D’aquells problemes quotidians

El primer dels tres apunts de Jean-Baptiste Clamence Strauch:

Ho notes, ho tens dins i t’és incòmode. Saps que ho hauries de treure, que aquest tipus de coses no es poden quedar allà gaire temps, que no són bones, que fan mal. Sí, sí, ho saps, ho has vist sempre i has conegut gent que ha patit molt, d’aquest mal. Se n’han escrit històries (aquesta, sense anar més lluny) i saps com acabarà la cosa si et fas el milhomes. Va, però si has vist gent fer el pas, fins i tot! A poc a poc, perdent la vergonya o el que sigui que et fa callar i aguantar com un màrtir. T’has de decidir, és ara o mai. Comença a ser insuportable, oi que sí? No, no ho estàs fent bé. No s’hi val, això de deixar-ho anar a poc a poc, amb gestos dissimulats, com qui no vol la cosa, tot fingint que pateixes d’indiferència crònica (dolença que, d’altra banda, no sorprendria ningú) i que t’és igual si ho soluciones o no. Has de deixar-ho anar de cop: tant és, si el món no s’ho espera! Però si segueixes així acabaràs ofegant-te i això ja sabem que no pot ser. Oh, no em facis callar, va, si saps que ho dic pel teu bé. Saps prou bé, fire of my loins, que fer el pas és inevitable, i les coses inevitables són precisament això, in-e-vi-ta-bles, així que va, accelera, que tens uns quants lectors esperant per saber què és això que tant et preocupa i (enèsima moralina del conte, dec ser un narrador d’allò més insuportable) si alguna cosa s’ha de respectar són els lectors, prou bé que ho saps. I sí, finalment, fart de sentir-me i pletòric de grandesa convençuda, et poses la mà al cul, agafes la goma, l’estires cap a fora i poses les calces al seu lloc, sota el cul, en perfecta harmonia amb la teva galta esquerra, ben molsuda, bonicota i de bon veure. T’has tret un pes de sobre, oi que sí? Ho veus, com fem falta, els moralistes?