La Restauració de la monarquia borbònica va significar una ruptura amb el Sexenni democràtic, període durant el qual les classes dominants es veieren trasbalsades pels esdeveniments revolucionaris, veieren amenaçats els seus interessos, i qüestionat l’ordre social tradicional. Amb el nou règim es va restablir l’ordre social anterior al Sexenni i es va rectificar la deriva liberal democràtica que aquest suposà, significant una autèntica reacció conservadora l’objectiu de la qual va ser assegurar la participació exclusiva de les minories propietàries en la vida política. La monopolització del poder per part dels partits dinàstics va deixar fora del joc polític altres forces i amplis sectors de la societat. Garantir l’eficàcia de l’alternança en el poder entre les dues forces dinàstiques va exigir haver de reduir les forces opositores a la inoperància, la qual cosa s’aconseguí a través de l’adulteració dels processos electorals, però també a través d’una repressió violenta i de tot un entramat legal.
Concretament he acotat el meu treball en el període 1875-1890 i m’he centrat en l’anàlisi d’un aspecte que considero fonamental: la manera en que, per assentar el seu domini, els diferents governs restauracionistes van organitzar la defensa dels seus interessos i de l’ordre social, davant les resistències de diferents sectors o grups socials. Es fa difícil comprendre la naturalesa d’aquest nou model d’estat sense esbrinar a quins mecanismes de repressió va haver de recórrer. Esbrinar quina fou la política d’ordre públic ens dóna les claus de quin tipus d’estat es pretén crear i al servei de quins grups socials i interessos econòmics va estar.
El nou règim, malgrat el seu esperit liberal i burgés, presentava un marcat caràcter oligàrquic i poc propici a l’establiment d’un sistema veritablement democràtic. Així, per suplir la manca d’una autoritat lliure i democràticament acceptada, es va fer servir un sòlid aparell repressiu que, davant la debilitat del poder civil, va acabar circumscrit a l’esfera militar o militaritzat.
Així, cal matisar la imatge de la Restauració com un període de pau i estabilitat. Les conspiracions plantejades per les forces que quedaren fora del sistema, en concret republicans i carlins, i els conflictes plantejats per la denominada qüestió social, així com l’eclosió dels moderns nacionalismes, van qüestionar la tranquil·litat restauracionista.
Al principi, la política de seguretat dels governs conservadors es va moure en dues direccions. Per una banda l’acció es va basar en una constant utilització de l’Exèrcit i de la Guàrdia Civil com a principals garants de l’ordre interior, bandejant possibles solucions de caire civil, i per altra banda es va bastir un entramat legal, de vegades previ a la mateixa Restauració, que va donar cobertura legal a l’actuació d’aquestes forces.
Es va dissenyar una seguretat basada en dos pilars fonamentals: l’Exèrcit i la Guàrdia Civil, restringint força la capacitat d’actuació de les autoritats civils. Certament, també, es va intentar una reforma de la policia (1877), primer intent seriós d’arribar a una policia moderna sobre bases totalment noves, però que no van passar de ser un simple canvi de nom. Aquestes reformes van suposar una aparent concessió al civilista, atès que significaven l’intent de creació d’un cos d’ordre públic amb una organització i un personal de caire civil. Però, davant la debilitat de l’administració civil, es va acabar imposant un concepte purament militar de l’ordre públic que explicaria que la policia acabés veient força limitades les seves possibilitats d’actuació, enfront la Guàrdia Civil que pràcticament acabaria ostentant el monopoli de la defensa de la seguretat, i per tant de la repressió.
Tampoc va servir de res el projecte de llei presentat pel liberal Moret el 1884, en un nou intent de controlar la seguretat pública des del Ministeri de la Governació, potenciant i prestigiant l’acció dels governadors civils i de la policia. El projecte va palesar el malestar de l’administració civil per l’excessiu control que l’estament militar exercia sobre la seguretat pública però no va arribar a ser llei.
Es va consolidar, en definitiva, una administració de policia militaritzada. Tot aldarull era considerat com un problema d’ordre públic i es va fer servir de forma reiterada la Guàrdia Civil per reprimir protestes, dissoldre reunions i evitar manifestacions polítiques.
La Restauració també es va dotar de tot un conjunt legal de caire conservador que posarà l’Administració de justícia al servei de la repressió i del control social,. La circular de 1875 que indicava als governadors civils la conducta a seguir en la resolució dels problemes d’ordre públic, i la circular que reglamentava els drets d’associació i reunió, junt amb la declaració de la vigència de la llei d’ordre públic de 17 d’abril de 1821, referida a la forma de procedir en cas de conspiracions, van configurar el que havia de ser l’organització de l’ordre públic. Sense deixar de banda altres instruments eficaços com l’article 17 de la Constitució, que permetia governar suspenent les garanties constitucionals de forma pràcticament discrecional per part del Govern, o la Llei d’ordre públic de 23 d’abril de 1870, que preveia l’estat d’excepció, durant el qual les autoritats civils gaudien d’amplis poders discrecionals i podien fins i tot suspendre les garanties constitucionals i l’estat de guerra, durant el qual el poder quedava en mans de les autoritats militars i passaven a actuar els consells de guerra.
