Duoda. Texts de l'Era de la Perla: Presentació del llibre de M. Milagros Rivera Garretas El amor es el signo

CLARA ARBIOL

Presentació del llibre de M. Milagros Rivera Garretas El amor es el signo

Presentació del llibre de M. Milagros Rivera Garretas El amor es el signo. Educar como educan las madres. SABINA Editorial Llibreria Pròleg, Barcelona 28 de juny de 2012

És el primer cop que presente un llibre, el primer cop que presente un llibre que m’ha portat sentit. Que m’ha portat paraula. I açò, paraula i sentit, és per a mi un regal, intentaré doncs parlar des d’aquí però amb cura del que pose en joc. Perquè em fa por que aquesta presentació siga només un parlar de mi, i que allà, en aquest parlar només de mi, es perda alguna cosa del que vull dir del llibre. Encara que el que vull dir del llibre té a veure amb el que m’ha passat en la seua lectura, perquè aquest regal m’ha permés anar donant significat a alguns nusos que vivia, a anar ordenant algunes situacions, a trobar camí. Mentre llegia he experimentat en molts cops aquesta sensació del “esto es”, és a dir, un sentir que el que llegia donava significat a molt del que visc especialment del que estic vivint aquest curs, un sentir que el que llegia m’orientava. I també el que em passa és que no puc dir molt més que “esto es”, encara que el que és s’ha quedat en mi, acompanyant-me, revisitant-me quan cal.

Voldria començar per l’agraïment, i ho faré contant una història: fa uns anys estava en un curs d’escriptura científica a la universitat, en aquest curs ens ensenyaven a escriure articles, tesis doctorals… o aquesta era la intenció. Quan parlàrem de les tesis doctorals i de com començar, la professora del curs va preguntar per com havien resolt la “qüestió dels agraïments” a qui ja havia escrit la seua tesi, perquè ens donaren algun consell. Aquets van ser: “sigues el més hipòcrita possible” o “no agraisques a ningú perquè és el teu treball i ningú l’ha fet per tu”. Crec que encara que no tenia paraules per posar-li vaig entendre alguna cosa del que són les relacions finalistes i del que és la llibertat individual, aquella que no és llibertat perquè no enten que som perquè som en relació. Ara puc posar paraula. I entendre que l’agraïment, quan és de veritat, és un gest inscrit en les relacions orinetades pel signe de l’amor.
Una de les educadores amb les que faig la meua tesi doctoral em deia en una de les converses que ser educadora era també una forma d’agraïment al que ella havia rebut, a les relacions significatives que l’havien ajudat a ser i a crèixer, no ho sentia com un deute, sinó que era un gest carregat de sentit. Afortunadament per a mi jo tinc moltes i no tants, però alguns, a qui agraïr.
Als meus companys de curs els vaig preguntar si no tenien ningu a qui agraïr de veritat el que hagueren pogut escriure una tesi. Jo pensava en les mares que ens sostenen i ens regalen temps, en les dones i homes que ens acompanyen dins i fora del projecte de tesi, si és que hi ha dins i fora. Aquest sostenir, com el que fan les mares, ara el puc pensar com part d’aquestes pràctiques que creen i recreen la vida. En el curs es va dir que l’amor no cabia en els agraïments, que la tesi era quelcom acadèmic. I jo vaig marxar del curs. Ara sé que potser l’amor no cap en l’Acadèmia però sí que cap en la Universitat que és on jo vull ser-hi.

Així que començaré per l’agraïment de veritat: a Remei, a la invitació de Remei Arnaus que va ser la que em va proposar ser aquí. Amb aquest encárrec. Agraïment també pel treball que ha fet d’esperar, d’esperar-me, que és un treball de relació, un treball que fa que jo senta que Remei confia en mi i en el que podia portar aquí.
Agraïment també a Milagros Montoya, per la creació de Sabina Editorial, una creació fecunda que obre possibilitats, que dóna lloc a espais preciosos d’intercanvi.
A Mar Arza, per l’obra que conrea bellesa, pel que posa al món.
Agraïment a Dolo Molina que és qui em va regalar el llibre, amb Dolo hem iniciat un espai de pensament de la relació educativa al si de la nostra universitat, del departament en el que treballem. Que és difícil però allà estem.
I Agraïment, clar a Maria-Milagros, pel regal d’aquest llibre que m’ha portat molt de sentit i paraula, lectures per tornar a fer i aprendre, fragments que m’han il•luminat, que em donen orientació. Que encara que no siga ara capaç de posar en paraules, són passatges que s’han quedat en mi.

