intel·ligència només volia imposar-se. En canvi, era una entitat que es componia de coneixement i, a diferència de la majoria de les persones, no li suposava un problema tenir en compte plantejaments i realitats que no havia creat ni programat.

Van passar els dies, en què ideaven com lluitar pel Jurament. Cinc dies lents, però esperançadors. Per fi, el Cal i centenars de sanitaris van travessar la porta per canviar el curs de la història.

L’irreductible amor que recordo

Catalina Miranda Zamorano Hernández

 A la meva estimada amiga Sandra

Tic-tac, tic-tac, tic-tac… Era tot el que s’escoltava en aquell precís moment. Si no hagués estat pel rellotge que portava en Jaume, de ben segur que s’haurien sentit en veu alta els seus pensaments. I quin rebombori que farien. Ell es bellugava amunt i avall sense cap mena de direcció però amb un pas ferm i sincronitzat. Com les agulles d’un rellotge, anava marcant el ritme a cada passa que feia. Només girava cua quan topava amb alguna de les parets limitants d’aquella estreta i allargada sala d’espera del Sant Joan de Déu.

Potser us haig de posar una mica context. Corria l’any 1997 i una trucada havia desencadenat tots els esdeveniments que van fer d’aquella tarda del 5 d’abril un autèntic desori.

La Natàlia i en Jaume es van conèixer tres anys abans, el Sant Jordi del 1994, mentre ella passejava per passeig de Gràcia amb un vestit de flors tot buscant el llibre perfecte. El llibre perfecte, quines ximpleries dic a vegades, com si aquest fos un únic exemplar. Per alguns seria la Bíblia, per a d’altres un diccionari, o  el Harrison. De totes les paradetes, la que més li va cridar l’atenció va ser una sense tendal. Una composta per dues taules verdes típiques d’una classe de les escoles dels noranta i quatre cadiretes de plàstic mal posades. «Esplai Olívia» deia el cartell conformat per una cartolina verda amb lletres mal dibuixades amb un retolador. Un jove alt i eixerit es va posar dempeus en el moment en què la Natàlia s’hi va apropar.

—T’ajudo, Colometa? —va dir-li tot servicial en Jaume.

—Com saps que em dic Natàlia? —va exclamar ella sorpresa.

—Com dius? És una forma de parlar, maca —digué tot nerviós.

—Creia que estaves fent una referència a La plaça del Diamant —digué tota avergonyida i amb la cara tan vermella que ja li feia conjunt amb l’estampat florit del vestit.

—No sé exactament de què em parles —contestà en Jaume amb un somriure burleta.—Jo no vaig llegir mai pas La plaça del Diamant, em van dur a veure l’obra de teatre amb l’escola i en vaig tenir prou.

La resposta sincera i divertida, i el somriure amable del Jaume van ser suficients per captivar la Natàlia, qui li recordava sempre aquesta anècdota perquè a ella com a professora no li va fer tanta gràcia. No semblava que aquell jove despentinat li pogués aconsellar gaire de literatura. Que a més a més aparentava ser massa gran per estar venent llibres i roses per a un esplai i que de ben segur flirtejava amb totes les noies que s’hi apropaven. De totes maneres, finalment, es va endur dos llibres d’aquella paradeta i un punt de llibre arrugat amb el número de telèfon fix del Jaume. Aleshores, parlar per telèfon era més complicat que no pas ara: corries el risc de trucar i que et contestés el seu pare. En fi, altres temps.

El coqueteig i la tensió entre aquell parell eren la banda sonora de cada vegada que parlaven o es veien. La primera cita no va trigar a reunir-los de nou. Un romàntic passeig pel Barri Gòtic de Barcelona va acabar amb un gelat compartit per la Barceloneta. Dues setmanes més tard, ja estaven passejant de la mà per la Costa Brava a la casa d’estiu dels tiets d’en Jaume i prometent-se l’un a l’altra que mai deixarien d’estar junts. El seu amor era un d’aquells que revessaven, d’aquells que omplen i contagien. Que no deixaven a ningú indiferent.

Ella, amb vint-i-quatre anys i amb una plaça com professora a l’escola del barri, i ell, amb vint-i-sis i un futur com a informàtic, van caure en les trampes de l’amor romàntic i es van enamorar profundament. L’espurna que floria entre ells dos no feia més que créixer: tenien tantes coses en comú i es feien tan feliços l’un a l’altra! Ells no s’anaven descobrint a poc a poc, ells s’anaven creant i creixent junts. No va caldre gaire temps perquè volguessin formalitzar el que tenien.

