El tema d’aquest treball neix de l’interès personal per la història del moviment anarquista a Espanya en particular per la seva plasticitat i capacitat de conciliar la teoria i la pràctica. La creació d’un món nou és l’objectiu més alt en tota l’evolució del moviment i els mitjans per aconseguir-ho són diferents en cada situació. La pedagogia llibertària es desenvolupa al voltant de la premissa que no només cal construir una nova societat, sinó sobretot persones que sàpiguen viure dins d’ella. Per demostrar aquesta relació conseqüent, el treball consta de dues parts: la primera és una aproximació teòrica a l’argument i la segona analitza les aplicacions pràctiques d’aquests postulats.
Lluny de voler presentar una història cronològica del educacionismo anarquista, m’he proposat analitzar en primer lloc el concepte mateix d’educació; la definició d’educació en L’Encyclopédie Anarchiste (1926-1934), obra que es proposava sintetitzar totes les tendències de l’anarquisme internacional constitueix el punt de partida per a un recorregut a través dels pensaments de diverses figures representatives de l’anarquisme. El meu objectiu és assenyalar la centralitat del tema: no són molts els autors que escriguin obres específiques sobre la educació, però tots, d’una manera o altra, s’enfronten amb la qüestió en el desenvolupament del propi pensament.
El meu propòsit en iniciar aquest treball era d’analitzar material nou, m’esperava trobar més documentació relacionada amb les escoles racionalistes. En canvi els escassos documents originals trobats en els arxius que he visitat no enriqueixen molt les informacions que he pogut treure d’algunes obres fonamentals sobre aquest tema. Considero com a tals per la meva feina les obres autobiogràfiques de personatges que han viscut en primera persona aquesta experiència i investigacions dutes a terme a final dels anys setanta i principi dels vuitanta, amb la restauració de la democràcia Entre aquestes destaquen les de Pere Solà, que potser constitueixin la base de qualsevol estudi sobre l’argument. De fet es tracta d’una aproximació més aviat descriptiva que valorativa, com indica el mateix autor, que ens ofereix d’aquesta manera molts punts de reflexió i molta documentació però no una anàlisi completa de la mateixa. L’obra dels germans Cardona, així com la de Tiana Ferrer, ens ajuden a delinear un quadre més complet amb els seus interessants aportacions. No obstant això, no trobem en cap d’aquestes obres una anàlisi comparativa d’algunes escoles concretes que demostri o formi la base del model d’escola racionalista que coneixem. Em sembla molt interessant entrar en els detalls i entendre el funcionament quotidià d’aquests centres educatius per fer el pas de la teoria, que normalment és objecte d’estudi, a la pràctica de tots els dies, a la impostació concreta per a una educació alternativa. Tenim llistes de moltes escoles, però limitem la nostra anàlisi a les que estan més ben documentades.
La nostra elecció cau sobre dues de les escoles que més llarga vida van tenir, i que molt van contribuir a marcar les pautes de l’ensenyament racionalista: l’Escola Llum (1917-1923) de l’Ateneu Racionalista de Sants guiada per Joan Roigé i l’Escola Natura (1918 -1939) del Sindicat Tèxtil i Fabril situada al Clot dirigida per Joan Puig Elías. El tercer centre que analitzem en canvi va tenir vida breu i no es considera entre els més representatius: l’Escola Eliseo Reclús (1935-1936) situada al carrer Vallespir, Sants, de la qual era responsable Félix Carrasquer. El testimoni del mateix Carrasquer, que narra tota l’experiència amb riquesa de detalls, des de la fundació fins als seus èxits, el converteix en fonamental per a la nostra anàlisi.