Quan Remei em preguntava què posaven a la presentació vaig estar dubtant, em semblava important. Li vaig dir dues coses, no, tres. La primera que gairebé em passa desapercebuda és el meu nom, que sembla una obvietat i per això de vegades ens passa desapercebut, pot ser perquè ho donem per suposat.

El dar por supuesto la sexuación humana es un atajo que tienta, y mucho, porque el cuerpo se obstina en ser y esta obstinación suya disminuye la productividad y la eficacia que la vida actual exige implacablemente. Como cuando se habla en masculino pretendidamente universal alegando una supuesta economía el lenguaje. Pero es un atajo que lo que más abrevia es la felicidad de estar vivo o viva en coincidencia con el propio ser. Lo cual no es esencialimo, como se sigue diciendo a veces cuando da miedo hablar de verdad, sino ganas de vivir. (pàgina 11-12)

Ara, amb la lectura del llibre, puc dir que dir el meu nom no és una obvietat, no és una enunciació buida. Dir el meu nom és evocar l’obra materna, en aquest cas la de la meua mare. I més tard i d’una altra manera, la del meu pare. Però poder parlar del meu nom i portar l’obra educativa de la meua mare és un regal. I és important. L’obra materna no és una obra acabada, ni amb una determinació, justament perquè és obra materna i perquè la reconec, és una obra que es va creant. Una obra que es va desplegant amb la existència lliure de cadascuna en el món.

Una altra cosa que vaig dir com a presentació és el càrrec que ocupe a la universitat. I ho porte aquí perquè una altra cosa que m’ha ajudat a pensar les paraules del llibre és el meu estar a la universitat, alguna cosa que estic pensant darrerament i a la que em costa trobar sentit.
Fa uns dies em vaig trobar una veina que preocupada per la situació laboral general em va preguntar si encara tenia una beca. Jo li vaig explicar que ja feia uns tres anys que no teia beca que tenia una plaça de professora ajudanta, que és com es diu la plaça que ocupe. Em va preguntar si era ajudanta d’un professor del meu departament que ella coneix, un professor que havia estat el meu director de tesi fins que vaig poder fer un tall de sentit, be el que em van ajudar a nomenar com un tall de sentit: és a dir, buscar les mediacions que em permetien fer la tesi que estimava, la tesi lliure. La meua resposta va ser dir que no sóc ajudanta de ningú. I no sé si és exactament així, llegint el llibre vaig pensar que pot ser sí que ajudem, ajudem si portem en el nostre estar, altres pràctiques que fan la univeristat més vivible, però no ho sé. No estic molt segura. Com diu Milagros potser aquest nom és encara un d’aquells noms que:

Son puro lenguaje militar, un lenguaje que, con razón, no se ha dejado maquillar con las palabras que después han intentado ocultar su violencia. (pàgina 210)

El que visc també com a contrasentit en el meu estar a la universitat és una tensió, però d’aquelles que desgasten no de les que poden ser creadores. Visc una exigència que em violenta molt, una exigència que em reclama allò que les dones no hem aconseguit en la universitat, en el món, com si jo haguera de carregar amb la responsabilitat de restituir amb el meu treball a la universitat una identitat a qui no han permés estar, que han expulsat, que han discriminat. El problema és que aquesta demanda em situa en la desesperança. “Con el signo hermético de la derrota” del que parla Milagros en el llibre referint-se a la història de les dones quan és història de la carència. Se’m reclama també que prenga part, com si el meu estar a la universitat només poguera ser a costa d’altres, o només poguera ser en l’enfrontament. Quan dic que no és ahi on jo vull estar em responen que no es pot evitar el conflicte, que això és la política. I jo continue sabent que no vull estar allà, ara amb la lectura del llibre puc dir que no és política quan es tracta de la guerra. Com m’ensenya Milagros: el conflicte relacional és aquell que té en conter allò altre, l’alteritat.