—Jaume, crec que em vull casar —va dir la Natàlia tot d’una un dia mentre esmorzaven al pis d’ex-solter del Jaume, on va passar de només pernoctar a fer-hi vida de parella amb ell.

—Estava esperant que m’ho diguessis! —va exclamar ell, mentre s’aixecava tot d’una de la taula on prenien cafè als matins. —Fa mesos que duc això a la jaqueta! —va dir tot ensenyant-li una capseta granat de vellut.

—Sí, sí, sí! Mil vegades sí! —va cridar ella en veure l’anell mentre s’alçava d’emoció per fer-li un petó a qui a partir d’ara seria el seu promès.

El casament el van celebrar l’1 de novembre del 1995, perquè la Natàlia deia que així cada any seria festiu per l’aniversari de casament i podrien marxar de pont. Els encantava la idea de començar una vida junts, tenir la seva pròpia llar i, qui sap? Formar una família més endavant.

A la Natàlia li encantaven els nens, s’havia fet mestra precisament perquè sempre n’havia estat molt de les criatures i gaudia jugant i aprenent amb elles. Ser mare sempre havia format part dels seus plans de futur. «Quina sort compartir això amb en Jaume», pensava. És per això que el primer avortament que van tenir va ser un cop molt dur, especialment per a ella. Recordava que anys enrere, quan era només una adolescent, el tema de l’avortament estava en boca de tothom. Els famosos tres supòsits, els maleïts tres supòsits. Els únics casos que tractaven les dones com a éssers amb capacitat de decisió sobre el seu cos únicament amb l’excusa de «no causar un mal més gran». Irònicament, tot i el seu fervent desig per ser mare, la Natàlia estava absolutament a favor de la interrupció voluntària d’un embaràs. Per què algú hauria de portar a aquest món una criatura per obligació? La Natàlia no havia tingut una infantesa fàcil, potser no li va faltar mai l’aliment o la roba, però sí que li va mancar una llar on sentir-se estimada. Ella entenia l’amor i la vida com si algú del mateix cel hagués baixat a explicar-li.

—T’estimo. T’estimo molt —xiuxiuejava la Natàlia a la seva panxeta gairebé imperceptible.

—T’estimem amb tot el nostre cor —deia en Jaume tot apropant-se a la panxa de la Natàlia i deixant-hi reposar la mà a sobre.

—Amb el cor? —va dir embadalida ella— No, Jaume, no. A aquesta criatura l’hem d’estimar més enllà del cor i la ment. L’hem d’estimar amb l’ànima, perquè quan la ment oblidi i el cor deixi de bategar, el nostre amor perduri.

—A tu sí que t’estimo amb l’ànima, Colometa —va sospirar ell amb un somriure trapella mentre desbloquejava en els dos un record fragant.

Us estareu preguntant per què la Natàlia parlava de cors que deixaven de bategar quan dintre seu s’estava creant vida i formant tot un sistema circulatori sencer des de zero. Bé, això és el que ens retorna a la nostra història. Uns mesos abans, en Jaume havia matinat per anar a comprar xurros amb xocolata, l’esmorzar preferit de la Natàlia, aparentment. Quan va arribar a casa, ella, només de sentir aquella flaire de fregit en l’ambient va començar amb nàusees i vòmits. Crec que us podeu imaginar per on vaig. I és que efectivament, la Natàlia estava embarassada. Com una epifania mateixa aquell embaràs va retornar la il·lusió a aquella jove i inexperta parella que desitjava portar un bebè en aquest món gris.

Poc després del primer mes d’embaràs els va tocar anar a fer-se la primera ecografia. Tot semblava que estava bé i no hi havia indicis que fos pas el contrari. El problema va sorgir al cap de poques setmanes, una mica abans de l’ecografia dels tres mesos. Un sagnat inesperat va revifar totes aquelles pors que ja semblaven cosa del passat. Les sospites eren certes: aquest tampoc seria l’embaràs idíl·lic que tant anhelaven. A l’hospital li van diagnosticar un càncer al coll uterí. Si bé el càncer és ja prou esgarrifós per a tothom, imagineu-vos en una dona embarassada, simplement terrorífic. Encara no li havien dit què tenia exactament, però les cares de tot el personal parlaven per si mateixes. Els somriures de les infermeres que sempre il·luminaven les habitacions amb la seva presència s’havien esvaït més de pressa del que es consumeix un llumí. Les paraules esperança, família i vida havien estat substituïdes per possibilitats, avortament i mort. No s’ho podien creure. Una altra vegada haurien de passar un dol i tancar amb clau l’habitació del bressol.

