Aquest treball pretén il·lustrar, a través de l’anàlisi dels articles apareguts en la “Revista Blanca” entre 1923 i 1925, els elements comuns dels règims “totalitaris” nascuts després del primer conflicte bèl·lic mundial, això és l’italià, el rus i el alemany. Per traçar una xarxa de correspondències ens aquests moviments, ens hem basat en els estudis de Furet pel que a relacions entre el feixisme italià i el comunisme rus es refereix i en les teories de Mosse relacionades amb el nexe entre feixisme i nazisme dedicant un especial interès als elements de caràcter ideològic originats a partir de pressupostos culturals comuns.
En efecte, estem convençuts que, tot i compartint la idea que no sigui possible parlar d’un només “feixisme”, ressaltant només les característiques comunes a aquests règims, ja que cada un d’ells presenta característiques autònomes i peculiars, d’altra banda és necessari individuar els elements comuns que els caracteritzen, com el de la relació “dialèctica” i “no causal” apuntada per Furet existent entre feixisme i comunisme; tots dos moviments constitueixen, en efecte, una resposta a la crisi de l’estat liberal. Cal, així mateix, ressaltar els elements comuns de matriu ideològica entre feixisme i nazisme, analitzats per Mosse, tots dos originats a partir de pressupostos culturals els trets comuns no poden de cap manera ignorar-se.
Partint de la idea general que els tres moviments totalitaris neixen com una resposta al context històric de la Gran Guerra europea ia la greu crisi política, econòmica, social i cultural, l’examen d’alguns articles de la “Revista Blanca” pot sens dubte contribuir a aportar una mirada, no exempta de matisos ideològics ben definits, clara i propera dels anys crucials en què aquests moviments es van afirmar contemporàniament a Europa.
Havent seu nom a “La Revue Blanche” francesa que, sota la direcció d’Alexandre Natason, tan calorosa rebuda havia donat als exiliats espanyols i tant havia col·laborat en la campanya de revisió del procés de Montjuïc de 1896, la “Revista Blanca” neix amb la finalitat de denunciar i de sol·licitar la revisió, a través dels seus escrits, del procés de Montjuïc 1896. Editada en dues èpoques: de 1898 a 1905 a Madrid, i de 1923 a 1936 a Barcelona constitueix, sens dubte, una de les revistes més representatives de l’anarquisme espanyol.
Entre els seus col·laboradors més assidus, en la seva segona etapa, s’expliquen intel·lectuals tan notables com Augusto De Montcada, Solano Palacio, Max Nettlau. La revista, publicada sota una moderada censura durant la dictadura de Primo de Rivera es publicarà sota el nom de la companya de Joan Montseny, Teresa Mañé, tots dos naturalment sota diversos pseudònims.
L’objectiu de la revista és, fonamentalment, la divulgació cultural de l’ideal anarquista, intentant aclarir les diferents postures existents en l’àmbit de les esquerres, definint els límits entre comunisme, socialisme i anarquisme, i fent un especial èmfasi en la importància de la missió dels sindicats. La revista, enterament gestionada per la família Montseny conté diverses seccions i suplements en què col·laboren, cadascun des de les seves particulars sensibilitats i perspectives ideològiques, tant Joan i Teresa com la filla, Frederica, qui prendrà pràcticament el relleu del seu pare en els últims temps de la publicació de la mateixa, és a dir, cap a 1935; Urals serà, en efecte, tolerat fins a 1928, data en què serà empresonat per culpa dels articles que encoratjaven el conflicte amb el Comitè Nacional de la CNT, però, sobretot per culpa de la campanya a favor dels presos. La família, debatent-se entre “faismo” i “pimargallismo” entrarà en diverses ocasions en conflicte obert amb la CNT, qui acusarà la família Montseny de dur a terme una campanya de denigració contra el sindicalisme i els dirigents de la CNT.