(...) pero conflicto relacional, es decir el conflicto que tiene en cuenta lo otro, frente a la guerra que lo destruye. Por eso, la práctica de la relación sustenta la civilización. Esta manera de entender la política abre a otro orden de relaciones, también de relaciones educativas: un orden de relaciones no orientado por la fuerza sino –y voy a usar la expresión de una mística y política de la lengua castellana del siglo XV, Teresa de Cartagena- orientado por la gracia. (pàgina 35)

El que em reclamen és que participe en la guerra que no és conflicte relacional perquè el que pretén és aniquilar a l’altre,. En aquest reclam de posició, de situació m’identifiquen, i he sentit de vegades que em presenten com algú “que fa coses de gènere” “que està en lo postmoderno” “tu estàs situada en la diferencia”.... identificacions que em totalitzen reduïnt-me. Però jo no vull situar-me, no vull identificar-me amb un paradigma, ni apuntar-me a una ideologia. I tot i això, sé de la necessitat de tenir un lloc, però aquest lloc ha de ser per mi com un origen, no pot ser el punt d’arribada. No pot ser una identitat fixa. En el llibre he trobat una clau per poder pensar què vol dir això del lloc, de tenir un lloc des del que pensar, escriure, estar al món i a la unversitat: “significarse libremente sin copiar”. Fer del meu habitar la universitat una experiència de llibertat passa per això: per significar-se lliurement. I això és el que vull pensar i treballar, el que vull cuidar amb altres i el que vull mantenir també amb altres amb qui puc, perquè hi ha altres amb qui no puc.

I la darrera cosa que vaig dir per presentar-me és que era investigadora de la relació educativa. Em dedique a investigar la relació educativa. És açò el que m’ocupa, el que m’apassiona, el que intente treballar amb les estudiants i els estudiants amb qui compartisc els espais de formació, el que prove de treballar a la meua tesi doctoral, al grup de recerca en el que estic participant i a l’espai que hem obert amb Dolo a la nostra universitat. I ser investigadora de la relació educativa implica saber, assumir que la relació educativa és un misteri. I que com es tracta d’un misteri, investigar no pot ser desxifrar, ni categoritzar, ni descriure, ni tecnificar per a transmetre-la, ni tant sols gosaria dir, de comprendre-la si per comprendre entenem el que Milagros ha anomenat la hermeneútica de la planxa, una figura genial de la seua invenció:

(...) lo que se podría llamar la hermeneútica de la planha. Esta hermeneútica –que quiere decir, sencillamente, interpretación- aplana las arrugas, vaivenes y vicisitudes que enriquecen una existencia (pàgina 86)

Entenc però que mantenir aquest misteri no vol dir no parlar de la relació educativa. Ben al contrari. Necessitem paraules, potser ser investigadora és un treball sobretot de paraules, necessitem paraules que ens permeten mantenir el misteri de la relació educativa alhora que ens permeta parlar de la relació, des de la relació. I això és el que he trobat en el llibre: un parlar de la relació que té cura del que parla. Un parlar de la relació que custòdia el secret que no el desvetlla però que en parla. Un parlar de la relació que acompanya per les paraules, perquè no dóna res per suposat sinó que dóna espai a allò que posa al món. I acompanya, acompanya agafant de la mà i mostrant. El que m’ha passat en relació al llibre és que he trobat paraules, paraules que són punts de confluència entre l’experiència, la vida i el llenguatge. Que em són com camins pels que puc continuar transitant, camins i no dreceres, que de vegades el que fem és això, prendre dreceres per no fer el treball de cercar paraules que siguen fidels. El llibre em permet poder parlar de la relació educativa sense treure-li el que té de dolor, de negatiu, de contradicció. Parlar de la relació educativa comptant amb la presència irrenunciable dels cossos. Parlar de la relació educativa des del reconeixement que aquesta està en la relació que cada mare crea i sosté amb la seua criatura, entenent que com a educadores hem de reconeixer aquesta relació, aquest mestratge i poder continuar aquesta obra civilitzadora. Parlar de la relació educativa des del que la sosté: la dedicació, la vocació, el temps, la singularitat, el patiment, la llibertat. I parlar sense resoldre, sense definir, sinó posant paraula. Fent sentit. Obrint significats. Com un oferiment, com un regal.