Debat: És l’addicció una malaltia cerebral?

/0 Comments/in /by

El primer curs d’aquesta 30a edició del Màster es tancarà amb aquest interessant debat obert a tots i totes les professionals de l’àmbit de les drogodependències.

 

adiccion enfermedad

 

Es tracta d’un tema polèmic i de la màxima actualitat, sobre el qual recentment han aparegut diferents posicionaments en forma de manifestos en els nostres àmbits professionals. Per representar les dues principals opcions existents, comptarem amb

* Dr. Carlos Roncero, director del CAS de la Vall d’Hebron, Barcelona. Vicepresident de la Societat Espanyola de Patologia Dual.

* Dra. Carmen Porta, directora del CAD Sant Blai, Ajuntament de Madrid. Presidenta de la Societat Espanyola de Toxicomanies.

En el marc de la sessió de cloenda del primer any del Màster en drogodependències 2016-2018 de la Universitat de Barcelona, ​​convidem als professors, tutors de pràctiques i professionals dels nostres centres col·laboradors, així com els exalumn@s, i altres professionals a participar en aquest debat.

L’aforament de la sala és limitat, de manera que ens cal únicament que confirmeu la vostra assistència, a administra@formadrog.net.

La sessió tindrà lloc el proper 16 de juny, divendres, a les 11:45 hores, i la durada prevista és de dues hores. En finalitzar el mateix es servirà un aperitiu. Us esperem doncs a la Seu de l’Institut de Formació Contínua de la Universitat de Barcelona (IL3), C / Ciutat de Granada, 131 (metro: Glòries).

Negar el plaer és una mala política preventiva d’adiccions

/0 Comments/in /by

Nou i interessant article del psicòleg Alfonso Ramirez de Arellano sobre les estratègies de prevenció que eviten o estigmatitzen el plaer.

 

 

jovenes-festivales-musica-1

 

 

Todo lo que me gusta es ilegal, es inmoral o engorda…

Las conductas que son premiadas con el placer no se eliminan exclusivamente con el miedo, las normas y las prohibiciones. Intentar comprender y, en su caso, modificar las conductas de las personas sin tener en cuenta las emociones positivas, la satisfacción y las mil maneras que adopta el placer, incluida esa que llamamos felicidad, es vivir fuera de la realidad.

Hay dos cosas que enturbian el debate sobre prevención y placer. La primera, un concepto erróneo de hedonismo que lo identifica con el placer inmediato y el exceso, y la segunda, que en materia de drogodependencias seguimos instalados en una ideología puritana: si negar el placer es una mala estrategia preventiva, estigmatizarlo es aún peor. No ocurre así en otros sectores, como la publicidad, que comprendió hace tiempo la importancia de las emociones positivas.

Hedonismo y epicureísmo

Aunque la palabra placer no aparece por ninguna parte en los programas de prevención, el término “hedonismo” figura como factor de riesgo en demasiados textos preventivos. Sin ir mas lejos, la Estrategia Nacional sobre Drogas 2009-2016 no menciona ni una sola vez el placer, pero la palabra problemas aparece 36 veces. La conclusión es simple: si solo prestamos atención a los problemas, solo encontraremos problemas, ya sea investigando o diseñando programas. La idea de un placer ciego y sin medida es una tergiversación del hedonismo en cualquiera de sus variantes filosóficas. Seguramente la modalidad más conocida de hedonismo sea el epicureísmo, en ella se distingue entre los placeres físicos y espirituales, se reconoce el valor de la moderación y del equilibrio y se apuesta por una adecuada gestión del placer en la búsqueda de la felicidad. Epicuro daba mucha importancia a la amistad y al placer de la conversación, entendida como algo más que intercambiar bits informativos.

