Més enllà de les grans transformacions polítiques que el procés de transició de la dictadura a la democràcia va comportar, darrerament es comença a fer palesa la importància de multitud de canvis i processos que es produïren en paral·lel i que, tot i la seva menor rellevància pública, són fonamentals per contextualitzar les destacades operacions de canvi institucional. Elements aparentment secundaris protagonitzats per col·lectius i persones alienes a les portades dels diaris i els caps de llista de les candidatures, però sense la concurrència activa dels quals –no només deixant fer i acatant les consignes des de dalt, tal com algunes veus han volgut fer creure- el procés de transició no es pot acabar de copsar en tota la seva magnitud.
Un d’aquests aspectes és la situació penitenciària. El pas d’un règim dictatorial en que la presó ocupava un lloc preeminent com a forma repressiva, a un règim democràtic en el que aquesta institució ha de servir per a la “reeducación y la reinserción social (art. 25.2 CE) así como la retención y custodia de detenidos, presos y penados” (art. 1 LOGP) va ser convuls, traumàtic i accidentat: trets antònims al consens, la serenor pacífica i la moderació que tant han estat publicitats com a elements claus de la transició espanyola. L’estudi sobre el canvi d’un model a l’altre, particularment sobre les formes de resistència que els presos van protagonitzar en demanda d’una ruptura amb el model carcerari franquista que partís de la concessió d’una mesura de llibertat generalitzada i una reforma en profunditat del l’aparell penal i penitenciari, constitueix el centre d’aquest treball.
