La prestigiosa historiadora Geneviève Dreyfus-Armand, gran coneixedora de l’exili dels republicans espanyols, en un cicle de conferència sobre les “Memòries de l’oblit”, organitzades per la FACEEF Federació d’Associacions i Centres d’Espanyols Emigrants a França, denunciava: “Durant molt temps la participació dels espanyols a la Segona Guerra mundial -en particular en la resistència- a la banda dels francesos, va ser un fet poc conegut. Ha estat generalment oblidat pels historiadors mateixos i, en tot cas àmpliament absent en la memòria col·lectiva francesa […] Les raons d’aquest «oblit històric» radiquen principalment en la manera en què França va escriure la seva pròpia història d’aquests anys. En els records predominants de la postguerra els francesos van desconèixer la participació dels estrangers en la Resistència, per fer prevaler la imatge d’un ampli consens nacional contra l’ocupació nazi, guiats per un cap prestigiós [De Gaulle] o un partit d’avantguarda [PFC ]. Però els mecanismes d’aquesta dissimulació, d’aquest oblit, revesteixen un caràcter particular en el cas dels espanyols “(1) En aquest paràgraf està perfectament reflectida la raó d’escollir aquest tema per la meva Tesi. L’objectiu de la tesi és aconseguir el màxim d’informació bibliogràfica i especialment documental d’arxius, que em permeti extreure conclusions, raonades i acceptables, sobre com es va desenvolupar i la importància absoluta i relativa de la participació dels republicans espanyols en la Resistència francesa, tant Interior com Exterior. L’estudi de la Resistència Interior, donada la seva àmplia dimensió geogràfica, se centra particularment en el sud de França, on es van concentrar una gran part dels exiliats republicans (2, 3), i per tant on la participació espanyola va ser més activa, la qual que permet realitzar una extrapolació raonada de la participació global. Part de la hipòtesi que la participació espanyola va existir tant en la Resistència Interior com a la Exterior. Que la mateixa no va ser nombrosa en valors absoluts, però si en valor relatiu ja que el percentatge sobre el total d’exiliats espanyols va ser superior a el percentatge de participació de la població francesa. Que la seva participació va influir relativament poc en l’alliberament de França, encara que va tenir actuacions concretes brillants. Que el poble francès desconeix aquesta participació, ja que la historiografia francesa l’ha ignorat, excepte escasses excepcions. / NOTES: (1) Dreyfus-Armand, 1995, 73 (2) Javier Rubio en el seu llibre “L’emigració de la Guerra Civil 1936.1939”, mostra un mapa (el 8 pàg. 277) on s’identifica clarament que a finals de 1939 els Departament que més refugiats tenien eren els de el sud de França: Pirineus Orientals i Hérault, cada un amb més de 25.000 refugiats, i Ariege i l’Aude, entre 10.000 i 25.000. La resta dels departaments, en la seva gran majoria, es mouen entre 500 a1.000 refugiats. (3) Serge Ravanel que va ser cap de les Forces Franceses Lliures FFI de la Regió 4, Tolosa, diu que la resistència espanyola va néixer en el Sud de França, en intervenció (5: 00-6: 06) en el reportatge: 1940- 1945. Espanyols en la tempesta. resistència a França.
