El present treball és el resultat de l’estudi crític d’un fons documental del màxim interès per a comprendre les relacions entre societat, política i religió en el període de la Restauració alfonsina. L’epistolari de Felix Sardá i Salvany, conservat en l’Arxiu dels jesuïtes de Barcelona , ens permet aproximar-nos a la mentalitat, la problemàtica i les iniciatives d’una generació marcada per la confrontació amb el liberalisme revolucionari.
Félix Sardá i Salvany és un personatge singular d’aquest període. Va néixer a Sabadell en 1841. Ordenat sacerdot en 1865, va dedicar la seva vida a la propaganda antiliberal fins al moment de la seva mort (1916), exercint un gran influx com a publicista en el sector més radical del carlisme. Sardá va ser, tal vegada, el més destacat apologista de l’integrisme antiliberal. Autor d’un opuscle que va conèixer nombroses edicions fins a ben entrat el segle XX, El liberalisme és pecat (1884), va ser director de tres publicacions, El Diari de Catalunya (1888), Diari Català (1893), i la Revista Popular, periòdic de llarga vida i celebritat (1871-1916).
Sardá va ser també l’ideòleg partit integrista, sorgit després de l’escissió del partit carlista protagonitzada per Ramón Nocedal (1888). Punt de referència de les polèmiques periodístiques dels anys vuitanta, Sardá serà implacable amb la postura dels catòlics que en admetien el règim canovista com un “mal menor”.
La importància històrica del publicista de Sabadell resideix a haver estat punt de referència de l’antiliberalisme catòlic en les acaballes del segle XIX. Sardá anava a contribuir al retard de l’entrada de les forces catòliques en el joc polític. Quan va canviar d’actitud, a mitjan dècada de 1890, el sistema polític de la Restauració acusava ja un desgast notable. A la fi del segle XIX, resultarà pràcticament impossible la construcció d’un partit aglutinant de les masses catòliques, amb amplitud de mires i depurat de falsos prejudicis.
