Un dia d’una dinamitzadora lingüística. Making-of

Sona el despertador. Em pesen els ulls i tinc el cos una mica atordit. Penso que potser ahir no hauria d’haver tornat a casa caminant després de la visita als castellers de la Vila de Gràcia. Recorro amb els ulls tancats les escenes viscudes: la cara de fascinació dels estudiants de mobilitat mentre els explicaven la història dels castells, com vam riure cenyint-nos les faixes o, com, al final, no els podíem desenganxar de la pinya per marxar (en volien més i més).

Sona el despertador. S’han acabat els cinc minuts més. Faig un bot i cap a la dutxa. Sempre he pensat que l’aigua calenta pesa més que la freda. Mentre m’aboco el xampú a la mà, sense gaire sort, m’imagino les dutxes d’estiu per valorar el pes de l’aigua. Em travessa un vers de la poeta de L’arrel de l’aigua, quan m’estic rentant el cos amb el xampú. Me n’adono massa tard, només perquè per més que fregui fa poca escuma. Dic el meu nom en veu alta dues vegades intentant buscar el to de la mare quan em renyava, però acabo rient. M’he deixat mig oberta la porta del lavabo i sento el despertador que sona a l’habitació. En comptes de prémer «descarta» he premut «repetició». Això em fa adonar que m’hauria d’espavilar. Avui tinc un grup de la borsa d’intercanvi lingüístic a primera hora. Em vesteixo sense fixar-me gaire en què em poso. La pressa escanya els minuts, no puc marxar sense prendre un cafè.

Després de reconciliar-me amb el metro (avui he pogut seure), arribo a la plaça Universitat. Sempre em miro l’edifici històric d’aquella manera: com pot ser que tanta majestuositat se m’hagi fet amiga. Somric. Passo per davant del quiosc i llegeixo ràpidament els titulars que els ulls cacen. Em pregunto per què tinc aquest antic costum, si amb dos clics de mòbil ja ho sabria tot. És una manera de fer dia el dia, o a mi m’ho sembla. Encara tinc uns minuts, abans de començar, per saludar les companyes del punt d’informació i, així, miro si hi he de deixar més postals de la Borsa d’Intercanvi.

Travesso el pati de Lletres cap al despatx i m’endreço les escenes al cap: primer de tot, revisar el correu per si tinc cap tasca urgent; tot seguit, preparar els materials per al grup d’intercanvi i fer-me un guió breu de tot el que hem de treballar avui. De sobte, just quan ja veig el Roger per la finestra ―és el becari de l’ORI―, me’n recordo que avui és el dia de la setmana que posem una taula de materials dels Serveis Lingüístics al pati de Lletres.

Ritme, ritme, em dic a mi mateixa. He d’improvisar una escena que no havia previst. Preparo l’escena 1: agafo la caixa de materials i corro altra vegada cap al pati de Lletres a muntar la taula. Les rialles sempre acompanyen els moments de preparació.

Ritme, ritme, em dic amb insistència. Continuo. Torno al despatx per preparar l’escena 2:

Mentre contesto correus pendents començo a preparar un guió breu per a l’escena 3: el grup d’intercanvi lingüístic.

Recordo que la noia polonesa em va comentar que tenia el temps just. Em queden cinc minuts. Agafo les guies de conversa, les postals d’activitats, el guió, un parell de mapes de Barcelona i som-hi. Hem quedat al bar de la Facultat.

Tres, dos, un, acció!