Qué dicen los jóvenes

Cuando preguntamos a los jóvenes sobre el consumo de alcohol y drogas, mayoritariamente responden en una línea epicúrea: placer sí, pero sin perder el control ni hacernos daño a nosotros mismos ni a otros. En un estudio etnográfico reciente llevado a cabo en la Comunidad de Madrid, los jóvenes de entre 16 y 27 años manifiestan que lo que buscan cuando salen de marcha es aumentar la sensibilidad, potenciar las relaciones, desinhibirse y romper con la rutina de la semana; “Coger el puntillo” o “descontrolar controladamente”, según sus propias palabras. No buscan el “desfase”, ni el “colocón”, ni “descontrolar”, aspectos todos ellos que consideran negativos. De hecho, califican de “pasados”, “desfasados”, “paposos” o “violentos” a los que lo practican. En definitiva, sus testimonios hablan del deseo de administrar el placer sin perder el control (otra cosa es cuántos los consiguen), con la única excepción de pertenecer a algún grupo minoritario que fomente o justifique el desfase y el exceso. En relación con los valores de los jóvenes y sus consumos, se puede visitar este documento, particularmente lo que dice sobre el grupo incívico/desadaptado.

La idea de que todos deseamos el exceso pero nos reprimimos es falsa. Los que abusan y los adictos no se relacionan con el placer, sino que huyen del malestar, de la ansiedad o el aislamiento.

El exceso y la adicción no se relacionan con el placer, sino con la ansiedad.

A muchos niños pequeños le gustan los pasteles, pero tienen que aprender que, por comerse una docena, no disfrutarán más. El placer acabará pronto y el malestar lo sustituirá. Quien a pesar de pasarlo mal y de sufrir indigestión se engancha a esos excesos no lo hace por placer, sino por otro motivo… Puede ser que no le enseñaran a comer pasteles cuando era pequeño, que asociara pasteles con afecto -y cuando necesita uno, recurre a lo otro-, que obtuviera un placer secundario cuando se ponía malo después de un atracón, o que desee desquitarse de lo que no le dejaron hacer de pequeño o cualquier otra cosa, pero no lo hace por placer.

Cultivar el placer como estrategia preventiva.

El placer o los placeres se pueden educar para disfrutar más. Desde los ligados a las principales funciones corporales -degustar es algo más que comer-, hasta los ligados al disfrute estético o intelectual, o los que nos proporciona la interacción con otros, como por ejemplo, a través del arte de la conversación que tanto valoraba Epicuro. Cultivar los placeres es lo contrario de abusar, atiborrase o pasarse.

No hay placeres bajos y elevados; estamos hechos de materia, emociones, pensamientos, conductas, valores… por lo que lo más inteligente es combinar los físicos con los intelectuales y aquellos que realizamos nosotros mismos -por ejemplo, pescar- con aquellos que disfrutamos como espectadores -por ejemplo, escuchar música-.

Pero hablar de placer, de educación, de sensibilidad y de la felicidad nos remite al modelo cultural y educativo. No es lo mismo tener como objetivo potenciar al máximo nuestra sensibilidad, nuestras capacidades físicas, intelectuales, emocionales y relacionales como modo de alcanzar un desarrollo integral, armonioso y feliz, que prepararnos para la dinámica de consumir/competir/ganar, aceptando la lógica binaria del éxito o el fracaso. No es lo mismo preparase para una batalla o una competición que para sacarle partido a la vida disfrutando de nuestras potencialidades.

En los años 50/60 se demostró que algunas ratas que disponían de la posibilidad de autoadministrarse drogas podían llegar a tomarlas hasta morir. Otro experimento de los años 70/80 demostró que solo ocurría si las condiciones de experimentación obligaban a las ratas a vivir en jaulas pequeñas y solitarias. Si vivían en compañía de otras ratas en unas condiciones agradables (se construyó una especie de parque de recreo para el experimento), solo consumían de vez en cuando y no se enganchaban. Es más, algunas adictas enjauladas consiguieron desengancharse en el parque de recreo. Parece que en condiciones normales, los animales no se se exceden.

La idea de que todos deseamos el exceso pero nos reprimimos es falsa. Los que abusan y los adictos no se relacionan con el placer, sino que huyen del malestar, de la ansiedad o el aislamiento. Beber, comer, drogarse, comprar, consumir más allá de lo que se desea hasta hartarse o pasarse no es placentero, normalmente significa el fracaso de intentar quedarse justo en el punto en que sí lo es.

