Category Archives: Arrelats

Hi ha homes feliços. És innegable, però també hi ha massa homes que parlen sols. El meu nom és Teophile Spes. He començat afirmant tres coses ben greus. Potser se us en refot que siguin tres coses, si és així, segurament també se us en refotrà que siguin tres coses ben greus. Però m’és igual: ja ho veieu, sóc un cas típic, jo. Indiferència, recerca del fil i afirmacions trines. Coses del determinisme. Però no del biològic, sinó de l’astral i onomàstic, que sempre salva una mica el cul. Mireu si en sóc de típic que encara em penso que escriure “se me’n refot” i “salvar el cul” és desafiant i innovador. I encara sóc més típic quan reconec que sóc típic.

Ara, seguint l’ordre del discurs, o el discurs de l’ordre, al cap i a la fi són ben bé el mateix, em tocaria d’explicar per què he cregut necessari afirmar el meu nom després de les dues bajanades precedents. Hi ha homes feliços? Per què és tan important, la felicitat dels homes? I així, preguntant, qüestionant, crec seguir la línia de la temptació, del desafiament. M’agrada, ser típic. M’agrada ser a casa tot sol i no sentir-me’n, i no haver de perdre’m escrivint grans poemaris sobre la magnitud de la solitud, sobre la qüestió de la mònada o sobre les ones del temps que remoregen ascendents i descendents i ens deixen ben dessegellats.

M’agrada ser a casa ben sol i divertir-me l’orgull i el plaer escrivint mots tan preciosos com dessegellar. Qui escriu avui en dia dessegellat? M’agrada l’ordre inconnex. M’agrada haver-me presentat després de la infelicitat i la solitud, i m’agrada ser transparent en allò que escric. Clar que naturalment tot això em desagrada quan ho trobo en una obra que em supera en magnitud i eternitat, car és ben sabut que la crítica és el consol dels fracassats. Veieu, el plaer de l’escriptor resignat té aquestes coses. Pots escriure respectant les normes de puntuació, pots no fer servir pas un vocabulari elaborat, és a dir, pots saber que això que escrius sortiria de qualsevol altra ment amb molt d’ofici però poc benefici, i que et sigui ben igual. I com que t’és ben igual pots inserir entre el reguitzell de mots simpàtics i parasimpàtics perles com la ja lloada dessegellar, car, o reguitzell.

Tornaré a començar, doncs. Jo sóc d’aquella generació… ja ho sabeu, aquella generació d’homes caiguts al subsòl, fills de la decadència feta moda i manual, i malgrat tot insistentment certa. Com ja he dit, sóc fill de determinants (únic element actiu en la meva vida de paràsit monàdic), i és clar, m’havia de sentir atret per les grans qüestions i les frases breus amb suculència reconcentrada.

Hi ha homes feliços, és innegable. Però també hi ha massa homes que parlen sols.

Jean-Baptiste Clamence Strauch

El primer dels tres apunts de Jean-Baptiste Clamence Strauch:

Ho notes, ho tens dins i t’és incòmode. Saps que ho hauries de treure, que aquest tipus de coses no es poden quedar allà gaire temps, que no són bones, que fan mal. Sí, sí, ho saps, ho has vist sempre i has conegut gent que ha patit molt, d’aquest mal. Se n’han escrit històries (aquesta, sense anar més lluny) i saps com acabarà la cosa si et fas el milhomes. Va, però si has vist gent fer el pas, fins i tot! A poc a poc, perdent la vergonya o el que sigui que et fa callar i aguantar com un màrtir. T’has de decidir, és ara o mai. Comença a ser insuportable, oi que sí? No, no ho estàs fent bé. No s’hi val, això de deixar-ho anar a poc a poc, amb gestos dissimulats, com qui no vol la cosa, tot fingint que pateixes d’indiferència crònica (dolença que, d’altra banda, no sorprendria ningú) i que t’és igual si ho soluciones o no. Has de deixar-ho anar de cop: tant és, si el món no s’ho espera! Però si segueixes així acabaràs ofegant-te i això ja sabem que no pot ser. Oh, no em facis callar, va, si saps que ho dic pel teu bé. Saps prou bé, fire of my loins, que fer el pas és inevitable, i les coses inevitables són precisament això, in-e-vi-ta-bles, així que va, accelera, que tens uns quants lectors esperant per saber què és això que tant et preocupa i (enèsima moralina del conte, dec ser un narrador d’allò més insuportable) si alguna cosa s’ha de respectar són els lectors, prou bé que ho saps. I sí, finalment, fart de sentir-me i pletòric de grandesa convençuda, et poses la mà al cul, agafes la goma, l’estires cap a fora i poses les calces al seu lloc, sota el cul, en perfecta harmonia amb la teva galta esquerra, ben molsuda, bonicota i de bon veure. T’has tret un pes de sobre, oi que sí? Ho veus, com fem falta, els moralistes?

Tenim les primeres piulades que concursen al premi Arrelats. Podeu participar fins al dilluns 10 d’octubre.

Maionesa i desconeixença l'envoltaven en aquella biblioteca de Burlington #arrelats16

— Ós rentador (@LiaCanals) July 18, 2016

S'enviava cartes a ell mateix per tenir a qui escriure #arrelats16

— Marcel Pich (@MarcelPich) September 30, 2016

Era foll i li era igual. Tot el poble se'n reia d'ell. De fet, per ell, era el poble el foll i la resta li importava ben poc #Arrelats16

— Xavier Lluís (@Xavier_Lluis) September 27, 2016

Per què vols la ce trencada? No et va bé sencera o completa?
No, sinó no podria ser feliÇ. #Arrelats16 @arrelats16

— Xavier Lluís (@Xavier_Lluis) September 27, 2016

Publiquem el primer relat que concursa al XIV Premi Arrelats de relats breus. Podeu participar fins al dilluns 10 d’octubre. Per saber-ne més, consulteu les bases.

Després de segles de cerca científica, teològica i folla, van trobar Déu amagat en una cova. Enfrontat a un interrogatori que es va prolongar l’eternitat, el Creador va poder resoldre tots els dubtes posant-se al capdavant de totes les cadenes causals, lligant cada fet del món amb la seva omnipotència com a baula explicativa. Però un cop es va saciar la curiositat de científics, es van satisfer els reptes dels escèptics i van retirar-se fascinats els incrèduls. Ell es va preguntar quan trigarien a tornar, adonant-se que, en el fons, no els havia resolt res. Sol de nou, anticipant un ressorgir de les preguntes que mai podrem saber si s’hagués esdevingut, Déu va haver d’admetre entre llàgrimes que no sabia anar mai més enllà de si mateix com a resposta, i que no coneixia, de si, causa ni finalitat. En un últim gest, tal vegada de compassió envers les criatures a qui temporalment havia aconseguit reconfortar, tal vegada d’una desesperació divina, amarada d’impotència, absoluta com mai no ho seria la d’un mortal -sense racons per a la fe en un miracle o una explicació oculta que ell sabia que no podia existir-, va preferir l’apocalipsi al rubor de l’admissió de la ignorància.

Fins al 10 d’octubre pots participar al Premi Arrelats d’enguany. Pots concursar en qualsevol de les quatre categories: apunts de blogs, articles de la Viquipèdia, piulades de Twitter i relats en format àudio o audiovisual. Consulta’n les bases. Pots guanyar magnífics premis!