OBJECTIUS DEL TREBALL DE RECERCA:
Aquest treball neix de l’interès per conèixer i aprofundir en l’evolució del socialisme català dintre de la clandestinitat imposada pel franquisme. Cal tenir molt present un element destacat, la inexistència d’un partit que actués com aglutinador dels diferents corrents socialistes catalans. El Moviment Socialista de Catalunya (MSC), que havia nascut el 1945 amb l’objectiu de reagrupar tot el socialisme català, patirà la seva crisi més greu l’any 1966. Una crisi que suposarà un trencament radical, per raons específicament polítiques, a nivell tàctic i a nivell estratègic; una escissió sense precedents que també comportarà l’endarreriment, fins al 1978, del procés d’articulació d’un gran partit socialista a Catalunya, i que també inclourà l’afegit de la Federació Catalana del PSOE: el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE).
El present treball de recerca vol recollir, d’una banda, la visió historiogràfica entorn a l’MSC: conèixer els seus antecedents, aprofundir en la seva dualitat organitzativa -de l’exili i de l’interior-, així com analitzar quina ha estat la seva evolució interna. D’altra banda, pretén tractar les crisis que va travessar el Moviment considerades més importants (entorn als anys 1950, 1966 i 1968), si bé vol centrar-se a analitzar la crisi més greu de l’MSC que portarà a la ruptura d’agost de 1966. El present treball situa el seu límit cronològic en l’autodissolució de l’MSC, dins el Congrés Constituent del PSC-Congrés (1976), una vegada que havia complert la seva funció històrica i política. Encara quedava camí per recórrer fins arribar al Congrés de la Unitat, l’any 1978, on es va constituir el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE).
FONS DOCUMENTALS CONSULTATS:
L’Arxiu Històric de la Fundació Rafael Campalans, vinculat al PSC, aplega materials sobre la història del socialisme a Catalunya. L’Arxiu Històric està organitzat en quatre seccions: fons documentals de persones i d’organitzacions polítiques, hemeroteca, arxiu audiovisual i arxiu de cartells. Un fons bibliogràfic especialitzat serveix de suport a l’Arxiu. De la Fundació Campalans prové la major part del material que ha permès la realització d’aquest treball. Dins de la secció de Fons Personals de l’Arxiu n’he pogut consultar tres que han resultat de gran vàlua per a efectuar la recerca: el fons Joan Reventós, organitzat en dos registres: hemeroteca i documentació, on es recull documentació bàsica de la història de l’MSC i d’organitzacions polítiques i moviments socials des de l’any 1942 fins l’any 1977. El fons Joan Soler (hemeroteca i documentació) compta amb documentació diversa de l’MSC, publicada i inèdita. Finalment, el fons Josep Rovira comprèn des del 1943 fins el 1966 i recull la documentació de l’arxiu personal de Rovira sobre l’MSC. El Fons Joan Soler i el Fons Joan Reventós han estat la base de la documentació que he fet servir per a elaborar aquest treball de recerca.
També s’han d’esmentar altres fons documentals consultats:
en primer lloc, el Pavelló de la República-CEHI: Fons Personals: FP (Josep Marlés): especialment la troballa del Butlletí Interior, nº 1 i 2, de juny i de juliol de 1966, que oferien una perspectiva força diferent i crítica als informes que arribaven des de França de la mà de Pallach. Altres consultes: A/- Arxiu Municipal de Palafrugell: Fons Josep Pallach que recopila documentació entre 1960 i 1977: només fa referència a l’etapa del Reagrupament i del PSC-Reagrupament. B/- Conversa amb la Teresa Juvé, vídua de Pallach. C/- Consulta amb la Laura Durendes, coordinadora de l’Arxiu de la Fundació Campalans.
LES DIVERSES MIRADES DE LA HISTORIOGRAFIA ENTORN A L’ESCISSIÓ DE L’MSC DE 1966.