La preocupació pel control de l’ordre públic va acabar per centrar-se en tres grans àmbits d’actuació. En primer lloc, va preocupar especialment la lluita contra el bandolerisme, considerat com un fenomen de delinqüència comuna, però aviat fou el control de les forces marginades del sistema, carlins, republicans i sectors obrers, el que va ocupar els esforços dels governs dinàstics.
La solució als problemes plantejats en el terreny de l’ordre públic per carlins i republicans es presentava més com una solució de caire militar que no pas policial, quedant palès que la defensa del règim restava en mans de l’estament militar. El marcat caire militar de moltes insurreccions, com les que tingueren lloc el 1883 a diferents llocs de la península; les de 1884 a Barcelona i Cartagena; les de 1885 també a Cartagena o l’intent de Villacampa el 1886, van acabar significant que s’hagués de recórrer a la declaració de l’estat de guerra i a la intervenció directa de l’Exèrcit, sense que es pogués observar cap mena de diferència en la forma d’actuar dels governs conservadors i liberals.
D’altra banda, el nou sistema socioeconòmic capitalista que s’anava imposant va mostrar serioses mancances en la seva dimensió social i va posar de manifest el que es va denominar la qüestió social. Com a conseqüència, van ser especialment destacables tota una sèrie de motins o esclats de violència puntuals, unes formes de violència populars en forma d’aldarulls força diferents dels de les lluites obreres i camperoles més organitzades. Es tractava d’esclats de violència, més o menys espontanis, que solien durar pocs dies, centrats en els àmbits local i provincial, sovint lligats a problemes relacionats amb les condicions de vida, els consums, etc., Aquests esclats violents es van reproduir al llarg de tot el període i van evidenciar aquesta manca de sensibilitat d’una classe dirigent vers els problemes de les classes populars i exemplifiquen perfectament quina solia ser la resposta dels governs davant els aixecaments i les protestes populars, amb un ús del tot desproporcionat de la força i amb una posterior repressió indiscriminada.
Tot plegat va portar sovint a recórrer als estats d’excepció, a la suspensió de garanties constitucionals, i també a l’ús constant de l’Exèrcit i la Guàrdia Civil en les activitats de control de l’ordre públic. El recurs sistemàtic a la proclamació de l’estat de guerra en el moment que apareixien problemes d’ordre públic va significar, en definitiva el manteniment dels mecanismes de repressió en mans dels militars en front de les agitacions socials, manifestacions estudiantils, vagues obreres o motins, essent sovint la seva actuació extremadament dura i arbitrària.
Però la prova de foc pels governs dinàstics va venir dels problemes plantejats des dels sectors obrers de les ciutats i els jornalers del camp. Amplis sectors de la societat es trobaven en una situació de misèria i marginalitat, que els van dur a una resposta més organitzada. La resposta repressiva de l’Estat davant aquesta major organització de les accions obreres va ser contundent i va ser aleshores quan, els partidaris de la violència i l’activitat clandestina van prendre força i van bandejar la línia oficial partidària de l’actuació legal i la vaga com a instruments reivindicatius..
Durant la dècada dels anys vuitanta, la tàctica basada en accions reivindicatives dins la legalitat va fracassar, a la vegada que els diferents governs restauracionistes, mancats d’una voluntat de trobar solucions als problemes obrers, van endegar una forta repressió, que acabarà aniquilant les possibilitats d’actuació legal. Així, a partir d’aquest moment, dins del moviment anarquista es va obrir una nova etapa en l’aspecte tàctic i organitzatiu, basada en l’adopció de la propaganda pel fet com a mitjà de lluita.
El Govern va respondre el 1886 amb el projecte de llei que regulava el dret d’associació i amb l’extensió a tota Espanya dels serveis de Vigilància i Seguretat, que portava aparellada la creació d’una Dirección General de la Seguridad.
A partir del 1890 la lluita obrera prendrà més volada i les celebracions del Primer de Maig es convertiran en l’eix sobre el qual van pivotar les reivindicacions, de forma que també es van convertir en una qüestió a controlar des del Govern. El recurs a la declaració de l’estat de guerra, l’ús de la Guàrdia Civil i de l’Exèrcit, la suspensió de societats obreres i la posterior repressió indiscriminada van ser un cop més les respostes habituals.
Entre les fonts utilitzades destaquen els materials de l’Archivo Històrico Nacional, en concret els documents de la Sección de fondos contemporáneos del Ministeri de la Governació. També es pot obtenir substanciosa informació sobre les polítiques d’ordre públic a les actes del Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados,. Ha estat d’imprescindible consulta l’Archivo General del Instituto de Historia i Cultura Militar (antic Servicio Històrico Militar) i el Servicio de Estudios Històricos de la Guardia Civil on hi ha abundant informació sobre l’actuació de l’Exèrcit i la Guàrdia Civil en els diferents conflictes.