Font original: Huffingtonpost

Patologia dual i Infermeria: Revisió bibiliogràfica

/0 Comments/in /by

En aquest article la DUI Mar Torrijos (i alumna actual del Màster) publicat a la Revista de Patologia Dual s’aborda les característiques i abordatge del pacient amb PD i les funcions específiques des d’Infermeria.

 

patologia dual

 

El concepte de patologia dual, no està definit al Manual Diagnòstic i Estadístic dels trastorns mentals (DSM V) ni en la Classificació Internacional de Malalties i lesions (CIE).

Els professionals la defineixen com la concurrència en un mateix individu d’algun trastorn psiquiàtric i un trastorn per ús de substàncies. No hi ha un criteri diagnòstic definit que comporta que un nombre elevat de pacients no puguin ser diagnosticats de forma primerenca.

Hi ha una probabilitat del 25-50% que les persones diagnosticades de malaltia mental acabin desenvolupant patologia dual. La majoria d’aquests pacients presenten trets similars a més de característiques de personalitat específiques que necessiten d’habilitats per a la negociació.

S’ha demostrat que el tractament integrat és el més eficaç en aquesta patologia, ja que es tracta la malaltia mental i l’addicció en el mateix centre per un mateix equip interdisciplinari. Les Unitats de Patologia Dual (UPD) han d’estar formades per un equip multidisciplinari de diverses especialitats per oferir un atenció integral al pacient que faciliti la rehabilitació d’aquest.

El paper del professional d’infermeria en la patologia dual comporta una aproximació holística, l’aplicació del procés infermer i la relació terapèutica que afavoreixi la comunicació amb el pacient.

Enllaç a l’article

 

L’OMS assegura que el consum de drogues causa mig milió de morts anuals

/0 Comments/in , /by

Molts països estan experimentant una crisi d’emergència sanitària a causa de les morts per sobredosi, segons la directora de l’OMS. Margaret Chan ha demanat davant la Comissió de Narcòtics que s’abordi el consum com un problema de salut pública i no amb mesures penals. Iran i la Xina contemplen càstigs que poden fins i tot arribar a la pena de mort.

 

oms

 

La directora general de l’Organització Mundial de la Salut, Margaret Chan, ha alertat a Viena que les drogues causen al voltant de mig milió de morts anuals i que, en alguns aspectes, la situació ha empitjorat en els últims anys.

“L’OMS estima que el consum de drogues és responsable de prop de mig milió de morts cada any. Però aquesta xifra només representa una petita part del dany causat pel problema mundial de les drogues “, va dir Chan durant la seva intervenció davant la Comissió de Narcòtics de l’ONU, que es reuneix a Viena.

Aquesta xifra contrasta amb la que ofereix l’Oficina de Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (ONUDD), que l’any passat va estimar que les morts a causa del consum de drogues eren de poc més de 200.000 persones.

“En alguns aspectes, la situació està empitjorant i no millorant. Molts països estan experimentant una crisi d’emergència sanitària a causa de les morts per sobredosi “, ha afegit la directora de l’OMS.

Chan no va donar més detalls sobre aquesta dada, però un recent informe de la Junta Internacional de Fiscalització d’Estupefaents (JIFE) indicava que als EUA gairebé es van duplicar les morts per sobredosi entre 2013 i 2014, quan en aquest últim any es van registrar més de 47.000 morts per aquesta causa.

La directora de l’OMS va demanar davant els 53 països de la Comissió que s’abordi el consum de drogues com un problema de salut pública i no amb mesures penals.

Entre els països de la Comissió es troben Iran i la Xina, països amb càstigs severs per al consum de drogues i el narcotràfic, que poden fins i tot arribar a la pena de mort. “Ens agradaria veure a més consumidors de drogues atesos pel sistema sanitari en lloc de processats pels tribunals“, va demanar Chan.