És a partir de la data del Congrés de la Unitat, juliol de 1978, quan va néixer el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), que s’acreixerà l’interès per a conèixer les arrels, la vida i la història contemporània del socialisme català i quan es demanarà la reconstrucció de la seva trajectòria més recent. Entre els treballs i les síntesis més interessants que, en conjunt, s’han escrit sobre la trajectòria de l’MSC, caldria destacar la important contribució de la Fundació Rafael Campalans amb les obres de: José Luis Martín Ramos, l’autor més prolífic i que ocuparà el lloc de director o coordinador de la producció de la Fundació, Isidre Molas –president de la Fundació-, Ramón Alquézar, Jordi Font, Albert Balcells… Aquests autors s’han ocupat de proporcionar una visió de la història del socialisme català al llarg del segle XX. A més a més, uns altres historiadors han abordat les possibles relacions i connexions que va anar establint el socialisme català. Parlem d’algunes de les obres de: Abdón Mateos, David Ballester, Gabriel Colomé, Josep Mª Colomer… Hi ha un altre tipus d’obres que ens proporcionen un vessant més testimonial, especialment, algunes de les produccions que recorden la vida i l’ideari de Pallach i de Reventós, noms centrals d’aquesta crisi. Cal recollir en aquest apartat les obres de: Antònia Pallach, Pere Meroño, Baltasar Porcel, José Martí Gómez, Glòria Rubiol…
Segons la historiografia tres eixos bàsics marquen les divergències:
A/- La qüestió sindical: des de l’MSC-Exterior s’impulsa l’ASO (integrat per UGT, CNT i SOC). L’MSC-Interior recolza les CCOO i/o USO.
B/- La política unitària: l’Interior és partidari d’integrar el PSUC en els organismes antifranquistes i l’Exterior s’oposa.
C/- La política d’unitat socialista: L’Exterior promou la creació d’un partit interclassista d’àmplia base (SODCS). L’Interior vol agrupar el socialisme a partir d’una base marxista.
D/- Altres discrepàncies: La consideració per part de Pallach d’una marcada deriva esquerrana de l’MSC-Interior; la proposta, afavorida també per Pallach, d’impulsar la participació des de dintre del règim Franquista a través de la CNS i dels ajuntaments; la petició de l’Interior de dirigir el Moviment des de Catalunya…
Caldria endinsar-se i explorar més enllà de la tesi tradicional entorn l’escissió de l’MSC, d’agost de 1966, a l’hora de buscar i d’analitzar possibles evidències que poguessin reflectir altres divergències internes. Hauríem d’aprofundir quin va ser el paper i quina incidència van tenir els desacords i les diferències internes, sobretot d’organització i control del Moviment, entre l’exili i l’interior, en la crisi interna de l’MSC de 1966. Hauríem de conèixer si l’existència, dins l’MSC, d’una dualitat organitzativa, amb una direcció dividida i compartida amb dos Consells Generals, -a l’interior i a l’exili, que es reunien, periòdicament, buscant actuacions comunes a través del Consell Coordinador- va comportar, sobretot al llarg dels anys 60, un augment dels desacords polítics que acabaran provocant la ruptura del 66.
RECULL DE LA RECERCA:
A manera de conclusió podríem assenyalar algun dels aspectes centrals de la recerca, entorn a l’escissió de l’MSC de 1966, que poden suposar una matisació a tot el que s’havia publicat fins ara. Hi ha una sèrie de factors que s’han de considerar com elements destacats, que barregen desacords i discrepàncies polítiques i orgàniques, i que van provocar l’escissió del Moviment:
A) Factors destacats:
La continuada crisi interna del Moviment que es manifesta en la seva persistència al llarg dels anys. Cal destacar: 1945, 1950, 1966, 1968.
L’element determinant de la ruptura va ser la lluita pel control polític del Moviment, que es va manifestar a través dels problemes orgànics i de les divergències polítiques.
L’inici de la fi va ser l’aplicació, des de l’Exterior, de la línia política aprovada pel Congrés de Coordinació l’agost de 1965.
El recolzament que farà l’Exterior del Secretariat per agrupar l’esquerra socialista i democràtica (SODSC), accelera l’escissió.
