OBJECTIU DE LA RECERCA
Manuel Vázquez Montalbán ja ens ho advertia: la mentida d’aquell règim era visual, abans que res visual. I feia una crida als historiadors per tal de desmuntar aquell règim d’opereta d’uns comediants sagnants. Amb el seu permís, la seva advertència ens ha inspirat per a establir els grans trets d’aquest estudi.
El teatre on es representa la recerca és el règim dictatorial imposat a través d’una insurrecció militar que degenerà en una guerra civil. L’escenari és la Universitat de Barcelona després de la pèrdua de la autonomia republicana i sotmesa a depuració i a un ferri control per part del vencedors. Els actors en els papers protagonistes: el professor Jaume Vicens i Vives, la seva obra –en concret la creació del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) – i la relació amb els seus deixebles i col·laboradors. L’obra a interpretar parteix d’una primera pregunta: Com fou possible estudiar Història a la Universitat del nacionalcatolicisme dels anys 40 i 50? I vol esbrinar quins foren els inicis del CEHI l’any 1949.
La nostra hipòtesi és que tot i el trencament –tràgic i dolorós- i el canvi de rumb que representà la nova forma de conceptualitzar i organitzar la societat que el règim franquista posà en marxa, van existir certs marges de maniobra des de dins del règim. L’objecte de la recerca no se centra en l’oposició i la resistència exterior o interior al règim, ni tampoc en els efectes corprenedors de la maquinària de violència repressiva que el règim fomentà. En aquell règim basat en la corrupció, en una concepció de la justícia al revés i amb un lema tan aberrant com el mueran los intelectuales, el treball és una aproximació a aquell context per tal d’entendre la gènesi d’una institució, el CEHI i com fou possible la seva creació en un clima tan poc favorable; quins objectius perseguia, quines necessitats venia a cobrir, quines foren les estratègies i quins els peatges que es van haver d’adoptar o de pagar.
El marc temporal ens el marca la biografia de l’actor principal i es concreta amb la represa de l’activitat docent del professor Vicens a la Universitat de Barcelona l’any 1948 i finalitza amb la desaparició sobtada d’aquest l’any 1960.
ESTRUCTURA DE LA RECERCA
El treball s’ha estructurat en tres grans apartats:
1. El llibret: Aquest primer apartat té caràcter introductori per tal d’assimilar l’ambient d’aquella Universitat, per a la qual cosa hem procedit a analitzar els puntals ideològics del règim a partir de l’estudi d’una de les lleis fonamentals pel que fa a la Universitat (LOUE 1943) així com la presentació de dos organismes de control i gestió que el règim creà: el Centro Superior de Investigaciones Científicas (24/11/1939), i el Sindicato Español Universitario i el nou paper desenvolupat a partir de 1939.
2. L’escenari. A partir d’una breu introducció sobre la història de la Universitat de Barcelona, aquest capítol aporta dades sobre els canvis experimentats arrel de la supressió de l’autonomia universitària, mitjançant l’anàlisi dels nous processos d’accés a les càtedres que es convertiren en una mena de botí de guerra; una comparativa quantitativa pel que fa a la distribució d’alumnes i docents a les universitats espanyoles; i també un anàlisi del nous plans d’estudi per a les Ciències Històriques que el règim determinà.
3. Els actors. Aquest apartat constitueix el nucli central del treball i s’inicia amb l’anàlisi dels possibles referents en els quals Vicens s’inspirà per a la creació del CEHI. Seguidament, s’ha procedit a l’anàlisi del panorama europeu (1945-1950) pel que fa a grups i escoles dedicats a la recerca històrica per tal d’evidenciar la necessitat de reivindicar la vessant internacional del Centre creat per Vicens. En aquest sentit, a partir de la correspondència del fons d’arxiu d’Índice Histórico Español hem procedit a dibuixar el mapa relacional que Vicens establí entre 1953 i 1960. Hem procedit a establir quins foren els seus deixebles i col·laboradors, i s’ha inclòs una breu trajectòria acadèmica i professional de 25 estudiants. D’aquests hem procedit a analitzar aquells que s’han considerat els primers deixebles.
