Aquest és un treball d’investigació sobre la iconografia femenina en la propaganda republicana de la guerra civil. En particular, analitza un prototipus gràfic, el de la maternitat tràgica, víctima dels bombardejos.
L’estudi és fruit de dos interessos diversos, que en combinar-se ens permeten detectar un buit historiogràfic. El primer interès és l’atracció per la propaganda gràfica de la guerra civil. El segon, l’admiració per la tasca d’autors catalans en la denúncia historiogràfica d’un tema sepultat pel franquisme, el dels atacs de l’aviació nacional contra la població civil republicana.
Quan aquests dos temes conflueixen en l’agit-prop republicana de denúncia dels raids, fem una triple constatació. Primer, mitjans d’expressió diversos (no sols els cartells, sinó el cinema documental i de ficció, els segells, les targes postals, la pintura, les il·lustracions gràfiques i fotogràfiques de publicacions periòdiques, fullets i col·leccions d’estampes, les exposicions) coincideixen a mostrar l’impacte dels bombardejos aeris, mitjançant l’escena tràgica d’un grup maternal en situació de risc. Segon, els especialistes respectius (estudiosos dels bombardejos, historiadors de l’art, del cinema) no detecten el predomini d’aquesta estampa dramàtica en la seva àrea d’estudi. I si ho fan, no consideren que sigui rellevant, que mereixi una anàlisi especifica. Tercer, no hi una interpretació general (causes, efectes globals, efectes de gènere) d’aquesta presència predominant i ubiqua (multisectorial) del prototipus gràfic de la maternitat patètica.
La primera part del treball explica per què hi ha hagut aquest buit. Presentem dues explicacions combinades. Una relativa al fet que l’entusiasta recuperació del cartellisme els darreres trenta anys ha pecat d’un cert to ornamental i hagiogràfic; cal afegir la indiferència davant la resta de formes gràfiques de l’agit-prop; i la falta d’interès per la iconografia. Aportem com alternativa la necessitat d’analitzar els prototips gràfics des de una triple perspectiva renovadora. En primer lloc és necessari un enfocament de gènere. Si en el llenguatge publicitari i propagandístic els prototipus femenins són utilitzats intensivament, en el subgènere de l’agit-prop que hem triat, hi ha una icona dominant (la maternitat tràgica) que precisa d’aquesta lectura de gènere.
En segon lloc, cal aplicar a la publicística la categoria de les representacions culturals, perquè és una metodologia analítica que pretén copsar l’impacte social dels missatges en la conformació d’identitats i comportaments (resultat de la tensió entre discurs oficial, actitud dels diversos grups receptors i context històric). És una categoria que ens recorda que el discurs del poder no assegura una resposta automàtica del públic (més si opera en un context de derrota i desencís). I que ens permet distingir entre l’eficàcia social immediata de la propaganda (que nosaltres considerem fonamental) i el llegat estètic i ètic a llarg termini (que és el que la historiografia actual prioritza, al nostre entendre amb anacronisme presentista).
En tercer lloc, és convenient introduir una perspectiva comparada internacional.
Una segona explicació de la indiferència davant la icona maternal desvalguda es que la bibliografia sobre els raids nacionals ha tingut un enfocament quantitatiu. S’ha fet un esforç ingent per a descriure cada un dels atacs que afectaren les viles catalanes, però es convenient complementar-ho amb un estudi qualitatiu de les múltiples repercusions dels bombardejos. Per a mesurar l’efecte sobre civils, hem comentat les diverses reaccions de la població castigada; els especialistes obliden tres grups: desafectes, moderats i indiferents (els dos darrers evolucionaran cap al desencís). I alhora hem reflexionat sobre els conceptes de guerra total i air power i raonat sobre l’estratègia de violència sistemàtica del poder nacional. Només així valorarem l’efecte dels raids i de la propaganda sense conclusions apriorístiques o precipitades. Arribem a la conclusió que és qüestionable concedir automàticament (tesi majoritària avui, fins i tot entre algun autor dretà) un paper decisiu als raids en l’enfonsament d’un front de combat (el basc, el català). En sí, la inferioritat aèria és símptoma del desequilibri militar i econòmic.
