Aquest treball de recerca estudia Barcelona, el moviment veïnal i la seva relació amb la resta de moviments socials a partir de la revista de la Federació d’Associacions de Veïnes i Veïns de Barcelona (FAVB), La Veu del Carrer, entre l’octubre de 1991 i l’estiu de 2007. Amb referències a l’antifranquisme i la transició, el període històric analitzat inclou un important cicle de mobilitzacions socials –amb incidència política a escala local, catalana i espanyola- i està delimitat per la Barcelona (pre)olímpica de l’alcalde Pasqual Maragall i la ciutat (post)Fòrum dels seus successors Joan Clos i Jordi Hereu. Així ho explicita el subtítol del treball. El títol, Les veus del carrer, fa referència a la publicació que -amb 102 números, 2.500 pàgines i més de 700 col·laboradors- és la font principal de la recerca. Però explicita també la voluntat d’analitzar la veu dels moviments socials, menystinguts com a actors històrics, des d’un treball multidisciplinari que, centrat en la historiografia, no pot obviar la ciència política, la sociologia, la geografia urbana, l’antropologia i el periodisme. En són exemple la varietat d’autors dels quals s’han pres com a referència idees per enfocar la recerca: entre d’altres, els historiadors Sebastian Balfour, Xavier Domènech i Andreu Mayayo; l’antropòleg Manuel Delgado; els sociòlegs Anna Alabart i Manuel Castells; els geògrafs Jordi Borja i Horacio Capel; els politòlegs Xavier Godàs i Lluc Peláez; i els periodistes Josep Maria Huertas, Albert Musons i Manuel Vázquez Montalbán.
En la base de la recerca hi ha la idea que, al marge de l’avui desestructurat moviment obrer i les seves tradicionals expressions sindical i política, el moviment veïnal o ciutadà, a Barcelona, és qui millor pot fer de pont interpretatiu entre l’antifranquisme i la democràcia, entre l’obrerisme de classe i els nous moviments socials. Per tres motius: 1) la seva continuitat organitzativa i generacional en el franquisme, la transició i la democràcia; 2) el seu arrelament territorial, no temàtic, i obert a altres realitats associatives; i 3) la seva especial configuració com a moviment social, que barreja característiques del vell conflicte de classes, dels moviments socials de finals dels 60 i del treball social en xarxa característic de la globalització actual. Que el moviment ciutadà a Barcelona enllaça etapes històriques i moviments socials s’exemplifica en la FAVB, que va sol·licitar el permís per la manifestació pro-amnistia de l’Assemblea de Catalunya el febrer de 1976 i va estar també entre els col·lectius que, entre 2001 i 2004, van vehicular algunes de les grans protestes en contra de la llei d’Estrangeria, el Banc Mundial, l’Europa del capital, la guerra d’Iraq i el Fòrum de les Cultures. La recerca prova que la FAVB, inserida en una xarxa social més àmplia, va contribuir a marcar part de l’agenda política a la ciutat en la transició i ho segueix fent des dels 90.
ESTRUCTURA I METODOLOGIA
El treball s’ha estructurat en quatre parts, que inclouen nou capítols. La darrera part inclou la bibliografia, annexos amb la base de dades de la recerca i un apèndix documental. Dels altres blocs, el primer contextualitza la recerca en un estat de la qüestió titulat Barcelona, els moviments socials i la democràcia. A la segona part, el capítol ‘La Veu del Carrer’: orígens, trajectòria i estructura repassa la història de la revista de la FAVB, mentre que ‘La Veu del Carrer’: anàlisi de continguts (1991-2007) és un buidat analític, quantitatiu i qualitatiu, de la publicació. Finalment, el tercer bloc –que inclou l’epíleg Del ‘Canto a la libertad’ a la ‘Rumba de Barcelona’- exposa les conclusions amb una valoració periodística (“La Veu del Carrer”), una anàlisi sociopolítica (“Veus al carrer”) i una conclusió històrica: “El carrer té veu”.
La font principal de la recerca és la col·lecció sencera d’una publicació mensual (1991-1996) o bimestral (1996-2007) en format tabloide. El treball hemerogràfic ha consistit en un buidat sistemàtic de la revista per centrar l’atenció en els continguts més rellevants de cara a l’anàlisi historiogràfica. Aquesta tasca s’ha complementat amb l’atenció a altra premsa veïnal, social i alternativa, i a la premsa generalista de Barcelona. En paral·lel, i al costat d’un treball bibliogràfic imprescindible per a la definició de l’objecte d’estudi, l’altre gran bloc de fonts primàries el configura la quarantena de persones en les quals s’ha treballat la recerca oral i memorialística.
La implicació de l’autor en l’objecte d’estudi des d’una vessant militant i professional, com a redactor i codirector de la revista de la FAVB, ha obligat a un esforç de distanciament acadèmic. No obstant, això mateix ha contribuït decisivament al treball, pel coneixement directe de l’objecte d’estudi. En són exemples bibliogràfics Barcelona en lluita (el moviment urbà 1965-1996), que l’autor va publicar el 1996 amb Josep M. Huertas, i Carrer. 15 anys / 100 números, que, com a part d’aquesta recerca, s’ha publicat el 2007 amb els altres responsables de Carrer, Andrés Naya i Elia Herranz.
