L’objecte d’aquesta investigació ha estat aproximar-se a un dels grups polítics menys coneguts dins el sistema de partits dels anys 30 a Catalunya, el Partit Republicà d’Esquerra (PRE). El PRE sorgeix l’abril de 1935, ja ben avançada la Segona República, com una fusió de dos partits polítics que tenien una trajectòria semblant i que compartien plantejaments polítics molt similars, a més de representar a dos importants partits republicans espanyols, Acción Republicana i el Partit Radical Socialista, però com a branques catalanes i autònomes d’aquests. El PRE i els dos partits que el precediren, representaven un sector del republicanisme d’esquerres català molt pròxim ideològicament als partits republicans catalans, ERC i Acció Catalana Republicana, però es situava al mateix temps en la mateixa línia d’acció que els partits republicans d’àmbit espanyol, Acción Republicana i Partit Radical Socialista, els partits que configurarien més tard la Izquierda Republicana. A més, el PRE representava alhora dos corrents força prestigiosos del republicanisme, el de l'”Azañisme” i el del marcel·linisme, en una simbiosi política molt peculiar dins el sistema de partits català d’aquells anys.
Si bé els partits polítics que han tingut una vinculació a partits d’àmbit espanyol han sigut sempre considerats minoritaris a Catalunya i han suscitat poc interès, el cas del PRE és especial, perquè dintre dels partits considerats minoritaris dels anys 30, és potser un dels que menys mereix aquest qualificatiu, en arribar a assolir una certa importància abans de la Guerra Civil. No hi ha hagut fins ara un estudi dels límits i la importància del partit que s’acabà configurant com la branca d’Izquierda Republicana a Catalunya, malgrat estar format per personatges de considerable talla política i intel·lectual, amb una llarga trajectòria i cert prestigi (Marcel·lí Domingo, Ramon Nogués i Biset, Faustí Ballvé, Brauli Solsona, Ramon Noguer i Comet, entre d’altres), i sovint es desconeix que la seva força va arribar a ser considerable en algunes zones, sobretot pel que fa a la circumscripció tarragonina i molt especialment a les Terres de l’Ebre. Per comparació a altres forces polítiques minoritàries del període, trobem que d’altres partits relativament més febles que el PRE sí han sigut objecte d’estudi, per la qual cosa aquest treball pretén omplir un cert buit historiogràfic en aquest aspecte.
La raó de ser del PRE va íntimament lligada a l’evolució del pensament i el projecte polític de Marcel·lí Domingo. La concepció que Marcel·lí Domingo tenia d’ERC i la creença en la necessitat d’un partit republicà catalanista i d’esquerres, però agermanat amb un Partit espanyol, compromès amb la República tant com amb Catalunya, la compartien els “azañistes” dirigits per Faustí Ballvé. Es pot dir que quan Domingo sortí d’ERC l’any 1932, buscà la manera de consolidar un partit que representés aquest ideal, a nivell espanyol però també a nivell català. Després del fracàs del projecte radicalsocialista, i amb la tendència a la unificació de les esquerres republicanes, el PRE serà l’intent d’articular un partit català en relació amb el projecte polític d’Izquierda Republicana.
Domingo, que havia sigut, sens dubte, el principal inspirador del PRRSC al mateix temps que dirigia el PRRS, seria després un dels principals inspiradors del PRE, al mateix temps que dirigia Izquierda Republicana. Podem afirmar, doncs, que encara que Domingo no participés en la direcció activa del PRE, a la pràctica aquest el PRE tenia molt del pensament de Domingo, i en certa forma fou l’evolució natural de l’antic PRRSC, amb l’inclusió del petit partit azañista català. Faustí Ballvé mateix va reconèixer que va “compartir de fet” amb Domingo la direcció del PRE, i sens dubte, bona part de la militància del partit hi era provinent de les files del marcel·linisme, moviment polític heterogeni caracteritzat pel cabdillatge de Marcel·lí Domingo, i amb força a la circumscripció de Tarragona.
S’ha de dir que sembla que, contràriament a Domingo, Azaña no veié mai del tot amb simpatia ni es prengué seriosament la creació d’una secció catalana autònoma del seu partit, primer perquè considerava que ERC, amb qui tenia bones relacions, ja representava el republicanisme d’esquerres a Catalunya, i segon, perquè un partit català amb tanta autonomia respecte del seu partit i en rivalitat amb els altres partits republicans catalans, posaven en conflicte les relacions d’IR amb aquests. Efectivament, ERC i ACR veien com una amenaça el sorgiment d’un nou partit amb pretensions d’arrebatar-los una part del seu espai polític. La situació en la que va sorgir el PRE no era, doncs, gaire favorable, tenint en compte a més la situació d’excepcionalitat motivada per les restriccions governatives com a conseqüència de la repressió política després dels fets d’octubre de 1934.
