Manuel Romero-Fiol Prats va realitzar una recerca sobre l’arquitectura institucional del Segon ReichAlemany. Aquesta recerca permet fer-nos una idea de la composició de l’Estat promogut per Otto von Bismarck i qüestionar la suposada unitat i cohesió aconseguida durant el Segon Reich.
El final del Sacre Imperi Romanogermànic i la creació de la Confederació del Rin
El Sacre Imperi Romanogermànic estava format, cap al 1787, per 294 Estats oficialment representats a la Dieta de Ratisbona: 80 Estats Eclesiàstics, 163 Estats Laics i 51 Ciutats Lliures (a part de quasi un miler de principats menors). A partir de 1794 els exèrcits revolucionaris francesos van anar prenent possessió dels territoris germànics a la riba esquerra del Rin, i a través del Tractat de Lunéville es reconeixien les incorporacions a França a canvi d’indemnitzacions als prínceps hereus destronats. Amb la “ressolució judicial principal” de la Dieta de Ratisbona (25/2/1803), van desaparèixer 112 Estats membres de l’Imperi: 3 electorats, 20 episcopats, 44 abadies de l’Imperi i 45 ciutats lliures. Prússia, Baviera, Baden i Württemberg rebríen importants compensacions territorials i augments de població. El fins aleshores emperador Francesc II d’Habsburg va renunciar a la dignitat d’Emperador Electe Alemanys per convertir-se en Emperador hereditari d’Àustria com a Francesc I.
A la Dieta de Ratisbona del 12/7/1806 es va firmar la creació de la Confederació del Rin (Rheinbund) que significava la confederació (sota la gestió i direcció de França) de 39 Estats membres: 4 regnes (Saxònia, Baviera, Württemberg i Westfàlia), 19 principats, 5 Grans Ducats i 11 ducats, mentre que Hannover, Prússia i Àustria en quedaren al marge. La derrota de Napoleó a la Batalla de Leipzig (18/10/1813) va precipitar la desintegració de la Confederació del Rin.
Posteriorment, es produí la Confederació Germànica. Durant el Congrés de Viena, Metternich va patrocinar la creació d’una nova unió interestatal germànica sota la batuta de l’Imperi Austríac que portaria per nom “la Confederació Germànica” (Deutscher Bund), la finalitat de la qual era 2el manteniment de la seguretat exterior i interior d’Alemanya i la independència dels Estats Confederats”. El seu únic òrgan federal era la Dieta de Frankfurt. Des del punt de vista territorial, Prússia fou l’Estat més beneficiat, amb la adquisició de la provícnia de Rheinland, separada físicament de la pròpia Prússia. La Confederació Germànica estava formada per 39 Estats (inclòs el propi Imperi Austríac).
La formació del Zollverein; la unió duanera
La seva formació, pròpiament dita, va estar precedida per una cadena d’intents de la mateixa naturalesa i finalitat entre 1830 i 1833, promogudes bàsicament per Prússia enfront al Deutscher Bund (tot i que també hi hagueren iniciatives sorgides d’altres Estats), i que a la llarga involucraren la majoria dels Estats de la Confederació Germànica. Vers el 1834, el Zollverein es trobava ja en vigor en 20 Estats Alemanys, i a partir de 1854 havía aconseguit integrar gairebé tot el territori que al 1871 formaria part de l’Imperi Alemany.
El Zollverein representava una unió duanera completa. Les úniques barreres duaneres subsistents eren aquelles entre els Estats Membres i el món exterior (inclòs l’imperi dels Habsburg). El període de formació i consolidació del Zollverein (1834-1854) va coincidir plenament amb el “take-off” de l’economia alemanya, caracteritzada per un procés de modernització i intensificació de l’agricultura i pel procés de desenvolupament de la industrialització (ferrocarrils i indústria pesant). La creació del Zolverein fou una de les bases més sòlides pel procés cap a la unitat d’Alemanya.
El final de la Confederació Germànica
Després de la guerra austroprussiana contra Dinamarca l’any 1864 (Deutsch-Dänischer Krieg),amb el corol·lari del condomini de Schleswig-Holstein, sorgirien greus discrepàncies entre Prússia i Àustria que portarien inevitablement a un nou enfrontament bèl·lic. Baviera, Hannover, Saxònia, Württemberg, nassau, Frankfurt i Hesse-Meiningen es va alinear amb Àustria, mentre que gairebé la totalitat de l’Alemanya del Nord secundaria a Prússia, desencadenant d’aquesta manera la guerra Austroprussiana o de les Set Setmanes (Deutscher Krieg). La batalla de Königgrätz va posar punt i final a la Confederació Germànica. En el tractat de pau conclòs a Viena el 23/08/1866, Prússia fou reconeguda com a vencedora i es va annexionar Hannover, Schleswig-Holstein, Kur-Hesse, Hesse-Nassau, Hesse-Meiningen i Frankfurt. Als tractats de pau amb els seus anteriors oponents, Prússia va extremar la seva generositat amb els Estats vençuts, tot renunciant a compensacions territorials i imposant simplement reparacions econòmiques i la concentració d’aliances militars defensives. Bismark va procedir l’any 1867 a la preparació i creació d’una nova Confederació Alemanya del Nord (Norddeutscher Bund), composta per 22 Estats, de la que quedaren al marge Baviera, Baden, Württemberg i altres. Respecte a Àustria, aquesta quedà exclaustrada per sempre del nou espai alemany d’òrbita prussiana.