METODOLOGIA I FONTS
Testimoni oral.
La font d’informació fonamental ha estat el testimoni d’un dels deixebles del professor Vicens: Ramon Gubern i Domènech. El relat autobiogràfic que efectua el testimoni es pot enquadrar en el que es denomina relat-balanç, és a dir, aquells que aporten una valoració crítica de la seva experiència. Els seu relat s’ha inclòs en l’Annex II i hem imbricat els seus records, experiències i reflexions en el text teòric.
Documents d’arxiu.
1. Hem consultat dues sèries de l’Arxiu del Centre d’Estudis Històrics Internacionals custodiat a l’Arxiu-biblioteca Pavelló de la República:
a) Sèrie Fons d’IHE (Índice Histórico Español) (1953-1960) recull la correspondència que Vicens generà en l’àmbit de la gestió d’aquesta revista. La relació d’aquestes cartes ens ha permès d’establir un primer panorama de les seves relacions amb d’altres historiadors i institucions d’arreu.
b) Sèrie Fons històric del CEHI (1949-1960): en relació a l’etapa inicial del Centre. Tot i que la documentació que es conserva no és molt abundosa pel que fa als anys cinquanta, era del tot imprescindible la seva consulta.
2. L’Arxiu Històric de la UB és de consulta obligada. La relació dels lligalls i expedients més estretament relacionats amb la present recerca han estat inventariats en l’Annex IV.
3. L’Epistolari i l’Obra dispersa de Jaume Vicens Vives. L’epistolari recull gairebé sis-centes cartes, de les quals hem analitzat les 95 que Vicens adreçà al que hem denominat nucli central dels deixebles: Joan Mercader, Joan Reglà, Emili Giralt, Jordi Nadal, Josep Fontana i el nostre testimoni Ramon Gubern.
4. Publicacions periòdiques i discursos produïts pel règim.
Les pràctiques discursives oficials del règim han estat seguides a partir de diverses revistes oficials del règim com ara: Revista de Estudios Políticos (1941-1945), Boletín de los Seminarios de Formación del Frente de Juventudes (1947-1951) o la Revista Nacional de Educación (1941-1951). Una font fonamental han estat els discursos del que fou Ministre d’Educació del règim durant més de 12 anys, José Ibáñez Martín.
CONCLUSIONS
Per tal de centrar les conclusions, ens ha ajudat el concepte de continuïtats històriques utilitzat per explicar que tot i la repressió franquista i l’intent de genocidi cultural, l’oposició al règim i la resistència cultural i política no desaparegué; es veié obligada a buscar noves formes per tal de sobreviure i resistir: continuà.
No podem oblidar que el règim nasqué a partir d’una confrontació sagnant i es convertí en una duríssima i llarga dictadura. Aquesta és la banda sonora que ha voletejat durant tota la recerca i en el moment de plantejar les conclusions. Pensem que el que presentàvem com a hipòtesi del treball, això és, el paper jugat pel CEHI en el context de la universitat de postguerra, es demostra com a l’intent des de dins de no deixar-se perdre i de continuar. És cert que per poder mantenir el projecte calia negociar complicitats utilitàries amb el règim. I pensem que així ho va entendre Vicens Vives.
Aquesta recerca ha provat d’establir que en el context acadèmic i intel·lectual de la postguerra, i concretament a la Universitat de Barcelona, s’adoptaren estratègies per tal de tirar endavant i el CEHI va constituir una plataforma a partir de la qual s’establiren i restabliren baules necessàries per a salvaguardar la cadena no només de l’escola historiogràfica catalana sinó també de les possibilitats de participar en les mateixes curses del coneixement històric que tenien lloc fora del país i de l’Estat.
El CEHI fou una cobertura adient per a aixoplugar les noves generacions per a les quals calia, a la manera d’Espriu, salvar els mots. I és precisament la veu d’un representant d’aquella nova fornada d’historiadors la que hem volgut utilitzar com a font per escoltar el que representà aquella postguerra per a un estudiant d’història.
