OBJECTE D’ESTUDI
Aquest treball forma part d’un projecte d’investigació de major envergadura. L’objectiu del projecte és analitzar les funcions de la família al procés d’industrialització de l’Estat lliberal. Es tracta de conèixer el lloc que es destina a la família en relació a l’Estat o la política, en relació a l’estructura social i la societat, i en relació a l’individu.
Aquí s’estudia els continguts de l’ensenyament públic sobre la funció de la família, per ara dedicat només en l’ensenyament d’Espanya, recollint les aportacions fonamentals teòriques d’una nova pedagogia.
La ideologia que s’imposa al panorama polític espanyol, i que dissenyarà tots els plans d’ensenyança primària aplicats durant aquest període, serà el liberalisme conservador, liberalisme doctrinari o moderantisme, que es desenvolupen sota la influència decisiva del doctrinarisme francès. El corpus teòric del moderantisme recau en la crítica de la sobirania nacional i a la teoria jusnaturalista del pacte social. Entre altres coses, es menysprea la universalitat de drets polítics i civils o l’abstracte concepte de llibertat que entenen els grups demòcrates, que al seu parer alimenta l’individualisme. Segons els moderats, que tenen per principals teòrics Antonio Alcalá Galiano i José Donoso Cortés, l’estructura política d’una monarquia constitucional ha de ser un reflex de la seva estructura social, per aquest motiu decideix qui té poder econòmic, social i experiència de govern: Principalment la classe mitjana. Als diferents segments de la burgesia i de cada poder social s’hi enfronta el govern, per aquest motiu es precisa d’una representació diferenciada a les Corts, el bicameralisme, en un joc d’equilibris de poder d’avanç i permanència, o el que és el mateix; el Congrés i el Senat. El dret de veto del monarca sobre les Corts respon a aquesta cerca d’un poder moderador. Aquest equilibri de poders polítics, un contrapès de poders procedent de la seva voluntat de conjurar autoritat amb llibertat, és el secret de l’estabilitat.
Similarment a aquesta estructura política, a la societat civil el partit moderat vol afavorir espais de llibertat no política enfront del poder de l’Estat, per evitar al que creuen que porta un poder il·limitat del govern: la tirania, és a dir l’evolució lògica d’un govern democràtic o absolutista, que no tenen els contrapesos del govern representatiu. Són llibertats normativitzades amb rigidesa, però sense el control directe de l’Estat. L’elecció dels moderats per l’autonomia administrativa municipal, davant del poder federatiu del municipi dels progressistes, és exemple d’aquests espais de llibertat, com la llibertat de pensament i la d’ensenyament, les societats filantròpiques i instructives, són exemples la llibertat del individu socialitzat enfront del poder d’Estat, de la mateixa manera que la protecció del dret de propietat i la seguretat personal, o la protecció del domèstic i el privat …
La hipòtesi del projecte és que l’Estat liberal espanyol crearà estratègies per aconseguir noves pautes conductuals al poble -i per extensió, però subsidiàriament, a la resta de classes socials-, moralizándolo. L’Estat vol reconstruir els costums de la classe popular, per fer-assimilable al nou sistema polític i la seva estructura social. I el més important, l’Estat liberal ho farà principalment a través de la família, sense afeblir ni blindar la seva estructura preexistent, sinó donant-li una educació moral, raonablement més poder orgànic o autonomia econòmica, i una autonomia moral, perquè aquests grups no cedeixin davant el carlisme, i condicionin l’Estat liberal. Amb l’ensenyament públic de l’Estat liberal pretén donar al poble una educació moral, el mètode que veuen més modern i eficaç per evitar el despreniment dels individus, l’individualisme: la tirania.
METODOLOGIA, FONTS I PROCÉS D’ANÀLISI
La quantitat enorme de documentació en ensenyament públic em va suggerir començar el projecte per aquí. Comptar més amb una unitat documental, institucional, va facilitar molt la feina. L’exploració inicial en pensament polític no em va donar resultats encoratjadors, per la tremenda dispersió documental, particularment per no posseir llavors suficient utillatge teòric per interrogar la fonts. Aquest treball finalment m’ha donat un magma conceptual sobre família, filosofia moral i pedagogia, filosofia política que he aprofitat ara, en les subsegüents fases del meu projecte, amb bons resultats.
