Sant Jordi 2016 a Medicina

Com ja és habitual a la Facultat de Medicina, aquest any hem celebrat la 22a edició del Concurs literari de Sant Jordi. Després de la deliberació d’un jurat compost íntegrament per membres de la Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat —presidida pel Dr. Lluís Mont—, el 18 de maig va tenir lloc el lliurament de premis al Paranimf de l’edifici del carrer Casanova. L’acte va coincidir amb el Concert de Primavera, en què la Coral del centre ens va encaterinar a tots amb un repertori ben divers i modern!

En la modalitat de poesia, el premi va ser atorgat per unanimitat a l’obra Desaparició premeditada, de l’estudiant de Medicina Antònia Maria Serra. Pel que fa a la modalitat de prosa, el premi va ser per a l’obra Traficants, de l’estudiant de Ciències Biomèdiques Xavier Sabaté.

Relat guanyador:

Traficants

Faig passes lentes sense direcció, però parant atenció a tot el que veig. Els venedors no tenen les paradetes del tot muntades, i encara és d’hora perquè es comenci a escoltar el murmuri de la gentada entusiasmada. Fixo breument la mirada a les lletres dels títols i a les seves portades, aquells que ja són sobre la taula i canvien de color cada cop que el vent mou els arbres del passeig i fa que els raigs matiners s’hi filtrin enmig. M’encanta el soroll que fan les fulles en fregar, i aquest tremor que augmenta cada cop que la brisa acaricia la silueta dels arbres… La nit anterior ha plogut, l’olor de llibre nou queda perfectament barrejada amb la dels carrers encara humits.

El meu objectiu d’avui podria ser un thriller, sé que li agraden, o també algun assaig sobre filosofia del s. XX, que em va dir que encara no havia provat. Arribo a la parada de cada any. El plàstic és el substitutiu del paper en aquesta taula. No són llibres, i a la vegada no són pel·lícules. No et planteges aquest tipus de pregunta quan llegeixes. Que pots llegir quan no hi veus? No saps el que tens fins que no ho perds. Malgrat tot, diuen que els cecs, igual que la resta de gent que ha perdut algun sentit, tenen la resta d’habilitats més desenvolupades. Deu ser per això que té tan bona oïda, que fins i tot detecta els més mínims canvis en el to de veu de cada rapsode, les variacions del timbre de cada veu en off. Els audiollibres són un altre món.

***

Ens vam trobar en una xerrada d’un cicle de conferències d’escriptors internacionals d’una fira vintage que té lloc en un antic recinte fabril. Com que no portava les ulleres de sol posades li vaig poder veure aquells ulls, del color verd més intens que havia vist mai. Una mirada perduda. Va arribar tard i va seure a última fila, al meu costat, i encara no sé com vam acabar entaulant una conversa. Vaig fer una broma, em va somriure i en va fer una altra i a poc a poc se’ns va despertar una mica d’interès per l’altre.

Era clar que havia de proposar-li de quedar-nos parlant a les taules d’un bar del recinte, però no va fer falta: la proposta va sortir dels seus llavis i vaig acceptar sense dubtar-ho. Quan es va fer de nit va tocar dir-nos adéu. Em va dir que no volia espatllar l’espontaneïtat, que el moment de la seva vida era complicat, i em va demanar de fer un pacte: veure’ns només un cop al mes i prou, sense que ningú sabés res. Era el tret de sortida d’una relació que mantindríem en secret. Era la seva única condició, no vaig saber dir que no. La meva condició era que en aquests encontres trafiquéssim llibres.

El lloc de trobada seria sempre el mateix: la llibreria de davant de la fàbrica. És un lloc difícil de qualificar, una botiga centenària, amb sostres baixos i un parquet antic que cruix quan el trepitges. Costa de reconèixer alguna paret de tantes estanteries plenes que hi ha. A la planta superior hi ha un sofà i una zona amb coixins on pots començar una lectura o continuar la que havies deixat a mitges la setmana anterior, sense por que algun dels botiguers et recrimini el teu impagament. Una màquina d’escriure i un gerro amb un gira-sol reposen sobre una vella taula davant la finestra que, a més d’emmarcar la nau i la xemeneia de la fàbrica, permet apreciar les terrasses i balcons del barri.

Fins aquí pot semblar una llibreria amb molt d’encant i res més. Però és que a la zona del darrere, baixant unes escales, s’hi amaga un petit pati. Has de caminar sobre una catifa de fulles si vols seure en algun dels bancs que rodegen la font, que brolla incansable durant les 4 estacions de l’any. És en aquest pati on aquest parell de contrabandistes que som ens trobem cada mes. Sempre funciona de la mateixa manera. Ens esperem si arribem primer. Tries quin cantó del banc prefereixes i entregues el que vols passar de contraban a l’altra persona. Sí, ens sentíem com traficants. Però traficants d’emoció, de misteri, de lectura i de saber escoltar, i sobretot d’històries.

El llibre triat per aquesta ocasió és l’exemplar d’una de les autobiografies de Maya Angelou, una dona polifacètica, actriu, cantant, poeta. No hi ha altres volums de la col·lecció de CD de dones del s. XX que tingui una filòsofa explicant la seva història, però definitivament aquest m’agrada més. Angelou deia en una de les seves frases cèlebres que l’important en aquesta vida és, més que qualsevol altra cosa, “how you made feel people”. Com fem sentir les persones que ens envolten, les que estimem. Pots dir un t’estimo i no fer sentir estimat a l’altre. És el més important. És el regal adequat, m’havia fet sentir feliç a cada trobada.