“El principal objectiu del control de drogues és salvar vides” i reduir “els danys socials” aparellats al seu consum, ha recordat. “Gairebé tots en aquesta sala coneixeran o sabran de pares que tenen un fill amb problemes de drogues. Aquests pares volen que el seu fill rebi un tractament, no el volen a la presó “, va demanar.

Chan també va defensar les conegudes com a polítiques de reducció de danys que consisteixen, entre altres coses, en programes de tractament substitutiu amb metadona i que en països com l’Iran o Rússia estan prohibits.

“Les polítiques sobre drogues han d’estar basades en evidències i no en emocions o ideologies”, ha conclòs.

Nota: article original publicat a http://www.20minutos.es

Consum d’inhalants: una realitat punyent i un gran repte per als professionals

/0 Comments/in /by

En els últims mesos es va destapar de nou l’alarma en els mitjans de comunicació, sobre grups de joves consumidors de inhalants. Tanmateix, aquest escenari ni és nou, ni va en alça, sinó que es tracta d’una realitat fluctuant i de col·lectius molt minoritaris i vulnerables.

 

inhalant

 

A Catalunya, la majoria d’ells, es troben a Barcelona o a zones perifèriques de les grans ciutats. La pràctica totalitat són adolescents nouvinguts del Magrib, tutelats per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), amb un procés d’adaptació dificultós, que s’escapoleixen dels centres per viure al carrer. A causa dels furts i robatoris amb violència, molts d’ells tenen mesures judicials de llibertat vigilada, i altres ingressen en els centres educatius de Justícia Juvenil.

La xifra exacta és difícil d’obtenir, però els professionals que treballen directament amb ells, parlen d’una xifra inferior al centenar a Catalunya. Tot i que el nombre no és elevat, es tracta d’una realitat punyent ja que es troben en una situació d’alta vulnerabilitat i exclusió social, i suposa un repte per als professionals per aplicar intervencions socioeducatives que resultin efectives.

La majoria d’aquests nois provenen de nuclis familiars desestructurats, on sol haver-hi una manca afectiva. Presenten una manca d’hàbits d’autonomia personal i de competències instrumentals bàsiques (baixes habilitats acadèmiques, dèficits d’hàbits d’estudis), així com una baixa autoestima i immaduresa. Generalment, el projecte migratori no és una fita personal d’aquests adolescents, sinó de les seves famílies que els pressionen per venir a Europa. Aquí es troben amb una realitat molt diferent de la que esperaven, no poden incorporar-se al mercat laboral i tampoc poden seguir els estudis obligatoris dels adolescents de la seva edat.

Les poques expectatives de futur i el buit de fons que tenen, facilita el duel migratori amb reaccions ansioses, depressions, aïllament emocional, somatitzacions, trastorns de la conducta, comportaments agressius o desconnexió, que dificulta l’adaptació i la vinculació als recursos existents.

El NIDA descriu els inhalants com “substàncies volàtils que produeixen vapors químics que es poden inhalar i que produeixen efectes psicoactius o d’alteració mental“. Es tracta d’una llarga llista de productes químics volàtils i tòxics, depressors del sistema nerviós central, que es poden trobar en molts comerços. El seu baix cost, la fàcil accessibilitat i el fet que el seu consum no necessita de parafernàlia, facilita el consum entre aquests adolescents en situació marginal.

Els efectes immediats són semblants als que s’experimenten amb el consum d’alcohol: eufòria, desinhibició, sensació de benestar, agitació. En tractar-se d’una droga depressora, aquests efectes van seguits d’una sensació de somnolència, descoordinació de moviments i judici deteriorat. A dosis més altes causen nàusees, vòmits, diarrees, confusió, dificultat per parlar, manca de reflexos i de concentració, debilitat muscular, distorsió dels sentits, deliris o alucinaciones. També poden presentar canvis en l’estat emocional i afavorir sensació de tristesa o agressivitat. Els riscos més greus que poden causar són arítmies cardíaques, convulsions, asfíxies, estat d’inconsciència o coma.

