Trilogia barcelonina

L’Alberto Diana és un estudiant italià provinent d’Iglesias, al sud de Sardenya. Ha estudiat Lletres i Història a la Universitat de Càller, però a la Xarxa de Dinamització Lingüística el coneixem pels seus vídeos, que encara reapareixen de tant en tant… Els va crear mentre feia les pràctiques als Serveis Lingüístics el 2011, i ens ensenyen algunes de les activitats culturals i grups d’intercanvi lingüístic de la Borsa. Aquí en teniu una mostra:

Intercanvi català-francès:

Actualment, no és que l’Alberto estigui gravant una trilogia, sinó que està vivint en pròpia pell el tercer episodi de la seva vida que passa a Barcelona, com si d’una trilogia es tractés. Si en voleu saber més, aquí teniu l’entrevista que li vaig fer.

Per quins motius vas triar Barcelona?

Ja havia visitat Barcelona abans, i el segon any de carrera vaig decidir fer l’Erasmus aquí; en realitat, vaig arribar-hi com per casualitat. No vaig escollir jo Barcelona, sinó que va ser Barcelona la que em va escollir a mi. I em va encantar, perquè va ser una experiència molt bona en diferents aspectes i vaig apostar per tornar-hi. La primera vegada va ser una experiència només de sis mesos, durant el segon semestre, i m’hauria agradat quedar-m’hi més.

Com vas conèixer els Serveis Lingüístics?

Quan estava d’Erasmus el 2010 només vaig fer cursos de català, després vaig conèixer les activitats i… I quan ja havia acabat l’Erasmus vaig demanar de fer les pràctiques aquí l’any següent. Van ser dues experiències diferents, les dues amb beca Erasmus. I ara he tornat, és com una trilogia…!

I per quin motiu has tornat aquest cop?

Ja havia acabat la carrera, havia començat a treballar a França. De fet, per treballar a França, la feina i el currículum dels Serveis Lingüístics em van servir, perquè ensenyava italià en una acadèmia. Hi anava gent més aviat gran que volia aprendre italià perquè li agradava. Ara he començat un màster de Documental de Creació a la Universitat Pompeu Fabra.

Coneixies Catalunya abans de venir?

Sí, sí, ja la coneixia. Abans de venir d’Erasmus la coneixia, però de manera diguem-ne «anecdòtica»; sabia que Catalunya tenia la seva llengua… Però després, un cop aquí, vaig saber-ne més coses. L’experiència als Serveis, primer amb els cursos d’idioma i després amb la feina que vaig fer aquí, em va servir molt per profunditzar i conèixer-la més.

Què me’n dius de la teva experiència barcelonina? Què és el que més t’ha agradat?

Va ser molt bona. Sempre m’ha agradat el fet que té tot el que t’ofereix una ciutat gran, o capital, però també té encara unes condicions molt humanes. Aquest cop he decidit de viure en un barri, abans vivia més pel centre: Gran Via, Poble Sec i ara, a Sant Andreu. I m’agrada perquè té aquest aspecte humà, que és molt important. Això té molt a veure amb el meu origen, perquè sóc d’un poble i busco el que a casa meva no tinc, per això m’agrada la ciutat.

Què és el que més et va sorprendre de la cultura catalana?

Sorprendre? Mmm… tampoc em va sorprendre gaire, perquè som mediterranis, però diria que és una població molt combativa. A mi m’agrada l’orgull, que és una mica un estereotip; però m’agrada la manera de ser perquè he vist que la gent catalana té un cert ànim o característiques pròpies, per exemple, en les quals em reconec, perquè també formen part de la meva cultura de procedència; perquè és una cultura mediterrània que compartim. Teniu uns aspectes de reivindicació que m’han fascinat molt des del principi i, per tant, també m’ha agradat la possibilitat de seguir coneixent la cultura catalana de més a prop.

Quines eren les teves tasques als Serveis Lingüístics?

M’ocupava de diverses coses. A part de les activitats de la Borsa d’intercanvi i la col·laboració i l’organització d’aquestes sortides i excursions, també produïa material en vídeo de les activitats que fèiem, i les publicàvem perquè la gent les pogués conèixer. De fet, de tant en tant veig que continuen apareixent els meus vídeos al Facebook de la Xarxa i això em fa molta gràcia, perquè significa que han servit. També feia grups de conversa d’italià. Bé, participava en grups d’intercanvi italià-català, i en dinamitzava d’italià. I aquesta experiència m’ha servit molt per fer docència d’italià.

Si ara mateix haguessis de fer un documental, sobre què el faries?

Ha, ha! De fet, en el màster estem desenvolupant un projecte propi de pel·lícula, que se suposa que es realitzarà quan finalitzi el màster. Tinc moltes ganes de fer alguna cosa que tingui més a veure amb Catalunya, sobre el que està passant aquí ara mateix. Ja ho vaig fer amb un curtmetratge que va ser com la primera experiència. I ara en torno a tenir ganes.