La Confederació d’Alemanya del Nord (1867-1871)
Tots els seus integrants va estar d’acord en que hi hagués un futur parlament comú (Reichstag), escollit a través d’un sufragi universal masculí que redactés una constitució federal, així com crear unes forces armades conjuntes sota el comandament suprem del rei de Prússia. El projecte de constitució es basava en el principi que la sobirania residia dins d’un estat federal que assegurés la preservació de l’autonomia dels seus estats membres. Per tal que això fos així, els dits Estats Membres estarien representats en un Bundesrat (consell federal). El poder executiu residiria en la Presidència Federal assignada a la línia de successió del tron de Prússia. Tot i això, el rei de Prússia no fou un monarca federal, sinó que com a president del Bundesrat, realment era un “primus inter pares“. A través d’aquest càrrec tenia la potestat de designar al Canceller Federal, qui es limitava a retre comptes periòdicament al Reichstag. El dia 16/4/1867 el Recihstag constituent va aprovar la Constitució de l’Alemanya del Nord (Verfassung des Norddeutschen Bundes), que entraria en vigor mesos més tard. L’Alemanya del Nord era ara una unitat real i poderosa, consolidada políticament i viable econòmicament, amb forts llaços cap als estats germànics del Sud a través de les aliances militars defensives de Prússia.
La Guerra Francoprusiana i la Unificació d’Alemanya
L’incident de la candidatura Hohenzollern al tron vacant d’Espanya (amb el teló de fons de les exigències de França) va abocar Europa a una guerra entre Prússia i els seus aliats contra l’Imperi de Napoleó III al llarg de 1870 i 1871. Quan França declara la guerra a Prússia al 19 de juliol de 1870 el sentiment nacional germànic es va galvanitzar instantàniament, deixant de banda els particularismes de l’Alemanya del Sud, i reunint esforços per combatre contra la figura de l’enemic nacional. La derrota de França a mans de d’un exèrcit alemany coordinat i dirigit per Prússia, va motivar un nou ímpetu a la urgència de la unitat nacional, una tasca que ja no podia aconseguir-se “des de dalt”, sinó que depenia del suport de tots els “de baix”. Al 15 de novembre de 1870 es van firmar els primers tractats entre la Confederació Alemanya del Nord i els estats alemanys del Sud. Per tal de vèncer les reticències principalment de Baviera (però també dels altres estats) es va haver d’accedir expressament al seu favor al reconeixement de “drets especials”. Immediatament el Reichstag de la Confederació Alemanya del Nord va començar la discussió de dits tractats, que foren aprovats en pocs dies. El nou estat a crear havia de ser denominat provisionalment “la Federació Alemanya”, sota la figura d’un President Federal. Tanmateix, tots els participants eren conscients de l’objectiu comú de restablir el Reich alemanys sota el govern d’un nou Kaiser. La corona havia sigut formalment oferta pels prínceps alemanys al rei Wilhelm I de Prússia. La dara de la seva proclamació fou establerta al 18 de gener del següent any, dia històric de l’antiga coronació prussiana. Wilhelm I volia ser designat Emperador d’Alemanya (Deutscher Kaiser), tot ressaltant el caràcter territorial del títol, mentre que Bismark (el criteri del qual va prevaldre) entenia el títol gentilici d’emperador des d’una vessant més política que estigués més en concordança amb l’estructura federal del Reich i resultés més atractiu de cara el sentiment nacional alemany. La primera tasca del Kaiser havia de ser nomenar l’òrgan executiu suprem del Reich, que bàsicament consistia en la figura del Canceller Federal, nomenament que recaigué en Otto von Bismark.
El 23/1/1871 el Bundesrat es va reunir amb un increment del nombre dels seus escons (58), dels quals 17 representaven a Prússia. Foren convocades eleccions al Reichstag al dia 3 de març del mateix any, on els partits que havien donat suport incondicional a la fundació del Reich (Lliberals Nacionals i Conservadors) van treure una majoria de 192 escons.