La periodització escollida ho va ser des de la lectura dels més prestigiosos historiadors de l’educació, que situen aquests anys com els de formació teòrica, institucional i metodològica de l’educació pública, un període que es solidifica a la Llei Moyano de 1857.
Per què començar amb l’ensenyament primari? Primer de tot, el que és evident: evitar una allau documental. És la primera oportunitat en què el nou Estat emprèn un projecte extensiu a tot el territori i espectre social de formació política, moral, higiènica i intel·lectual de la població. És la primera vegada també que l’Estat liberal es disposa a remodelar el seu assistència pública de l’única manera que en aquells dies creu possible: amb l’educació de les masses. La primera vegada que, amb la formulació d’universalitat de l’educació primària elemental, el liberalisme espanyol fa la primera temptativa d’intervenir al general de les famílies, en l’àmbit privat.
Coneguda la bibliografia de referència de pensament polític i història de l’educació, aviat vaig començar a recopilar la legislació d’ensenyament públic. La Col·lecció de decrets referents a instrucció pública, el Boletín Oficial de Instrucción Pública (1841-1847), el Diario de Sesioness de Cortes (1836-1845) i la Gaceta de Madrid (1834-1836) em van donar tot el que vaig fer servir d’aquesta legislació, a part de totes les normatives oficials d’escoles primàries i escoles normals de mestres. Vaig organitzar tots els projectes legislatius i lleis d’ensenyament des 1834-1845.
Amb aquesta documentació vaig anotar les assignatures, les institucions (municipals) que gestionaven les escoles primàries, poc més; però els preàmbuls legislatius em van donar sorpreses molt útils per al treball: les raons d’aquestes iniciatives, els arguments polítics i els exclusivament instructius. Aquestes fonts em van deixar esbossar, discretament de moment, les raons polítiques dels legisladors.
Per completar els perquès d’aquesta legislació, si el més important era instruir intel·lectualment o no, vaig recórrer als economistes polítics, que van formar societats filantròpiques i econòmiques, assessorant els governs en polítiques públiques. Hi havia localitzat referències dels economistes Jean Baptiste Say i Joseph Droz a la bibliografies recomanada pel Boletín Oficial de Instrucción Pública. Vaig poder concloure, que la intenció cívic-política dels legisladors, era completament axial en aquests plans: l’ensenyament es va pensar com a sistema perquè els ciutadans, i tots els habitants, assimilessin les noves institucions.
El contingut de l’educació cívica i política de legisladors i economistes polítics, em va demanar estudiar definitivament a la “educació moral” .Aquesta nova educació fugia deliberadament de la formació netament política del pla d’ensenyament de la Constitució de 1812, inspirat en les lleis revolucionàries franceses, que segons els legisladors no havia frenat ulteriors revolucions. Van descobrir que, per a impartir a les escoles la formació política, fins i tot per fer viable l’ensenyament intel·lectual, havien de crear ineludiblement unes bases morals al poble, factibles per que aquest ja tenia capacitat de raciocini. Aquesta educació cívica-política es componia d’elements convivencials bàsics, que havia d’acceptar voluntàriament l’individu, en un règim de llibertats ja no es podia simplement adoctrinar.
Vaig consultars els Reglamentos de Escuelas. Aquí vaig observar el contingut de les assignatures, parant-me en l’educació moral. A l’escola es la va nomenar substituta de l’educació familiar de la classe popular: l’educació familiar era un cúmul d’ensenyaments morals que -des del pensament educatiu de Jean Jacques Rousseau generava la família per naturalesa; però la família de les classes populars no generava aquesta educació moral, per múltiples factors que obstaculitzaven la seva moralitat.
Per discernir aquests elements convivencials vaig acudir a la filosofia moral contemporània. El concepte clau: la “autonomia moral” de l’individu, considerat el principal fi de l’educació pública. En paraules d’Immanuel Kant el nen havia d’assumir a poc a poc, racionalment, sense coacció i imposant per si mateix, els deures que té amb la seva primera comunitat, la família i després l’escola, per arribar a integrar-se en la societat.
