Tot i que en els darrers anys s’ha avançat de manera destacada en l’estudi de la Guerra Civil, la postguerra i la repressió, tant la franquista com la que es donà a la rereguarda republicana, encara avui hi ha diferents aspectes d’aquell període tant dramàtic de la nostra història que no han rebut, al meu entendre, el tractament que es mereixerien.
Una d’aquestes temàtiques relacionades amb la guerra i la postguerra que la nostra historiografia ha deixat de banda ha estat l’estudi dels presoners de guerra republicans i el seu enquadrament dins d’unitats de treballs forçats. Aquestes unitats, que reberen el nom de batallons de treballadors, foren una de les primeres formes de repressió que organitzà de manera més acurada el franquisme i que afectà a un número més important de persones. Malgrat això, encara avui no ha aparegut cap monografia detallada que hagi analitzat d’una manera acurada tot el relacionat amb el funcionament i actuacions d’aquelles unitats de treballs forçats.
Els batallons de treballadors foren unitats de treballs forçats que es crearen durant la Guerra Civil, a partir d’integrar presoners de guerra de l’exèrcit republicà, amb l’objectiu de realitzar diferents feines i sobretot represaliar l’enemic. El seu bon funcionament provocà que les autoritats franquistes, un cop finalitzà la guerra, els mantingués en funcionament amb la finalitat de seguir castigant als perdedors de la guerra i que aquests mateixos s’encarreguessin de reconstruir el país.
Precisament en aquests dos darrers punts, el repressiu i el de la reconstrucció del país, han estat els dos grans eixos d’aquest treball ja que foren, al meu entendre, els aspectes fonamentals que definiren aquells batallons de treballs forçats.
El treball aquí presentat es podria dividir en quatre apartats perfectament definits. En el primer apartat es presenta la problemàtica que tingué l’exèrcit franquista amb els presoners de guerra i la solució que es donà a aquella situació. Entre aquestes solucions destacaren la separació, a partir de la classificació dels presoners, entre recuperables per a la seva causa i els irrecuperables. Aquests darrers foren els destinats als camps de concentració i posteriorment, cercant resoldre la qüestió de l’alt cost econòmic que suposava mantenir a un número tant elevat de presoners, traslladats a realitzar treballs forçats. D’aquesta forma naixeren i començaren a funcionar els primers batallons de treballadors.
Per poder realitzar aquesta primera explicació s’ha utilitzat principalment els treballs dedicats als camps de concentració i batallons de treballadors de Javier Rodrigo, Los campos de concentración franquistas (2003) i Cautivos: campos de concentración en la España franquista 1936-1947 (2005) ide Javier Pascual a la revista Història 16 (2002). A partir d’aquests estudis s’ha aconseguit explicar de manera detallada com els rebels a partir de finals de 1936, veient que la guerra seria llarga, anaren teixint una elaborada legislació, primer per classificar els presoners de guerra i segon per decidir que fer amb ells –llibertat, treballs forçats o presó– per finalment organitzar una sèrie d’organismes –com la Inspección de Campos de Concentración de Prisioneros de Guerra (juliol de 1937)– que foren els encarregats de tirar endavant aquell sistema de privació de llibertat i treballs forçats.
La segona part del treball ja s’ha centrat en l’arribada de les tropes franquistes a Catalunya, finals de març i principis d’abril de 1938, i l’estabilització del seu avanç als rius Segre i Ebre durant uns mesos. L’aturada de les tropes franquistes provocà que els rebels controlessin una part del Principat. Fou precisament en aquests territoris on els batallons de treballadors iniciaren la seva actuació dins del territori català. La seva arribada fou conjunta amb l’Exèrcit del Nord i els diferents Cossos de l’Exèrcit que l’integraven, ja que aquells batallons es trobaven sota les ordres d’aquelles unitats.
L’actuació dels primers batallons de treballadors a Catalunya es centrà en feines de fortificació del front i els caps de pont aconseguits per les forces franquistes, i en obres de reparació de carreteres, ponts i altres infrastructures. A partir de la documentació localitzada a l’Arxiu General Militar de Àvila –dins del seu fons del Cuartel General del Generalísimo– i de treballs com els de Mezquida y Gené, Luis M. La Batalla del Segre (1972) i La Batalla del Ebre (1974) i Galitó Pol; Gimeno, Manuel; Rodrigo, Pita; Tarragona, Josep. Les batalles del Segre i la Noguera Pallaresa (2006) s’ha pogut elaborar una relació de les localitzacions i de les primeres actuacions d’aquells batallons de treballadors a Catalunya.