Passem a l’estudi d’aquest model gràfic. Comencem per analitzar les causes del recurs a una iconografia tan radical. Un factor inicial és l’existència de tres precedents gràfics: l’ús (es remunta a l’era grecoromana) de la figura femenina com a víctima canònica de la guerra; l’expressivitat de la iconografia cristiana mariana; el miserabilisme de les mares-ciutadanes en el cartellisme electoral de la 2ª República. Però els grafistes republicans porten els precedents a uns límits de dramatisme desconeguts, que no es repetiran en la 2ª Guerra Mundial. Per què aquesta virulència expressiva? És la resposta contundent a la guerra total. A més, els republicans desitgen contrarestar la seva imatge internacional, compromesa per una campanya franquista que presenta el bàndol lleial com anticlerical, subversiu, sovietitzat, que atempta contra la feminitat (milicianes) i la família (nens evacuats a l’estranger, en mans d’organitzacions esquerranes), contra la civilització occidental en definitiva. També cal entendre que la presentació de la dona com un ésser indefens davant la brutalitat de la guerra és una representació cultural compartida per polítics, militars i periodistes. I les pròpies dones assumeixen una part d’aquests valors, incorporant-los a la seva gestualitat, ritus, comportaments. Cal afegir que les mares no sols són l’arquetipus del dolor, sinó que representen la família i la pàtria. Són una imatge entranyable, bon estímul per a la commiseració. Aportem una raó estadística: la superior presència de dones i nens en la rereguarda explica la seva sobremortalitat i la seva sobrerepresentació publicística.
En què consisteix l’arquetipus de la maternitat dolorosa? És la mare acompanyada d’algun/a fill/a que davant l’amenaça de les esquadrilles enemics fuig, jeu morta, o es desespera amb la seva criatura, sense vida. Quines implicacions de gènere té? La qüestió no es tant que històricament s’identifiqui les dones amb la maternitat, sinó amb una visió molt restrictiva de la maternitat. Si en situació de pau la mare es caracteritza amb uns trets (fragilitat, sentimentalitat), un espai (la reclusió domèstica), una funció (el servei a la família) i una condició social (de dependència del marit), en situació de guerra la posició de la dona s’altera i s’agreuja, per l’absència del marit i l’augment de les amenaces. La sentimentalitat s’exacerba. L’univers de la mar es trastoca: la llar és destruïda, els fills són en perill. S’evidencia la tendència al desemparament femení, perquè la seva dependència la fa vulnerable. Gairebé monopolitza la condició de víctima (juntament amb nens i vells ; els soldats ferits són minoritaris en la propaganda, tant per una qüestió de gènere com de discurs triomfalista). La propaganda republicana utilitza les mares tràgiques per presentar-les com a menors, que en absència de l’espòs protector, necessiten d’un suport alternatiu col·lectiu.
El disseny de la maternitat tràgica apareix en diverses situacions: bombardeig, evacuació, refugiats, solidaritat amb territoris del Nord assetjats, guerra química, contrast amb l’oasi de les colònies infantils. L’objectiu en l’àmbit interior és fomentar la combatitivitat militar masculina i l’esforç col·lectiu de guerra. Tant dintre com fora de les fronteres la icona té la funció de denunciar i commoure.
La tècnica més dramàtica és la del fotomuntatge, molt utilitzada per a la propaganda exterior. Molts cops s’aplica a la imatge de criatures mortes: a l’estranger la imatge d’un nen crea més solidaritat perquè és indefensa i apolítica. Creiem que serà un error el seu ús, això sí menys habitual (perquè predominen els dibuixos de mares) en la propaganda interior.
Entre els múltiples mitjans de comunicació que recorren a aquesta iconografia hi ha una certa homogeneïtat, una mútua influència. El Guernica de Picasso respon a la visió de la guerra total des d’un personal univers creatiu, però també a la influència del cartellisme, del fotoperiodisme (en tema i color) o de la iconografia cristiana.
Trobem diferències territorials en el tractament del tema dels bombardejos? Serà Madrid qui exhibirà més la iconografia llastimosa. El govern basc no fomentarà així la solidaritat interrepublicana. El Comissariat de Propaganda farà més campanyes a costa dels bombardejos de Madrid que dels patits al Principat (aquests seran denunciat no tant amb grafisme com amb documentals cinematogràfics).
Podem distingir els responsables institucionals d’aquesta publicística? Són sobretot les entitats governamentals, en menor grau les institucions solidàries i molt menys partits i sindicats (més interessats a publicitar unes altres necessitats dins la zona republicana).
Quines repercussions generals tindrà l’aposta de la propaganda republicana pel tremendisme dramàtic? Quant al plànol internacional, no es van acomplir les expectatives de polítics i intel·lectuals republicans, convençuts que la victòria per conquerir l’opinió pública internacional suposaria un canvi en la política de neutralitat de les potències liberals. Les raons geoestratègiques (i els interessos dels sectors dominants) de les potències democràtiques que consoliden la no-intervenció en la guerra civil espanyola no s’alteren per l’agit-prop republicà. Encara que vivim en l’anomenada civilització de la imatge i que tendències interpretatives conservadores volen maximitzar el seu valor, el rol de la propaganda va ser força secundari en la guerra civil.
És van mobilitzar moltes organitzacions progressistes a diversos països, però amb resultats pràctics només pal·liatius (recollida de diners, de material sanitari). Però en ocasions, el problema de l’eficàcia de la publicística republicana no depèn del context, sinó de determinats missatges, amb resultats discutibles. En contra de balanços historiogràfics hagiogràfics, iniciatives com el Pavelló de la República en l’Exposició de París fracassen . El to dramàtic de l’obra exposada genera rebuig de sectors de la crítica, marginació periodística i refús dels visitants a l’Expo, més interessats en el to festiu d’uns altres pavellons.
