Jordi Pujol i Soley (Barcelona, 1930) és una figura clau per a explicar el catalanisme no només durant l’última etapa democràtica sinó també durant la dictadura franquista. Va ser precisament en aquesta etapa quan es va formar el seu ideari polític i social, que es va desenvolupar complementàriament al seu activisme catòlic i catalanista. En efecte, els anys de formació de Jordi Pujol com a catòlic, catalanista i demòcrata ajuden a comprendre l’evolució del futur president de la Generalitat, de la mateixa manera que constitueixen una aportació central a l’estudi del catolicisme catalanista durant el franquisme.
Sense descurar-se del context sociopolític en què s’empelta aquesta oposició catòlica i catalanista al règim de Franco, Janete Silveira Abrao realitza una interessant contribució a la formació intel·lectual i política de Jordi Pujol i a les seves primeres teoritzacions sobre la identitat nacional.
El treball de recerca ‘La recuperació de la catalanitat i el nou catalanisme sota la dictadura franquista (1946-1963)’ se situa dins d’un marc més ampli d’estudi, és a dir, és part d’un projecte de recerca en el qual es busca analitzar l’evolució i els límits del discurs polític i ideològic de l’ex president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Soley, a partir de les seves concepcions sobre la nació catalana i del catalanisme – la seva idea de Catalunya – d’Espanya i d’Europa, i dels desafiaments de la identitat catalana enfront del procés globalitzador.
La rellevància de l’estudi del catalanisme i de la identitat nacional catalana, dins del context de la globalització i del nou catalanisme sorgit en la segona meitat del segle XX, pot aportar al Brasil grans contribucions en el camp dels estudis sobre el nacionalisme. Catalunya és una nació que lluita secularment per mantenir la seva identitat nacional, que va reconstruir la nació i va recuperar la seva catalanitat en la postguerra i que lluita, en l’actualitat, per major autonomia i participació en un món de grans blocs regionals.
