Aquest extens llibre de gairebé 400 pàgines respon a molt diverses intencions. En primer lloc, es tracta d’un text acadèmic, una mica dur, dirigit a estudiants de criminologia, als quals presenta una versió holística i inèdita de la qüestió tradicional de les drogues, incloent múltiples aclariments conceptuals i informacions singulars en forma d’annexos que recullen qüestions poc conegudes, encara que rellevants, sobre com s’han conformat històricament les diverses narracions al voltant de les drogues. També inclou en cada capítol tres propostes de reflexió, debat o suggeriments de possibles treballs pràctics per millorar el coneixement sobre la temàtica desenvolupada.
En segon lloc, per a poder realitzar aquesta singular operació de coneixement holístic utilitza una perspectiva teòrica transdisciplinar, que relaciona set camps de coneixement: actuació (ciència política), normes (dret), individu (psicologia), societat (sociologia), cultura (antropologia ), relats i informació (ciències de la informació) i suport biològic (biomedicina i en particular neurologia). Totes aquestes perspectives són presents en la versió teòrica transdisciplinar utilitzada de forma equilibrada i sense que cap predomini sobre les altres.
En tercer lloc, el text mostra l’evolució de les polítiques sobre drogues des del vell model moralista i normatiu, passant pel moment de “les toxicomanies”, després “les drogodependències” per aterrar posteriorment en el moment de “les addiccions”. Es tracta de tres etapes molt diferents que conclou amb l’actual emergència, al cor de les publicacions científiques més rellevants, d’un nou paradigma (en gran mesura fruit de l’experiment del “Parc de les rates” i la seva rabiosa censura durant més de tres dècades), que l’autor identifica com “trastorns de l’espectre per substàncies psicoactives”.
En quart lloc, entén que aquestes substàncies psicoactives es divideixen actualment en quatre categories: drogues legals, drogues il·legals, fàrmacs i substàncies dopants. Es tracta de quatre conjunts que mostren nombroses interseccions (que apareixen quan dues substàncies pertanyen a dos o més conjunts), dels quals s’analitzen, en particular a partir de les noves epidèmies d’opiacis, els que pertanyen a la vegada a la categoria de “drogues il·legals” i “fàrmacs psicoactius”. En essència mostra com el camp “substàncies psicoactives” presenta contradiccions i dissonàncies poc fonamentades perquè es tracta de quatre lògiques molt diferents: la primera historicocultural per les drogues legals, la segona fonamentada en la moral puritana del neodarwinisme per les il·legals, la tercera orientada pel benefici empresarial per als psicofàrmacs i la quarta per les aparences de salut (també amb base moral) per als dopants.
En cinquè lloc, aquestes contradiccions li permeten analitzar algunes qüestions, com són les divergències entre l’imaginari social del “narcotràfic mediàtic” i la realitat del “narcotràfic desorganitzat” sobre el qual la investigació criminològica més recent ha aportat creixents evidències. També la documentació generada per les Nacions Unides des de la Convenció de 1988, i la impossibilitat d’aconseguir nous consensos a partir d’aquesta data. Encara que potser el més rellevant sigui la impossibilitat d’aplicar les noves polítiques criminals, les denominades de “drets socials”, que ja s’apliquen en altres camps, però que mostren notables incongruències institucionals quan es tracta de substàncies psicoactives, sotmeses sempre a les actuacions polítiques dels grups de pressió organitzats.
Finalment s’apliquen totes aquestes troballes a diverses qüestions, que conformen la part central del text i entre les que es pot destacar, l’actitud del tardofranquisme davant les drogues il·legals, les raons de l’epidèmia d’heroïna que a més es presenta des d’una perspectiva de gènere inèdita (i en alguns casos es dirà radical), el protagonisme racional de l’insight psicològic en l’àmbit de la intervenció, els diversos avenços de la neurologia i la seva selecció moral, el paper de les “drogues recreatives” (l’impacte sobre la salut pública va ser tan escàs com alarmista) per bloquejar l’expansió de l’ús d’opiacis en les joves generacions a partir del 1992 i de manera molt detallada com es va produir “la progressiva destrucció de la xarxa assistencial espanyola” i com de “exportadors de coneixement i prestigi” passem a ser uns compradors compulsius de coneixements obsolets procedents d’àmbits molt particulars i d’un únic país (Estat s Units).
L’últim capítol ensenya als professionals a evitar, en la pràctica quotidiana, ser víctimes de relats que disfressats de suposada “evidència científica” representen només pràctiques sustentades en criteris morals, ideològics o econòmics. En resum, l’autor mostra com l’afegitó:
“Treballar des de l’evidència” en el camp de les substàncies psicoactives suposa, en ocasions, recórrer a les explicacions pseudocientífiques més absurdes, encara que ben finançades.
Font original: lasdrogas.info