Aquest cop no deixo que segueixi funcionant de la manera habitual. Aquest cop trenco el tracte, decidit. És un pacte encisador, però té aquest defecte. Ens veuríem clandestinament, esperaríem com ho fem per un eclipsi que no arriba, i aprofitant l’encontre, faríem el canvi de llibre per audiollibre. No ens podíem buscar, però sobretot, no trencaríem l’acord demanant més, demanant un “vull més d’això”. Però jo he decidit negar-m’hi, no aguanto una altra trobada que acabi com sempre, havent d’esperar un altre mes.

És per això que sobre el paquet que porto a les mans hi ha enganxat un USB. És la manera moderna de demanar per sortir, com si d’un colom missatger es tractés. Conté l’arxiu .mp3 dins del qual he gravat el que sento, el que vull, amb la meva veu. També la meva adreça, intentant conservar l’esperit atzarós de deixar les coses en mans del destí.

***

Obro la porta. La campaneta repica anunciant que he entrat a la llibreria. Creuo el passadís que condueix a la porta del pati, i des de fora veig una silueta. Té els mateixos ulls verds que em van enlluernar a la xerrada, però… es tracta d’una dona gran. S’hi assembla massa per ser casualitat. Em mira i sé que d’alguna manera m’ha reconegut. Baixo les escales, ella es dirigeix cap a mi. No entenc res, però amb fermesa comença a explicar-me el que puc entreveure i predir com a males notícies:

– Em sap molt de greu.

L’entonació no deixa dubte. Tinc raó.

– Els metges no podien fer-hi res. Ens va deixar la setmana passada. Sabíem que tard o d’hora passaria. El càncer ha vençut.

La seva veu tremolosa em contagia. Els meus ulls no s’ho creuen, i per això perden el control. Noto com la primera llàgrima que recorre la meva galta em diu que no hi ha res a fer. Vull demanar-li explicacions, però sembla que no té les que jo busco.

– Sé que manteníeu la vostra relació en secret. Em va deixar això perquè t’ho entregués avui –fa ella allargant el braç amb un regal a les mans–. Ho sento.

Entenc ara el perquè de no voler anar més enllà. Tremolo en intentar obrir el paper de regal. L’última estripada em permet llegir en veu alta el títol del llibre.

– La mecànica del cor.

I llavors sí, els meus genolls cauen a terra i un sentiment de ràbia, tristor i desconsol m’impedeix contenir el plor. Dins hi ha escrita una breu dedicatòria:

– No volia enamorar-me de tu.

Nota de l’autor/a: Abans d’acabar prova de respondre’t una pregunta: Com t’has imaginat els personatges? Quin gènere tenien? La resposta és el gènere que has volgut tu. Perquè he intentat construir una història amb personatges lliures de gènere. L’amor no ha de ser romàntic, no ha de tenir normes ni límits, així que et convido a fer volar la imaginació amb una nova història, provant de rellegir-te el text imaginant altres gèneres dels personatges, nous traficants.

Poemes guanyadors:

Crits alienats de gavines,
heteroagressivitat dinàmica,
línia de posta de sol (que no ho és) a la ciutat:
skyline animat.
Aviat arribarà el dia en què
els carrers sota els nostres peus
s’esfondraran,
i els sostres prendran el vol.
Perirà qui no sàpiga dormir davall el cel,
qui no sàpiga cantar per guiar-se
amb tots els mapes cremats.
Llavors
(ho sap bé la Història)
encara engendrarem fills
i ens estimarem amb cega follia,
de qui no veu que aboca una altra vida
a la boca d’un món de desigs virables
i imprevisibles.
Si és així, qui gosa ferir la terra?
Qui gosa entendre el món i dominar-lo?
Rendim-nos-hi i adorem-lo, adorem-la,
com en les passades eres.
Perquè si hi lluitem
no hauríem de lliurar-li
nova sang,
i hauríem de fondre aviat
totes les armes
davant
l’inevitable derrota.

Antònia Maria Serra Moranta

Aquest palau de no tenir-te se’m fa una mica gran.
Hi caben molts llibres amb distintes llengües, i boniques,
i alegres músiques, i tangos i saudades.
Aquest palau de no tenir-te amaga molts racons
que serien propicis a la rialla, a la besada i a l’amor.
I té un pou, i un jardí, i una balconada.
Jo, per no ser-hi massa sola, el vaig omplint de flors
i d’amics de mirada clara i rialla alta.
Aquest palau de no tenir-te deixa escapar-se de mi,
per les finestres obertes de nit, el desig sagrat
del teu cos i el teu bes, però guarda a cada marc,
cada rajola i cada paret, el temps, l’espera, l’enyor
i el batec.

Antònia Maria Serra Moranta

Els cels encesos
em fan riure
de cop,
i deu ser una galtada de poesia,
un harmònic entre els arpegis
que ha entrat vehiculat
per un vector nocturn.
Cels encesos
i mirar-los les nits
i cantar tanta alegria que duc a dins
i tanta història viscuda
i tant amor somniat,
i tant córrer els camins
(que sempre pugen, i sempre tenen pedres
i passen per dins boscs),
de fora o de
ben endins?
Cels encesos
d’estels o de focs
o de boira vermella
o de bella transparència
d’aire que es dóna.
Es dóna i es fa ample
també aquest cant
que ja duc incorporat
i amb el que vaig deixant
rastre de vibracions
en l’aire que moc
en el meu avançar
·· per passadissos i ulls
per dreceres de pells
per boques amb llavis
de camps verds de blat
i molt de vent ··
Les plantes dels peus
acaricien les rajoles taronges
i polsoses, totes, del terrat.
Els cabells lleneguen
per espatlles inestables.
Els dies passen,
i una es buida,
i després s’emplena
(o s’arruga una mica,
per cobrir la falta de substància)
però de sobte,
sempre,
un harmònic,
i cels encesos,
pleníssims,
que fan riure.

Desaparició premeditada
Antònia Maria Serra Moranta