La present tesi doctoral estudia els arquetips masculins que apareixen en el discurs colonial Espanyol, tan aquells que representen la masculinitat espanyola com marroquina. Se situa en el marc del estudis culturals, de gènere i postcolonials. En el marc d’aquests estudis, s’ha posat de relleu la importància de relacionar les representacions de gènere amb altres realitats socials com la classe, l’ètnia, les identitats nacionals amb les quals s’imbriquen de forma complexa (Yuval Davis, 1997; Scott, 1986; Archilés, 2008). Els contextos colonials, com a zones de contacte intercultural (Pratt, 1992), apareixen com a escenaris especialment rics per a l’estudi d’aquestes interseccions. En el present treball, analitza aquesta interrelació entre arquetips de gènere i construcció d’identitats col·lectives, en el marc del colonialisme espanyol al Marroc. En el cas d’aquest colonialisme espanyol, s’han estudiat àmpliament els arquetips femenins i la participació de les dones en la colonització. El present treball analitza, en canvi, la masculinitat. Estudia el model de l’home espanyol i l’arquetip de l’home marroquí. A través d’aquests arquetips masculins sorgits en el context colonial, es defineixen i discuteixen les característiques de la masculinitat normativa. Entenem, doncs, l’escenari africà com un escenari de discussió dels models de masculinitat per Espanya. Per tant, aquest treball vol identificar els diferents models de masculinitat espanyola i marroquina que apareixen en aquest context colonial i analitzar com tots dos es configuren mútuament en continu diàleg. En segon lloc, estudia com es relacionen aquests arquetips de masculinitat amb la construcció de la divisió colonitzador/colonitzat: amb la construcció de la identitat nacional d’Espanya en relació a la seva definició com a subjecte colonial i amb la definició de la societat marroquina com a decadent i endarrerida. Per tant, el present treball analitza també com es representen les dues societats en contacte a través de les imatges i els valors de la masculinitat. Entenem que els arquetips masculins serveixen per imaginar, fer visible i per definir les identitats col·lectives. Aquest estudi no se centra, doncs, en l’anàlisi de les pràctiques de colonització sinó en la dimensió cultural del fenomen colonial. En el que va suposar a nivell de construcció d’identitats culturals. Per tant, es basa principalment en la metodologia de l’anàlisi del discurs (Van Dijk, 1997). Per a l’estudi que ens hem proposat, hem seleccionat el següent tipus de fonts: llibres de viatges, tractats de descripció del Marroc, relats periodístics, representacions gràfiques, novel·les populars, relats personals dels soldats. Així doncs, les fonts triades oscil·len entre el relat periodístic, el tractat divulgatiu i la literatura. Aquesta mena de fonts són les més adequades per a l’anàlisi de les representacions socials i la construcció d’identitats. El període que inclou el present treball és dels anys 1880 i al voltant del tombant de segle fins al final de les guerres del Rif (1927). Abraça l’evolució des de posicions més liberals al Marroc fins a la consolidació del grup conservador a l’Àfrica que conduirà el cop d’estat contra la República. S’inicia en un període de crisi pel que fa a la identitat d’Espanya com a subjecte colonial: la crisi al voltant de la pèrdua de les possessions americanes el 98, la necessitat de compensar aquesta pèrdua amb el colonialisme a l’Àfrica i la reactualització d’aquestes mateixes angoixes produïda per una derrota colonial contra els rifenys la d’Annual, el 1921.