Pensadors com Kant, Rousseau o John Locke, és clar pedagogs com Johann Pestalozzi, Joseph Lancaster i Andrew Bell, difosos a Espanya pel pedagog Pablo Montesino, creien que en la família naixia la primera moralitat de l’individu, els “sentiments naturals” o ” amor filial “, creats per l’amor de la mare. Era la primera formació sobre deures i drets respecte a la resta de persones: autocontrol, laboriositat, respecte a l’autoritat social i institucional, que es rebien a la família. L’escola només havia de tutelar aquests sentiments, i impedir el seu deteriorament.
Després vaig analitzar, des dels reglaments i manuals d’escoles, el contingut en educació moral dels procediments educatius: dels sistemes pedagògics aplicats -el simultani i el lancasteriano-, el sistema d’ordres, la distribució del temps, els premis i càstigs, els nens ajudants i inspectors, l’educació física i vaig poder comprovar la perfecta concordança amb la filosofia moral estudiada.
Finalment calia veure la incidència que s’esperava que tingués aquesta educació en la família, la possible moralització de la família. L’obra pedagògica de Laureà Figuerola, Joseph Marie de Gérando, Antonio Gil de Zárate i Elisabeth C. P. de Meulan (Madame Guizot) em va donar claus: es tractava d’apartar el nen del poble de l’ambient familiar i educar-lo moralment. Respecte a entrar directament en la família, als inspectors i mestres només els estava donat aconsellar als pares, perquè complissin amb les seves obligacions morals paternals: educar el nen. Els inspectors i mestres estaven molt limitats: no podien obligar legalment als pares per escolaritzar el seu fill. En la pràctica, l’educació moral de la família acabava sent secundària, però es confiava que el nen, amb la seva conducta reformada, influís per contrast als pares. Una altra estratègia per educar la família era evitar la gratuïtat total, fer pagar un mínim als pares per dos motius: perquè aprenguessin a estalviar (influint en els seus costums), i que el recordatori del pagament els impulsés a atendre l’educació dels seus fills.
CONSIDERACIONS FINALS
En les hipòtesis vaig suggerir que l’Estat voleu corregir els costums del poble perquè assimili el nou sistema polític. Els educadors pretenen formar les classes populars política i patriòticament, però això és més propi dels plans de 1812. Des de 1834 les normes educatives volen protegir els “principis conservadors de la societat”: la formació cívica eludirà tota forma exclusivament política. Dues innovacions ho expliquen. En aquesta legislació l’ensenyament públic s’emancipa de la gestió i control directe de l’Estat, gràcies a la llibertat d’ensenyament, a la independència -despolitizada, únicament Gestora- del municipi, que és responsable de l’escola primària, a més tenim la llibertat d’ensenyament a l’escola privada. L’altra innovació és que la família va a representar un espai d’immunitat i llibertat davant l’Estat, equilibrador dels possibles accessos despòtics de la monarquia constitucional, un espai simbòlic de permanència i arrelament en la societat, però sense relació amb els altres contrapesos davant el poder, en ser la família on l’individu aprèn els primers deures morals. Aquestes innovacions es combinen i s’alimenten mútuament.
La família és la primera generadora d’autonomia moral en l’individu, de llibertat, igualment d’assimilació de la permanència en el propi cos social, a l’ensenyament públic li toca crear i perllongar aquesta tasca, a part d’engrandir la cohesió de la família promovent en els nens l’amor filial. Es considera que, per a les classes populars, és l’escola l’única educadora moral, per això és important. L’escola, desacomplexada i explícitament, apartarà als nens del poble gairebé tota la jornada de la immoralitat de la seva vida familiar i entorn social.
El govern gairebé no intervé en les decisions de la família, ni per educar-la ni per inculcar als pares el deure patern de l’educació dels seus fills, aquí la legislació és laxa, per que la família és el refugi moral de la societat, 01:00 espai que ha de ser aliè al polític. Només cal confiar en el sentit natural del deure moral del pare, en els mestres que moralizan a la família amb l’exemple del nen i en la funció de les autoritats d’aconsellar a les famílies, de induir-les a estalviar gràcies a la despesa de matrícules escolars i amb això que siguin capaços de “autocontrolar les passions”.