L’ús continuat de inhalants pot generar dependència i trastorns mentals i físics greus en el cervell, la vista, l’oïda, els pulmons, el cor, els ronyons, l’estómac, el fetge i la medul·la òssia, molts d’ells irreversibles.

Hi ha dues maneres de consumir-los: impregnant un drap amb dissolvent i inhalar pel nas els gasos que es desprenen, o bé introduir cola de contacte en una bossa i aspirar els gasos per la boca. Les modes van variant i, si fa uns anys s’optava més pels dissolvents impregnats en un drap, mitjó o puny del jersei, actualment aquest grup de nois es decanta més per l’aspiració de gasos de cola de contacte introduïda dins d’un bossa. A banda del mimetisme del grup, amb el consum de coles troben més avantatges ja que es poden amagar més fàcilment en una butxaca i la seva olor no és tan delatador en els centres de protecció, com ho són els dissolvents.

El consum d’inhalants, que sol ser originari del seu país d’origen, té diferents significats per a aquests nois. A part d’utilitzar-los per agafar coratge abans de delinquir, suposa per a ells una manera d’evadir-se de la seva dura realitat.

Però potser el significat que pren més rellevància en aquest cas, és que el consum de inhalants els reforça la seva pertinença al grup. El grup pren aquí una especial importància a causa de la seva etapa adolescent i la seva condició de migrant sense família. En ell, troben els seus únics vincles, protecció i germanor de la qual no tenen.

La majoria neguen o treuen importància al consum de drogues. La seva falta de consciència de la seva problemàtica davant el consum dificulta l’adherència als recursos especialitzats. El seu discurs justificatiu és que la cola o els dissolvents no són drogues. Els professionals que treballen amb ells, remarquen que no entenen conceptes com addicció, consum, substància, i que els costa molt parlar sobre el seu consum. Així, el treball preventiu amb aquests nois hauria d’anar encaminat a ajudar-los a entendre què els està passant, posant en evidència els aspectes positius del no consum i donar pautes bàsiques de reducció de riscos associats al consum.

Així, en el seu abordatge educatiu, haurem de donar pautes per prevenir les asfíxies per l’ús de bosses de plàstic; cremades ja que els gasos inhalants són inflamables; accidents per estar en llocs poc segurs i perdre els reflexos psicomotrius; així com indicar que és millor que estiguin acompanyats perquè puguin demanar ajuda o trucar a una ambulància si es produeix un coma.

Tots aquests significats i imaginaris, s’han de tenir en compte en el moment de dissenyar intervencions socioeducatives amb aquest grup. Aquestes, hauran d’anar encaminades a:

  • Aportar informació significativa, adequada al seu nivell acadèmic i als seus codis culturals.
  • Propiciar la conscienciació dels riscos del consum d’inhalants.
  • Afavorir la reflexió.
  • Facilitar un canvi desitjat.
  • Potenciar l’establiment del vincle amb els i les professionals que treballen amb ells.
  • Ampliar cercles de noves amistats.
  • Estrènyer el vincle amb la família d’origen.
  • Proporcionar expectatives mínimes de futur.

A més, per buscar una solució a aquesta complexa realitat, no n’hi haurà prou amb el lliurament total que ja tenen els professionals dels centres d’acollida o de carrer. D’una banda, s’hauria d’apostar per intervencions més globals que potenciïn el treball en xarxa i coordinat amb altres serveis implicats (CAS, CSMIJ, Policia, Justícia, …). Així mateix, seria convenient contemplar la participació de referents d’iguals formats (nois més grans que hagin passat per una situació semblant), que facilitin l’adherència a les intervencions. Finalment s’hauria de tenir en compte la realització de campanyes preventives tant a nivell comunitari, com al país d’origen.

Grans reptes per a la nostra societat del benestar.

Autora: Mireia Ambròs Hortensi. Educadora Social i Psicopedagoga. Postgrau de Treball Social i Educatiu amb Inmigrants.

Font: www.lasdrogas.info