Parlem amb Montserrat Solà Pola

La doctora Solà és sotsdirectora de l’Escola d’Infermeria de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, professora del Departament de Salut Pública i coordinadora de pràctiques als centres d’atenció primària. A més a més, és membre de la Comissió de Dinamització Lingüística del Campus Bellvitge i, com que voldríem parlar sobre l’ús de la llengua catalana en el seu àmbit, ens hem permès anar-la a trobar i demanar-li que ens contesti unes quantes preguntes.

Com et vas interessar per formar part de la Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat? Explica’ns una mica la història!

Vaig començar sent membre i presidenta de l’antiga Comissió de Dinamització Lingüística de l’Escola d’Infermeria. De fet, ho portava una persona que es va jubilar, i en aquell moment em va interessar el tema del català: volia conèixer més a fons si es podia fer alguna acció des de l’Escola per potenciar l’ús del català entre el professorat i l’alumnat. I va anar així: la professora que ho portava em va anar deixant els temes per formar part d’aquesta comissió. En un principi era una comissió pròpia de l’Escola, i enguany, amb la fusió, ha passat a ser una comissió de campus.

I com a membre de la CDL del Campus Bellvitge i professora de l’Escola d’Infermeria, quin creus que és l’estat de salut del català a la universitat?

L’estat de salut del català depèn molt dels professors que fan les classes en català. Si realment crees un clima favorable, la gent s’anima a parlar en català. M’he adonat que, en general, tothom en sap. Pots trobar algú que no el parla, em refereixo a gent d’altres cultures, però la majoria de gent s’ha format aquí, ha anat a l’escola en català i quan et dirigeixes a ells en català, parlen català, i a més a més ho fan molt bé. Malgrat això, no és la llengua que més es fa servir.

Creus que això també es deu al fet que en l’àmbit de la recerca el català és una llengua marginada?

Sí, jo crec que hi influeix molt. En el camp de la recerca i la difusió, un article científic en català, avui dia, no va enlloc; en castellà tampoc gaire, però en català menys. També considero que en la docència hi ha moltes mesures que no sé si dir-te que són hipòcrites. En els màsters, per exemple, s’anuncia que la docència és en català, però arriba una persona que no és catalanoparlant i ràpidament es fa la classe en castellà. Si la gent ho demana, es diu al professorat que cal canviar al castellà i ja està. I amb això el català queda desprotegit.

Em fa l’efecte que la Universitat no protegeix prou la llengua: ara mateix es fa una campanya per captar estudiants sud-americans i penso que la institució no té prou en compte l’acollida lingüística. És necessari que això es treballi i es trobin maneres per solucionar-ho; crec que sovint hi ha una manca de voluntat i de suport a aquells que intentem posar-hi remei.

I en els graus passa menys, o també passa? 

Al grau penso que passa menys. Sí que pots trobar algú que vingui de fora, però les classes són més nombroses. En una classe de cent persones és més difícil fer canviar la llengua. A més, aquells que no parlen català però tenen la perspectiva d’estar quatre anys estudiant el grau es posen les piles. Venen molt més conscienciats i s’integren més.

El tant per cent d’ús del català al grau d’Infermeria és elevat, però una cosa és el que es posa als plans docents… finalment és una qüestió d’elecció del professorat. Sovint es fan seguiments però només de registre. Haurem de seguir treballant en aquesta direcció!

I per acabar, enguany s’ha convocat la 3a edició dels premis a la qualitat lingüística dels treballs finals de grau d’Infermeria, amb més d’una trentena de participants. Entenem que aquesta iniciativa pretén engrescar els estudiants a publicar i fer recerca en català. Creus que aquest premi realment és productiu i és útil per als alumnes?

Aquesta és la intenció. De moment no tenim dades que demostrin que els premis hagin significat un augment de TFG en català. Almenys els qui s’han animat a fer-ho han hagut de redactar d’una manera més acurada i fer una revisió lingüística més atenta. Però sí que m’agradaria seguir l’evolució d’aquests tres anys. És una cosa que tenim pendent: esbrinar quants TFG teníem en català i en castellà en cada una de les promocions, i veure si des que hem implementat aquest premi hi ha hagut més gent que l’ha redactat en català.

El que sí que hem vist és que el nombre de persones que s’hi presenten no ha canviat significativament: són una trentena, com l’any passat. El primer any van ser menys, però després no ha augmentat la participació. Si ho fan en català no ho sabem… i això sí que estaria bé poder-ho analitzar.

Aquest any l’Escola també ha apostat per donar suport econòmic al premi i permetre que es pogués mantenir. Al mateix temps hi ha hagut accions per difondre recursos i eines de millora de la redacció: s’han fet sessions personalitzades als alumnes de TFG.

Finalment, ens podries fer una recomanació literària, bé relacionada amb l’àmbit de la infermeria, o simplement perquè ens engresquem a llegir alguna cosa?

Mira, et faria una recomanació literària que no és de l’àmbit de la infermeria perquè els títols que em venen al cap no són en català, i m’agradaria fer-la evidentment en català. Us recomanaria un llibre que em van regalar, Els vells amics, de Sílvia Soler. Precisament parla d’un grup de quatre estudiants de belles arts que es coneixen a la universitat i parla sobre les seves relacions, les preocupacions i les aspiracions d’uns nois que just comencen a estudiar… en definitiva és un llibre interessant, que està ben escrit. Us el recomano!

Molt bé Montse, moltes gràcies!

Júlia Ojeda Caba, becària de la Xarxa de Dinamització Lingüística