En tercer lloc, s’ha descrit, a partir de la bibliografia existent sobre la temàtica, l’ocupació final de Catalunya per part de les tropes rebels –23 de desembre de 1938 a 10 de febrer de 1939– per després començar a parlar d’una manera molt acurada del desplegament per tot el territori català dels batallons de treballadors, del número d’unitats que hi va haver, de la xifra de presoners que hi albergaren, de la seva mobilitat constant, de l’organització interna d’aquelles unitats i de les diferents feines que realitzaren. Per poder realitzar tota aquesta explicació, s’ha utilitzat un fons totalment inèdit com és el que es localitza a l’Arxiu Intermedio de la 3 Subinspecció General (Pirenaica) de l’Exèrcit de Terra, situat al quarter del Bruc de Barcelona, el qual dins de l’apartat del Govern Militar té un número destacat d’informació sobre aquestes unitats. Gràcies a aquesta documentació s’ha pogut aportar dades noves com saber el número de batallons que actuaren a Catalunya entre març de 1939 i juliol de 1940, la xifra de presoners que acolliren, la manera de com estaven compostes aquelles unitats, quines problemàtiques tenien i les feines que realitzaren.
Respecte a la localització dels batallons per les localitats catalanes, en aquest punt s’ha analitzat el repartiment geogràfic que tingueren aquells batallons per les diferents comarques catalanes amb l’objectiu de saber quina fou la zona del país que tingué una presència més elevada d’aquells batallons. Tot aquest anàlisi s’ha completat amb l’apèndix on s’ha realitzat un llistat detallat en què apareixen tots els batallons que hi va haver a Catalunya, les localitats on es trobaven concentrats i les feines que realitzaven.
Pel que fa a les feines que realitzaven els presoners de guerra a Catalunya, la informació localitzada al fons del Bruc ha permès localitzar les diferents actuacions d’aquelles unitats, com es repartien les feines, el tipus de treballs que realitzaven i de qui depenien. A partir de tot això, s’ha pogut relacionar la importància que tingueren aquells batallons de treballadors en la reconstrucció d’un país que havia quedat devastat per la guerra. Un aspecte que s’ha acabat de contrarestar amb notícies aparegudes a La Vanguardia Española que feien referència a les destruccions, en diferents camps, produïdes durant la guerra, i a l’informe aparegut a la Revista de Obras Públicas en el seu número especial dedicat a la guerra, en què es feia un balanç per províncies de les infrastructures destruïdes.
Finalment en aquest ampli tercer punt, s’han exposat les condicions de vida que hagueren de patir els presoners que en formaren part d’aquells batallons. Aquelles condicions de vida es caracteritzaren per la duresa de les mateixes, a causa dels durs treballs que realitzaren aquells presoners, de la gana que passaren, de la brutícia que patiren i, sobretot, de la repressió que sofriren. A partir de testimonis que s’han anat entrevistant en aquest anys, i de la localització i lectura de memòries publicades per persones que passaren per algun camp de concentració o batalló de treballadors, s’ha aconseguit reconstruir el dia a dia dins d’aquelles unitats.
Per últim, en el quart punt d’aquest treball s’ha exposat en primer lloc la clausura dels batallons de treballadors el juliol de 1940 i tot el procés que portà a la formació dels anomenats batallons disciplinaris, els quals realitzaren les mateixes feines que els seus antecessors, amb la única diferència de què estigueren integrats per un altre tipus de personal. Per una banda, hi hagueren els batallons disciplinaris de soldats treballadors (BDST), els quals estigueren integrats per soldats de les quintes de 1936 a 1941, classificats com a desafectes, i que havien de realitzar el servei militar. A partir de la documentació trobada a l’Arxiu General Militar de Guadalajara, a l’Arxiu de la Subinspecció General (Pirenaica) de l’Exèrcit de Terra i de l’Ordre de Reclutament aprovada pel ja règim franquista el desembre de 1939, s’ha anat explicant de manera detallada com s’anaren classificant els mossos que havien de realitzar el servei militar i, un cop classificats, com s’anaren creant els BDST. Aquestes unitats es posaren en funcionament el juliol de 1940 i no desaparegueren fins el desembre de 1942.
Per altra banda, també es crearen els batallons disciplinaris de treballadors (BDT), els quals estigueren formats per presoners que per diferents motius no havien pogut ser alliberats el juliol de 1940, per homes que anaven tornat de l’exili, i que eren destinats a aquelles unitats fins que fossin classificats, i per persones condemnades a petites penes de presó. Aquestes unitats, a partir de la documentació localitzada tant al Bruc com a Guadalajara, de les comunicacions presentades al Congrés celebrat l’octubre de 2002 al Museu d’Història de Catalunya de Barcelona, titulat Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme organitzat per la Universitat Autònoma de Barcelona i dels testimonis localitzats, s’ha pogut establir que desaparegueren a finals de 1941.
Tant els BDST com els BDT estigueren organitzats i realitzaren les mateixes feines que els antics batallons de treballadors. Aquest aspecte no fou gens casual sinó que tingué tota la intencionalitat del món ja que el règim franquista volgué seguir comptant amb unitats de treball forçat amb mà d’obra pràcticament gratuïta amb la finalitat de seguir represaliant als enemics i poder seguir reconstruint el país.
En l’apèndix presentat al final del treball, també s’ha realitzat un llistat amb els número de batallons disciplinaris localitzats a Catalunya, les poblacions on estigueren concentrats i les feines que realitzaven. En aquest cas les dades aportades només arriben fins el gener de 1941, última informació custodiada a l’Arxiu del Bruc de Barcelona, no podent establir la localització d’aquelles unitats posteriorment a aquella data.