Després de la tardana fusió entre el PCAR i el PRRSC, reproduint a Catalunya la significació i el projecte que representava el partit d’Izquierda Republicana a nivell espanyol, es perfila la possibilitat d’un projecte polític amb força pròpia a Catalunya, que si no hagués estat per les circumstàncies dels darrers anys de la República i del desenvolupament de la Guerra Civil, probablement hagués pogut arribar a consolidar-se. La campanya de mítings engegada per tot Catalunya, amb la participació de Domingo, Nogués i Biset, Faustí Ballvé i altres dirigents, fou el toc de sortida de les intenses activitats del partit durant la segona meitat de 1935 i la primera meitat de 1936. En aquest període el PRE va conèixer el seu millor moment, amb creixement en militància, obertura de nous centres, adhesió d’agrupacions i recuperació de la influència que havia tingut el radicalsocialisme a Tarragona. L’indici més clar de l’existència d’una força republicana en creixement, i a tenir en compte dins el panorama polític català és el fet que el PRE aconseguí tres diputats a les eleccions de febrer de 1936, dins el Front Popular, que van ser les úniques eleccions a les que el PRE va poder presentar-se.
Amb l’inici de la guerra, el PRE comparteix la crisi dels republicans davant l’embranzida de les organitzacions obreres que es fan amb el control de la situació. Malgrat que els primers mesos es registra una activitat important i s’organitzen milícies pròpies (Columna Casas Sala, Azaña, Democràcia, Marcel·lí Domingo…), l’allargament de la Guerra Civil suposa el progressiu declivi del PRE. Marginat de les institucions en no ser present al Parlament de Catalunya, dividit en conflictes interns i privat dels seus regidors i alcaldes en les poblacions on era majoritari, com ara Tortosa, a causa dels decrets del govern català, el partit cau en la irrellevància i el març de 1937 perd bona part de la seva força a les comarques de Tarragona, amb l’adhesió de les principals agrupacions del PRE de Tarragona a ERC, encapçalades pel dirigent marcel·linista Ramon Nogués i Biset.
Després de la fi de la Guerra Civil, i després de la mort de dos dels principals referents del partit, Domingo i Azaña, el PRE es reorganitza a l’exili, amb dos importants grups d’exiliats a Mèxic i a França, des d’on esperen el retorn a la pàtria. El partit registra certa activitat durant els anys 40, però davant la difícil conjuntura de la política de l’exili i el progressiu convenciment de que la dictadura s’allargarà indefinidament, el partit es dilueix durant la dècada dels anys 50.
Pel que fa a l’estructuració del treball, aquest s’ha dividit en dos grans blocs, corresponent el primer als antecedents de la fundació del PRE, subdividit en tres parts: Primer, una breu introducció al sistema de partits republicans catalans dels anys 30; en segon lloc dediquem un capítol al Partit Català d’Acció Republicana, i finalment el tercer al PRRSC. El segon bloc del treball i lògicament el més extens ha estat dedicat pròpiament al PRE. El segon bloc del treball, dedicat pròpiament al PRE, presenta una ordenació cronològica basada en les quatre etapes en les que podríem dividir la història del PRE: Fundació, Consolidació i creixement, Guerra Civil i Exili.
S’han tractat aquests tres partits (PCAR, PRRSC, PRE) entenent-los com un tot, ja que el PRE suposa l’herència dels dos partits anteriors i no es pot comprendre la seva evolució sense conèixer la trajectòria dels dos partits precedents, especialment la del Partit Radical Socialista Català, que és el partit que més bé hem pogut documentar i que és objecte d’un anàlisi més detallat. De la mateixa manera, cal entendre que hi ha una certa continuïtat en la trajectòria política dels dos partits que configuraran el PRE, i que al marge de les excepcions esmentades, tant el PCAR com el PRRSC són partits encara avui molt desconeguts i en podem aportar novetats.
La metodologia emprada en aquest treball, en no existir un fons específic sobre el Partit Republicà d’Esquerra, ha estat basada, un cop consultada la bibliografia existent, en el treball en multitud d’arxius i hemeroteques locals i provincials, i arxius més específics arreu de Catalunya. Existeix una gran dificultat en trobar documentació referent al partit i la major font d’informació que disposem és la premsa, malgrat que també és molt difícil trobar algunes capçaleres en concret i més complicat trobar-ne col·leccions completes. També han estat consultats diversos arxius locals, els arxius dels governs civils, els arxius històrics provincials, els fons personals de Marcel·lí Domingo a l’Arxiu del Parlament de Catalunya i l’epistolari personal del President Tarradellas a l’arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, a Poblet.
