El present treball té com a humil objectiu realitzar una anàlisi de la geografia humana de la vila d’Aranda de Duero, Burgos, durant la immediata postguerra, més concretament l’any 1945.
El resultat final de la investigació permet fer-se una idea superficial del modus vivendi de la població autòctona durant aquest període històric, realitzant els càlculs i les posteriors reflexions sobre:
· La piràmide d’edat de la població al 1945.
· La tipologia de les seves llars.
· La distribució dels seus habitants en funció de: els diferents grups professionals als que pertanyen, el grau d’alfabetisme (si saben llegir i escriure) d’aquests i el seu lloc de procedència.
I tot plegat, lògicament, és posat en relació no només amb la província de Burgos on pertany la localitat, sinó amb tota Castella i Lleó com a Comunitat Autònoma i, en darrer terme, amb el conjunt del territori espanyol.
Aranda de Duero es converteix progressivament en un dels nuclis més importants de la província de Burgos des de finals de segle XIX i durant tota la primera meitat del segle XX, degut a que el seu procés d’urbanització durant tot aquest període fan que aquesta tingui 35 pobles sota la seva jurisdicció judicial, essent capital de la Ribera del Duero i tercera població en importància després de Mianda de Ebro. Tota una vasta població que s’ha abastit comercialment en les fires i mercats que des de temps enllà s’han celebrat -i es continuen celebrant- en aquesta vila burgalesa tant ben situada estratègicament. Tot i això, no significa que abandonés la seva economia tan agrícola com vinícola tradicional tant característica del moment, sinó al contrari; la va mantenir en un marc d’immediata postguerra bàsicament rural, que no fou obstacle per saber aprofitar la conjuntura política, econòmica i social coetània per progressar com a nucli urbà i demogràfic.
En efecte els números no enganyen: Si cap a l’any 1900 contava amb 5.549 ànimes, al 1945 ka seva població gairebé es multiplica per dos: 10.126. Una extensa població si es té en compte el caràcter agrari de Castella i Lleó, tant característic al llarg del temps i comú al seu espai. Així doncs, la vida d’Aranda de Duero es desenvolupa en consonància amb l’anomenada “Transició Demogràfica” que ja treia el cap a finals del segle anterior i que també s’està produint a la resta d’Espanya, tal i com es pot percebre en el seu augment de població en gairebé un punt i mig durant els darrers 50 anys (de 18.616.630 habitants a 30.528.539). Les millores mèdico-sanitàries i higièniques van provocar una forta caiguda de les taxes de mortalitat, en especial la infantil, que en el cas arandí s’arriba a situar en un 6,5% l’any 1950. La piràmide d’edat del 1945 no nomès reflecteix aquestes consideracions, sinó que a més indica un descens poblacional que coincideix tan en temps com espai amb la popularmjent anomenada 2grip del 18″, així com amb la Guerra Civil Espanyola.
Per altra banda, tan la crisi de producció agrícola -en aquest cas cerealística- com la fil·loxera -que va destruir gran part de la viticultura de la zona- es van conjugar amb el desenvolupament d’una indústria urbana incipient per afavorir la urbanització de la vila, i així ampliar els seus beneficis comercials. El que en darrer terme va significar això és que la vila -sense abandonar el seu caràcter agrícola- s’erigís en aquest moment com a nucli d’abastiment dels pobles adjacents, tal i com ho testimonien les seves nombroses botigues i parades a l’aire lliure (fonamentalment d’alimentació), així com els seus bars, restaurants i allotjaments varis. D’igual importància cabdal per aquest progrés urbà foren les diverses obres que es van realitzar amb la finalitat de facilitar la comunicació dels múltiples nuclis rurals amb la vila arandina.
Tot això actua com a força d’atracció per a una pagesia castellano-lleonesa que, degut a la seva històrica voluntat migratòria que pretén posar fi a una miserable existència rural, es trasllada amb la seva família a Aranda de Duero, en busca de més i millors oportunitats. Vegi’s, en suma, que el període que més moviment migratori va suportar la vila correspon al quinquenni que va del 1941 al 1945, és a dir, a partir de la finalització de la Guerra Civil. Dada que indica com la població objecte d’estudi va sortir físicament ben parada de la contesa degut a la seva situació a la rereguarda.
Respecte a com viuen els habitants de la vila, ho indica la anàlisi de les seves llars segons la seva tipologia que revela com la composició familiar majoritària és la de la família nuclear simple amb fills, o el que vindria sent el mateix, la pauta de les llars arandines i castellanes delimiten els vincles familiars del mode que un matrimoni i els seus fills conviuen sota un mateix sostre, així com els progenitors d’aquests -els avis- que gairebé sempre tenen el seu habitatge en el mateix edifici o carrer que els seus descendents.
Dos dades curioses per finalitzar. La primera fa referència al testimoniatge que ofereix l’estudi demogràfic de la divisió social entre homes i dones durant l’inici de la dictadura franquista. Si ells apareixen registrats al padró com a “jornaleros”, elles en la seva pràctica totalitat es dediquen a “sus labores” (que no significa ni molt menys que no treballin). En segon lloc, es mostra un alt grau d’alfabetització de la població, tot i que estigui condicionat pel sexe, ja que són menys els nois -treballadors en potència- que no pas les noies, que en un futur seran “sus labores”.