De moment, estic treballant en un projecte que té a veure amb el que passa a casa meva. Ara hi estan passant moltes coses a causa dels temps que es podrien dir de crisi; és un ambient molt viu i dinàmic. Hi ha una atmosfera de coses que estan passant, de coses que estan canviant i de coses que canviaríem. Per tant, ara mateix no sé sobre què el faria, però sí que m’agradaria reflectir la tensió d’aquesta època.

Tràiler del curtmetratge que va fer l’Alberto el 2011, “Barcelona en dos colors”:

Com veus la situació lingüística de Catalunya?

El català té una gran força, però perquè els carrers són en català, les indicacions també… Pel que fa a parlar, això és una altra qüestió; no sé com és la situació a nivell de sentències, perquè veig que hi ha lios amb això. En l’àmbit de la vida quotidiana, veig que, si ets estranger i intentes parlar en català, a la gent li agrada, però costa. No costa parlar català per tu, costa que la gent el parli amb tu, perquè automàticament et parlen en castellà perquè ets estranger. A vegades sóc jo que els explico «mira, que tenim moltes paraules comunes i s’assemblen molt…». Sí que noto que hi ha una certa tendència que va en contra dels tòpics: el fet de guardar la llengua entre els que són catalans, perquè és difícil que amb mi una persona parli directament en català.

Ens expliques una mica què passa a Itàlia amb les llengües minoritàries?

Quan deia que m’agraden alguns aspectes del caràcter reivindicatiu d’aquí és precisament per això, perquè la qüestió lingüística italiana és molt diferent; sobretot a Sardenya som molt lluny d’obtenir el reconeixement per les llengües minoritàries pròpies. En aquest sentit, Itàlia és un país bastant centralista. Jo, per exemple, no he pogut estudiar el sard a l’escola, no tenim gairebé cap curs universitari en sard. Jo el parlo, però amb qui el parlo? Aquesta és una diferència substancial amb la situació que conec aquí. A l’Alguer, hi ha gent gran que parla català; des de l’Ajuntament sí que promouen iniciatives per recuperar la parla algueresa i la cultura popular, organitzen activitats. No es parla gaire, però estan fent certa feina amb el català. I sí que hi ha institucions que s’ocupen del sard, però com t’he dit, estem lluny de tenir un reconeixement. Tampoc és un tema del qual se’n parli gaire; no hi ha gaire gent que estigui lluitant a tope per la llengua.

A més, jo tinc una lluita interior amb aquesta qüestió, perquè aquí vaig aprendre tranquil·lament els idiomes, però allà per exemple no tinc les mateixes oportunitats i és una llàstima perquè es perden coses de la cultura tradicional, abans era normal parlar sard. El que passa és que el sard era considerat la llengua de la fam, era considerada la llengua dels pagesos, dels pastors, de la gent pobra, i molts han deixat d’ensenyar-la als seus fills, com m’ha passat a mi. En una determinada època es pensava que no era una bona idea que els joves aprenguessin sard, perquè deien que així no podrien trobar feina. Però ja sabem que no es així. En realitat, aquest tampoc és un discurs tan reivindicatiu, és simplement una qüestió de costum quotidià, o sigui que es perd una cosa que forma part de la cultura.

I la situació política catalana, com es veu des de fora?

A Itàlia es parla molt poc de Catalunya i, a més, es coneix sobretot perquè hi ha un equip de futbol molt conegut i que juga bastant bé… És broma, però la majoria de gent que coneix Catalunya, el català i la història, és gràcies al futbol. Perquè passen de parlar d’aspectes polítics. Jo perquè ho vaig conèixer directament aquí, però és una cosa totalment fictícia o construïda; per exemple, en els anys cinquanta o seixanta, el mateix Pasolini havia publicat llibres de poetes catalans a Itàlia quan encara hi havia Franco. Per tant, abans sí que hi havia una certa sensibilitat. Ara poques vegades es parla de qüestions com la catalana o l’escocesa. És més, la política italiana canvia la perspectiva de com es veuen les coses d’aquí. Per exemple hi ha un partit regionalista, la Lliga Nord, que fins i tot ha format part del govern, de la dreta, del qual els mitjans parlen com d’una derivada racista, separatista, que es relaciona amb el que passa aquí. La realitat és complexa i, per tant, hi ha una visió totalment distorsionada que no té res a veure amb el que passa a Catalunya.

Encara no coneixem el desenllaç de la trilogia de l’Alberto, ni tampoc com continuarà, ni si hi haurà nous capítols barcelonins, però des de la Xarxa de Dinamització Lingüística, li desitgem molta sort en tots els seus projectes i il·lusions. Moltes gràcies, Alberto!

Júlia Mullerat Padró, becària de la XDL