La millor prova que el problema de la propaganda republicana dramàtica no s’ha adjudicar als interessos de l’alta política internacional és el seu llegat: és una agit-prop que no crea escola durant la 2ª Guerra Mundial. Els grafistes republicans no treballaran per als aliats. I, amb bombardejos més mortífers, no s’imitarà el grafisme de la maternitat tràgica. Per què? Era un cartellisme associat a una derrota, els publicistes eren conscients del seu efecte desmoralitzador i la situació geoestratègica era diferent.
És una conclusió que qüestiona la visió historiogràfica predominant avui, que lloa de forma acrítica l’agit-prop dels lleials, oblidant que hi ha diverses línies publicístiques republicanes (com aquesta, de caire pessimista; però també d’altres, de caràcter coercitiu, o les que denoten desunió i fracassos) que no van ser reeixides.
El nostre balanç és encara més crític per el tremendisme de consum intern. La combinació dels atacs aeris i la seva denúncia espectacular podia tenir una inicial resposta d’encoratjament de la lluita antifeixista, però la reiteració i intensificació del discurs gràfic macabre (paral·lel a l’empitjorament general de les condicions) era contraproduent, en crear desànim i desafecció. La propaganda de denúncia acaba beneficiant paradoxalment l’estratègia enemiga de la guerra total, en multiplicar el terror psicològic en la rereguarda.
Un bon exemple dels efectes dels bombardejos nacionals (i de la propaganda republicana) en la població civil el tenim en els dibuixos elaborats pels infants evacuats a les colònies. En ells predomina com a motiu recurrent els raids, estimulat per les autoritats republicanes que fan exposicions per a aprofitar la receptivitat social nordamericana davant les imatges infantils.
Quina repercussió de gènere té aquest prototipus femení? Som davant una nova manipulació de la imatge de la dona, potser inconscient, segurament benitencionada, però discriminatòria. Enfront trobem estereotips rupturistes com el de la miliciana o l’heroïna de la rereguarda. Proposem una interpretació de la miliciana com fugaç icona per a embellir la guerra i la revolució; i per a fomentar una mobilització sexual subliminar dels soldats. Aquests models contradictoris suposen una gran complexitat d’estimuls a l’hora de reconstruir identitats femenines i d’influir en el comportament real de les dones.
Quina és la presència masculina en els cartells de bombardejos? És escassíssima. Perquè interessa presentar una imatge de mare necessitada d’ajuts nous. En alguns cartells els homes garanteixen la seguretat dels supervivents després d’un bombardeig. Dins la temàtica aèria, la participació masculina sobresurt en obres d’exaltació de l’aviació republicana, en enaltir els pilots joves, forts, amb actitud solemne.
Hi ha diferències en el tractament de la maternitat per part de nacionals i republicans? Els nacionals redueixen la presència femenina en l’agit prop, com una reacció a la seva inflació en la iconografia a partir de 1931. I amb mentalitat militarista i triomfalista no es reconeixen les víctimes civils i s’exalta l’heroisme de militars i soldats.
Hi havia alternatives propagandístiques a la maternitat dramàtica? Sí, els artistes republicans treballen, de forma minoritària, el fenomen dels bombardejos des d’una perspectiva diferent però incloent prototipus femenins i infantils. Per exemple la mare irada, que reacciona exigint venjança, posat no estrictament tradicional i menys derrotista. És poc usat (hi ha escasses dones que criden respecte a les que ploren) perquè es calcula que per als mercats interior i exterior convé més una dona rendida. Una segona icona alternativa, també dissenyada pels lleials, és la dels nens feliços de les colònies. Però la publicística republicana tria conscientment la imatge dels nens que ploren, i no tant la dels nens que riuen.
La més original i coherent alternativa al missatge tremendista la trobem, ja en la 2ª Guerra Mundial, a G. Bretanya. Es censuren imatges negatives, s’exalta l’eficàcia de la defensa passiva i aèria. Les dones tenen un rol clau. Les heroïnes de la rereguarda britànica no sols no apareixen terroritzades pels raids, ni evacuades (a diferència del discurs gràfic republicà), sinó que treballen en la defensa passiva (aprofitant una virtut tradicional de gènere). I, quan no s’exhibeixen protectores, apareixen protegides en refugis. Aquestes dones mostren una actitud no exaltada pels bombardejos, sinó una altra de més serena, que oscil·la entre la solemnitat i l’alegria. No volem entronitzar la publicística britànic, perquè no sempre la reacció de la població serà d’aquiescència amb les consignes. Però no és una caixa de resonància del terror enemic.
