Cada vegada més totes les ciències s’estan veient subjectes a una evolució tècnica, inevitable en els temps que corren, entre aquests avenços s’inclouen les fonts audiovisuals.
Des de fa ja algun temps les ciències humanes que havien estat sota la protecció de les fonts escrites, siguin registres i documentació històrics, o bé treballs d’investigació i divulgació d’autors contemporanis, semblava que aquestes ciències seguirien un camí tradicional, però s’han vist complementades i, fins i tot, fonamentades en les fonts audiovisuals, entre elles el cinema.
El conegut com a setè art, que al principi no era més que això, un art, ha arribat a ser una peça clau com a font d’estudis socials, antropològics i històrics, arribant a convertir-se en una font bàsica per a ells. Però el cinema que és utilitzat com a recurs per mirar a el passat, no es redueix tan sols als documentals i gravacions històriques, sinó també a la utilització dels films de reconstitució i reconstrucció històrica, ja que aquests a més d’oferir-nos una visió de l’època que retraten, també ens mostren l’època en què han estat realitzats i qui els ha realitzat.
Totes les fonts cinematogràfiques al voltant d’aquesta època són totes ficció sent aquesta la imatge romàntica de el personatge representada des de mitjans de segle XIX. Llavors, per què estudiar a Napoleó al cinema, quan les representacions que veiem d’ell a la pantalla no són més que una imatge romàntica de el personatge real? Per això mateix hem de estudiar-lo. Si tan sols ens quedéssim amb aquesta visió romàntica de Napoleó i el deixéssim com un personatge fictici inspirat en un real, la història es quedaria amagada després de la ficció. En lloc d’això, es poden veure les pel·lícules ambientades en aquesta època paral·lelament a l’estudi de les fonts documentals i d’una bibliografia especialitzada, així veient quines són les diferències i, les més que sorprenents, similituds entre la visió dels artistes de cinema i dels historiadors especialitzats.
A més, Napoleó Bonaparte és un personatge excepcional, a principis de segle XIX els seus seguidors ho comparen amb Alexandre el Gran, Aníbal, Carlemany o George Washington, és un heroi, un geni, un “gran home”. Mentre que els seus enemics en diuen usurpador, boig i tirà.
Hi ha altres personatges, de més o menys importància històrica, que també han estat motiu d’una pel·lícula, de dues, o fins i tot d’una desena, però cap d’ells ha arribat a la desproporcionada xifra de gairebé tres-centes representacions cinematogràfiques, el que ha arribat a crear un gènere propi, el “napoleònic”.
En definitiva, Napoleó és el personatge perfecte per a ser objecte d’un estudi d’aquestes característiques, sobretot per la seva relació amb el cinema, ja que és el que ens ofereix el ventall més ampli de pel·lícules, actors i directors, i per això també representacions , per poder veure com aquest personatge és utilitzat i interpretat seguint els desitjos d’unes o altres persones. Grans cineastes com Abel Gance, Sacha Guitry, Serguei Bondarchuck, Woody Allen, Ridley Scott, Peter Weir, o Stanley Kubrick, entre molts d’altres, han estat els que s’han interessat per la vida de Napoleó Bonaparte per portar-la a la gran pantalla, convertint aquest personatge històric en un dels personatges cinematogràfics que més vegades ha estat objecte de representació. Com podem veure, Napoleó s’ha anat fent un lloc entre els personatges més importants de la història de cinema, i el currículum de més de tres-centes pel·lícules és més que suficient per emprendre l’estudi i posterior anàlisi d’aquesta trajectòria cinematogràfica, a més de veure que funció poden tenir totes aquestes hores de cinema a la ciència històrica.