S’enfonsaven. No sabien ni com navegar, però s’enfonsaven.

—No puc perdre un altre bebè, no puc —digué la Natàlia amb els ulls inundats de llàgrimes.

—Jo no et puc tornar a perdre, Natàlia. Amb prou feines ens vam trobar l’un a l’altra l’últim cop —digué ell amb la veu afligida.

—Han dit que puc esperar… Que ho puc fer. Que puc tenir al meu bebè i després ja m’operarien a mi —va tornar a insistir mentre sanglotava.

—És molt arriscat, amor meu. No puc ni imaginar-me una vida sense tu —digué ell, també entre llàgrimes. —No vull una vida sense tu. No puc fer-ho tot sol.

La dicotomia que s’havia creat era un repte de dimensions abismals. Què se suposava que havien de fer? Què havia de fer la Natàlia? Escoltar als metges que deien que encara era jove i, una vegada tractat el càncer, tornar a intentar-ho? Que encara li restaven possibilitats sempre que no li haguessin de ressecar l’úter? Les pors es multiplicaven i la incertesa de no saber el que era correcte l’estava corcant per dintre. «A la filla d’una amiga meva li van fer químio per un càncer de mama i no es va poder quedar mai embarassada», li havia dit una veïna en un discurs no gaire engrescador per la seva causa. No he acabat mai d’entendre la necessitat de donar exemples i diagnòstics a l’escala de l’edifici. I encara sort que aleshores no existia el Dr. Google. Bé, m’estic avançant.

La delicada situació va portar de bòlit a tothom. L’equip mèdic de la Natàlia es va reunir amb la parella per explicar-los la situació.

—Pel que sabem fins ara, tot indica que es tracta d’un càncer d’evolució lenta. Això vol dir que no avança ràpidament, que el risc és menys greu —va dir la doctora a càrrec del cas.—Però no deixa de ser un càncer que et posa en perill. L’opció de l’avortament se li ha donat perquè és la més segura.

—No m’importa el que sigui més segur per a mi, sinó per al bebè. Vull tenir una família. L’avortament per mi no és una opció. Jo vull donar a llum al meu fill. Al nostre fill —va dir la Natàlia mentre li donava la mà a en Jaume, qui es resignava a assentir amb el cap. No perquè no li importés, sinó perquè sabia que s’havia enamorat d’una dona forta i valenta que era propietària del seu propi cos. Aquell cos que tant estimava i que tant estava patint.

—Ho entenem de veritat. Estigui tranquil·la —va dir un altre doctor.

—De tranquil·la no n’estic des del dia que vaig entendre que porto dins meu una responsabilitat. Que el que a mi em preocupa és el que pugui tenir el bebè —va insistir mentre s’acariciava la panxa, cada vegada més visible.

—Ho entenc, de veritat. Jo també soc mare —digué la doctora. —Som aquí per trobar una solució que ens pugui satisfer a tots. Si voleu continuar amb l’embaràs, podem tirar-lo endavant, però hem de fer-ho junts. Podem intentar arribar a les 36 setmanes i veure si podem induir el part i fer una cesària. En aquesta cirurgia també hauríem de valorar si hem de treure l’úter. Una vegada el bebè hagi nascut iniciarem amb tu el tractament oncològic amb quimioteràpia i radioteràpia, per intentar frenar tot el que hagi evolucionat el càncer aquests mesos que vindran.

Van passar els mesos i el que se suposava que havia de ser un procés preciós amb antulls i anècdotes memorables es va convertir en un no parar de visites a l’hospital. Hi havia dies dolents i dies no tan dolents. Com quan van poder escoltar el cor que bategava per primer cop. En Jaume deia que sonava ferm com un cavall a galop, i que era el soroll més maco que havia sentit mai. Sort que es tenien l’un a l’altra. Passaven els dies i la consciència de la Natàlia li pesava més del que li pesava la panxa. Ningú mai li va fer cap comentari, però sabia com la miraven. Trobava en els ulls de tothom aquell color a tristesa esgarrifant que la feia dubtar de la seva primera decisió com a mare. Però el sacrifici que hauria hagut de fer per acontentar a tothom era el de la drecera de no tenir aquell fill que tant desitjaven.

