[Arrelats] Déu corre el teló

Publiquem el primer relat que concursa al XIV Premi Arrelats de relats breus. Podeu participar fins al dilluns 10 d’octubre. Per saber-ne més, consulteu les bases.

Després de segles de cerca científica, teològica i folla, van trobar Déu amagat en una cova. Enfrontat a un interrogatori que es va prolongar l’eternitat, el Creador va poder resoldre tots els dubtes posant-se al capdavant de totes les cadenes causals, lligant cada fet del món amb la seva omnipotència com a baula explicativa. Però un cop es va saciar la curiositat de científics, es van satisfer els reptes dels escèptics i van retirar-se fascinats els incrèduls. Ell es va preguntar quan trigarien a tornar, adonant-se que, en el fons, no els havia resolt res. Sol de nou, anticipant un ressorgir de les preguntes que mai podrem saber si s’hagués esdevingut, Déu va haver d’admetre entre llàgrimes que no sabia anar mai més enllà de si mateix com a resposta, i que no coneixia, de si, causa ni finalitat. En un últim gest, tal vegada de compassió envers les criatures a qui temporalment havia aconseguit reconfortar, tal vegada d’una desesperació divina, amarada d’impotència, absoluta com mai no ho seria la d’un mortal -sense racons per a la fe en un miracle o una explicació oculta que ell sabia que no podia existir-, va preferir l’apocalipsi al rubor de l’admissió de la ignorància.