El possibilisme de Pallach: la possible participació en les eleccions de la CNS i dels ajuntaments per a democratitzar el règim des de dintre, és considerada traïció per part de l’Interior.
La dualitat organitzativa i el paper secundari de l’Interior.
Enfrontaments personals: L’assumpte Lluís Torres, Rodolf Guerra i Amadeu Cuito es convertirà en un advertiment de l’Interior pel recolzament de l’Exterior al SODSC. Posteriorment, el cas Jordi Costa i Josep Jové esdevé la resposta de l’Exterior amb l’intent de frenar les aspiracions de l’Interior de dirigir l’MSC a través d’un únic Executiu.
Política unitària: sí de l’Interior i no de l’Exterior a incloure el PSUC dins dels organismes antifranquistes.
La qüestió sindical: l’impuls de l’ASO des de l’Exterior enfront del recolzament de les CCOO i d’USO per part de l’Interior.
Pallach desconfia de la deriva esquerrana de l’MSC-Interior.
Factors secundaris:
L’Exterior dificulta l’acostament de l’MSC-Interior a altres grups socialistes (FOC).
Relacions amb el socialisme peninsular de caire federalista: l’Exterior només coordinació; l’Interior disposat a establir lligams orgànics.
Contestació i oposició a la direcció de Pallach: crítiques centrades en el control total de l’aparell del partit i d’Endavant, una gestió massa personalista i un xic absolutista i, finalment, una orientació política esbiaixada i fraccionària.
Altres: situació econòmica i distribució de les ajudes rebudes, relacions internacionals del Moviment, les diferents percepcions de viure a l’exili o dintre de la dictadura…
PLANTEJAMENTS SOBRE LA CONTINUÏTAT DE LA RECERCA:
Algunes de les possibles línies que haurien de servir per a donar noves perspectives a la present recerca es podrien concretar a partir d’aquests dos grans apartats:
A) L’MSC COM A LLOC DE CONFLUÈNCIA DEL SOCIALISME CATALÀ:
Des del seu naixement l’MSC volia aglutinar tots els corrents del socialisme català. Cal preguntar-se i analitzar si, realment, el Moviment va aconseguir una vertebració política, una cohesió interna i un funcionament democràtic que poguessin permetre transformar l’MSC en el referent de les diverses tendències socialistes catalanes i, convertir-se així veritablement en una organització de síntesi. En relació a aquesta possible vertebració del socialisme català a través del Moviment, també hauríem de considerar si la història de l’MSC ve marcada per una crisi d’identitat: el naixement del Moviment coincideix amb la crisi del POUM, els anys 50 la crisi està relacionada amb la transformació del moviment en partit i el tipus de socialisme que es volia definir, el 66 pateix l’escissió més greu de la seva història i el 1968, ja des de l’Interior, una part del CG demana la dissolució del Moviment. Caldria investigar i aprofundir en la trajectòria de l’MSC per a esbrinar si les diferents sensibilitats que conviuen dintre del Moviment –que oscil·len entre el socialisme marxista, majoritari a l’Interior, i una clara defensa, des de l’Exterior, d’un vessant netament socialdemòcrata-, van impossibilitar convertir el Moviment en el centre del reagrupament de les esquerres catalanes.
B) CONVERTIR L’MSC EN LA FORÇA HEGEMÒNICA DE CATALUNYA:
Durant tota l’etapa republicana ERC va ser la força política hegemònica de Catalunya. Caldria determinar si durant el trajecte de l’exili va existir la pretensió per part del Moviment de desplaçar ERC com a partit més representatiu de Catalunya i ocupar el seu lloc.
Igualment, hem d’esmentar els canvis que s’anaven produint a l’Europa Occidental, des del final de la Segona Guerra Mundial, amb un procés de transformació gradual que va suposar el canvi d’unes majories de govern de caire liberal per unes altres configurades a partir del socialisme democràtic. Hauríem d’analitzar si els dirigents de l’MSC van ser conscients d’aquest canvi de tendència i van intentar convertir el Moviment en el pal de paller del futur partit socialista que hauria d’esdevenir central i preeminent en una futura Catalunya democràtica.