SÍNTESI DE LES CONCLUSIONS
La recerca demostra que la premsa local i associativa pot arribar a exercir d’actor social en tant que intel·lectual col·lectiu amb vocació gramsciana. La Veu del Carrer neix el 1991, en plena eufòria olímpica i quan han mort o llanguideixen les seccions d’informació local que als anys 60 i 70 van donar veu a la crítica ciutadana. En aquest context, Carrer és un instrument que recull i renova la tradició periodística dels huertamaros i reactiva el moviment veïnal després de la crisi dels anys 80. Els continguts de la revista de la FAVB són un fidel reflex dels debats, lluites i resistències de la Barcelona postolímpica, exposats amb qualitat periodística i visió de futur. En són fites les anàlisi anticipades de la problemàtica de l’habitatge, la immigració, la pobresa i la marginació urbanes, la irrupció de l’ecologia en l’agenda local, la crítica al model de ciutat i al Fòrum de les Cultures, i la certificació de l’auge de moviments socials com l’antimilitarista, els okupes i l’altermundialisme.
Carrer excel·leix com a instrument de reflexió, productor de coneixements socials i de certa hegemonia cultural (especialment en l’horitzó 2004), i com a factor de cohesió dels moviments socials en tant que premsa alternativa, imprescindible malgrat internet. Les veus dels moviments obrer, feminista, antimilitarista, ecologista, okupa, altermundista i dels immigrants troba un altaveu a la revista de la FAVB, que es demostra un instrument clau pels moviments socials, complementari al reconeixement adquirit i en part conservat pel moviment veïnal des dels anys 70.
En aquest sentit, el treball posa de manifest que, sense menystenir el paper de despertador social de la insubmissió i el protagonisme de les experiències que es mouen al voltant dels moviments okupa i altermundista, cal situar com a mínim en paral·lel el paper jugat des de la transició per altres moviments. El període històric que pel conjunt dels moviments socials catalans es pot emmarcar en la dècada que va del desallotjament del cinema Princesa (1996) a les mobilitzacions pel dret a l’habitatge (2006) –i que té un nucli dur entre les campanyes contra la desfilada militar i per la supressió del deute extern (2000) i el moviment crític amb el Fòrum 2004, amb punt àlgid a les mobilitzacions contra el Banc Mundial (2001), l’Europa del capital (2002) i la guerra d’Iraq (2003)-, pel moviment ciutadà de Barcelona comprèn una cronologia més àmplia. La que, amb el fil conductor de la crítica al model de ciutat, va des de la dissidència envers la Barcelona olímpica de 1992 a la necessitat expressada el 2007 de repensar la ciutat, la política i la participació ciutadana.
D’aquesta realitat en beu, recull i participa la FAVB, i així queda reflectit a La Veu del Carrer. Les associacions veïnals són poc visibles però importants en les xarxes dels moviments socials a partir dels anys 90 a Barcelona. I la FAVB, com les federacions d’ONG, ofereix una legitimitat a la mobilització i una capacitat de difusió gens menyspreables. Carrer n’és l’exemple. A més, el moviment urbà, entès en sentit ampli, ofereix a les noves xarxes de transformació social una potencialitat com a llavor de canvi social en base a tres elements: radicalitat democràtica, participació ciutadana i transversalitat social i organitzativa. Carrer i la FAVB ho posen de manifest. Tant en el període 1991-2007 estudiat com en el moment de canvi històric de la transició.
Òbviament, no és el mateix la Barcelona de la transició que la que va dels Jocs Olímpics al Fòrum; ni tampoc els moviments socials amb algun protagonisme. Amb una excepció: el moviment urbà reflectit en la FAVB, en la majoria dels periodistes de la generació dels huertamaros que han escrit a Carrer i en molts dels intel·lectuals i professionals col·laboradors de la revista. Es confirma així la principal hipòtesi d’aquest treball: el moviment ciutadà, a Barcelona, és qui millor pot fer d’enllaç interpretatiu entre la dictadura i la democràcia, i entre els vells i nous moviments socials. Sense que això impliqui reconèixer, perquè no respon a la realitat analitzada, que la FAVB o el conjunt dels moviments socials tinguin al tombant del segle XXI el mateix protagonisme o opcions d’incidir en un canvi polític i social de les dimensions que va oferir l’etapa de la transició a Barcelona, Catalunya i Espanya.
Només a escala local la recerca evidencia que el qüestionament del model de ciutat a principis del segle XXI és gairebé tant profund com al 1975. Amb punts d’inflexió el 1992 i el 2004, a través de Carrerqueda certificat el trencament del consens ciutadà sobre el model de ciutat democràtica fixat a la Barcelona de la transició. Model que es pot contraposar a la deformada marca Barcelona en mans del capitalisme global, manifestat en forma d’economia i societat del coneixement, especulació urbanística, turisme internacional, oci comercial o creixent precarització, exclusió social o expulsió urbana de col·lectius diversos.
Aquesta és la perspectiva d’investigació històrica en profunditat que obre aquest treball: l’estudi de la FAVB, el moviment veïnal i el conjunt dels moviments socials en relació a la lluita per una model democràtic de ciutat a Barcelona entre 1968 i 2004, per fixar dues dates emblemàtiques a escala global i local que tenen com a nexe l’obertura i el tancament de cicles de mobilització social.