El matí del 5 d’abril la Natàlia estava de 33 setmanes. Havia sortit de casa per fer alguns encàrrecs i distreure’s de la solitud que l’envaïa quan en Jaume marxava a treballar. Mentre triava les mandarines perfectes al quiosc de sota casa, va notar que una sensació mullada i dolorosa s’apoderava d’ella. Havia trencat aigües i un bassal de líquid sanguinolent havia cobert el terra de la fruiteria. L’ambulància no va trigar a arribar i endur-se-la directa cap a Sant Joan de Déu. Un record borrós tacat amb temor i nervis van fer que gairebé no pogués recordar com va arribar a l’hospital i com va acabar al quiròfan. En Jaume va arribar tan aviat com el tràfic de Barcelona li va permetre. Va esperar i esperar. Va preguntar i va implorar. Informació, notícies, una actualització, que el deixessin entrar al quiròfan… El que fos. Es mirava el rellotge amb ànsia i desassossec. Tic-tac, tic-tac, tic-tac… El temps és un lladre i com a tal s’apoderava dels minuts, dels segons. Per si no en tenia prou, venia acompanyat d’una incertesa brutal que podria canviar el rumb de les vides d’aquella jove i incondicional parella.

Quan finalment el van deixar entrar a quiròfan, ni la suor freda que li recorria el clatell,  ni la seva aprensió a la sang, li van impedir agafar les metal·litzades tisores quirúrgiques per tallar el cordó umbilical, mentre li donava la mà a la seva estimada Natàlia. El bebè que va néixer aquell dia, tot i que prematur, va ser una nena sana, forta i valenta, com la seva mare. Que com ho sé? Perquè jo soc aquell bebè.

Em dic Paula i tinc vint-i-cinc anys, i soc la filla de la Natàlia i en Jaume. O com els dic jo, Mare i Pare. Aquest any començaré la meva residència com a R1 a l’Hospital Sant Joan de Déu, el mateix lloc on fa 25 anys vaig néixer i els meus pares van viure un dels moments més crítics que han viscut mai. Vaig estar molts anys entre confosa i enfadada perquè sentia que el meu naixement havia significat el principi de la fi. A la Mare. Quan em va tenir, li van haver de fer una histerectomia, és a dir, li van treure l’úter. Després va haver d’estar sotmesa a radioteràpia i quimioteràpia, tal com havien advertit els metges en el seu moment. El que ningú va veure a venir, perquè pel fet d’estar embarassada no li havien fet fer un TAC complet, és que el càncer s’estendria pel sistema nerviós fins a arribar al cervell.

Ella lluitava i persistia, però aquesta maleïda malaltia no perdona. Recordo que ella era la que menys importància li donava i juntament amb el Pare s’asseguraven que a mi no em faltés mai de res. Ni aliment, ni roba, ni educació, ni molt menys amor. Estava envoltada d’amor i afecte. Vaig créixer escolant les històries dels pares i veient en primera persona com es cuidaven l’un a l’altra. Admirava com ell li comprava flors per animar-la, tot i que no fos un dia especial i com ella li feia l’esmorzar i li portava al llit perquè sabia que, si no, ell renunciava a menjar per tal de dormir cinc minuts més.

Quan pensàvem que tot anava bé i es curava, requeia. Va ser així fins que un dimecres plujós de primavera la mare va morir quan jo tenia 11 anys. Recordo vívidament els dies anteriors, des de pal·liatius ja l’havien enviat a casa feia unes setmanes perquè estigués amb nosaltres en els  últims moments. Penso que,  tot i estar fins als queixals de fentanil, va venir a sopar amb el Pare i amb mi a la cuina. Recordo que es va aixecar amb tanta lleugeresa que no em sorprendria que hagués batut les ales a volar.

Ara que soc metge, sé que aquell moment es tractava de la lucidesa terminal, però que bonic mentre va durar! Com diu en Pablo Neruda, «és tan curt l’amor i tan llarg l’oblit». Encara avui no hi ha dia que no me’n recordi de la Mare en algun moment. Cada matí, a cada guàrdia, a cada part, a cada embarassada plena d’il·lusió que veig. La busco a tot arreu i, tot i que no l’acabo de trobar, el Pare em diu que la veu diàriament als meus ulls. Que mentre jo sigui aquí, ella encara perdura en aquest món terrenal. I és que no mor qui se’n va sinó qui s’oblida.

Sempre penso que agraeixo amb tot el meu cor, aurícules i ventricles inclosos, que els metges deixessin que decidís què volia fer amb el seu cos. No només perquè, si no, jo no hi seria, sinó perquè sé que meravellosa va arribar a ser com a Mare i que no s’hagués perdonat mai no haver-ho estat. Al final, un metge hi ha de ser i acompanyar, i és que abans de curar, sobretot no s’ha de fer mal.