Cristina Solé Padullés ha guanyat el XXVII Concurs Literari Sant Jordi de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, en la modalitat de poesia, amb els poemes Escletxa onírica, Tres Dames i Petons florits.
Cristina Solé és investigadora postdoctoral del Departament de Medicina, vinculada al laboratori de recerca del Grup de Neuropsicologia. Treballa en el projecte europeu Lifebrain, que investiga els factors ambientals, socials i d’estils de vida que influencien la salut cerebral al llarg de la vida.
Escletxa onírica
Tinc el dia melancòlic
Potser perquè t’he somiat
Entre rialles de so bucòlic
I escenes de temps passat.
Música d’altres temps
En una ràdio llunyana
M’apropa al record intens
D’aquella dolça mirada.
Punyalada de claror
Es convida, s’instal·la
Com qui sembra una llavor
Ben endins, amagada.
T’he perdut en aquest flash
Tanco els ulls, tot rebuscant
Aquest tu teu tan fugaç
Que em navega, ambulant.
Fuig de mi sol lluent
Cel brillant desbotonat
Olors d’estiu al vent,
Ara em sou un maldecap!
Vull nedar a contracorrent
Travessar un tel gris de boira
On et buscaré amatent
Quan et tingui, quina joia!
Fuig de mi dolça presó
Jo el que vull és llevantada
Simfonia 6 a l’horitzó
Fúria al mar, descontrolada.
Vull pensar-te amb delit
I reviure moments morts
Sento els somnis de la nit
Clavats al cor ben forts.
Veig l’escletxa, et sento a prop
Si pogués allargar un braç
I esbotzar-la d’un sol cop
M’hi faria allà el meu jaç.
Tinc el dia melancòlic
Sé segur que t’he somiat
Era el teu jo anacrònic
M’abraçava en l’eternitat.
Tres Dames
Tres figures ben menudes
Engalanen els paratges
D’aquests cims un xic salvatges
Endolcits pel seu cantar.
Em pregunto, van perdudes
O passegen fugisseres
Pels camins sense barreres
D’un indret per explorar?
Tres punts negres, enllaçats
Rere flors de ginesta, desmaiada
I matolls en ziga-zaga, glaçats
Han emprès, àgils, la baixada.
Ara una tomba el cap
Dues perles m’han mirat
Puc haver-la imaginat?
Cop de vent i ja han marxat.
No fugiudames de negre
Tinc plantat el cavallet
Ves per què em voleu decebre
Deixant el paisatge net?
Bells erms nus, tan solitaris,
M’arrossegueu en un vaivé
En tota mena de desvaris
Oh sí, demà dejorn tornaré!
Petons florits
Mira com s’esfumen els petons
Evaporats com bafarades
Mira com fugen per tots cantons
Pobrissons, és tot endebades.
És que jo soc besador
I els petons se m’acumulen
Rere aquest petit morrió
Si no surten, em reculen.
Aleshores noto un pes
Una remor i un mareig
Quin pessic, quedo corprès
I comença el degoteig.
Surten tots en fila índia
Protestant que ja n’hi ha prou!
No patim pas de desídia
Ja toca sortir de l’ou!
Mare, que no veus quin mal fan?
Tinc petons florits als llavis
Que en puc treure de tant en tant
Pels amics i també pels avis?
Imprimeix, envia i difon:
Bookmark on Delicious- Recommend on Facebook
- Tweet about it
- Subscribe to the comments on this post
- Print for later
- Tell a friend