OBJECTE D’ESTUDI
L’objecte d’estudi d’aquest treball és l’anàlisi del tractament que del procés de la transformació del marc de relacions laborals i de la conflictivitat obrera van realitzar quatre revistes catalanes: Arreu,Canigó, Oriflama i Presència. Cronològicament, encabim aquest procés entre el 20 de novembre del 1975 -data de la mort del general Francisco Franco que pot ser presa com el punt de partida formal del procés de transició en el seu conjunt- i l’abril del 1977, un mes que va iniciar-se amb la promulgació de la Llei d’Associacions Sindicals l’1 d’abril i que finalitzava amb el registre de la majoria de centrals sindicals -la CNT va restar-ne al marge- el dijous 28 del mateix mes.
L’estudi realitzat no és una història del procés de canvi de les qüestions relacionades amb la classe treballadora. El que he volgut fer ha estat una anàlisi del procés de transformació del marc de relacions laborals i de la conflictivitat obrera del procés de transició a través de la premsa periòdica catalana del període. Observar no tant com es desenvolupaven les dinàmiques pròpies del moviment obrer sinó com deien que es desenvolupaven els diferents mitjans de comunicació. El que s’analitza, per tant, són els centres d’atenció i el tractament que d’aquests en fa cadascuna de les revistes, contrastar-les entre elles. Una informació que, alhora, participa d’aquest seguit de canvis que es van produint modificant consciències i, a través d’aquesta, actes.
FONTS I METODOLOGIA
Per elaborar aquest treball he escollit quatre revistes catalanes d’informació general –Arreu, Canigó,Oriflama i Presència– que no fossin de “partit” sinó de “masses”. He escollit aquestes quatre revistes perquè calia, primer, que fossin publicacions que fugissin de la immediatesa del diari, que ens oferissin informacions amb certa dosi de reflexió, i segon, que aquestes publicacions periòdiques generalistes estiguessin escrites en català. És clar que si la nostra voluntat hagués estat exclusivament recollir informació per analitzar el seguiment de les transformacions en l‘escenari obrer català de la transició ens hagués pogut ser més útil, per exemple, una revista com Destino que no pas Oriflama. Però m’interessava veure amb quina informació relativa a l’univers de la classe treballadora comptava un lector de revistes en català durant el procés de transició. A més, era important que fossin periòdics de “masses” perquè volia observar, més enllà de la premsa de “partit”, al servei “ocult” de quins interessos estaven les diferents revistes “independents” que hom podia comprar al quiosc, veure quins eren els diferents plantejaments que les revistes catalanes oferien.
Un cop feta la tria he passat a fer un buidat sistemàtic de totes aquelles informacions que tinguessin a veure amb aquest procés. De cadascun d’ells n’he fet una fitxa amb el nom de la revista que el publica, la data de publicació, el títol, l’autor, les pàgines que ocupa, el material gràfic que l’acompanya i l’autor d’aquest, i el tema central de la notícia. I un cop fet el buidat de premsa de les quatre revistes he elaborat una nova categorització dels articles per tal de poder incorporar cadascun dels articles dins les quatre grans àrees temàtiques de què consta el treball: Sindicalisme, Conflictivitat Econòmica, Conflictivitat Política i Pagesia. Tot aquest material, alhora, ha estat contrastat amb treballs realitzats per alguns dels principals especialistes en la matèria.
CONCLUSIONS
El conjunt de revistes estudiades presenten un interès destacable vers les qüestions relacionades amb la transformació del marc de relacions laborals i la conflictivitat obrera. Aquest interès no és però capriciós sinó que està justificat per l’elevat protagonisme que el moviment obrer va anar adquirint des de finals dels anys seixanta, que es va incrementar en arribar els setanta i que va tenir el seu moment de màxima esplendor el 1976. Les redaccions de la premsa periòdica catalana no passaran per alt el paper de motor de la lluita antifranquista que va desenvolupar el moviment obrer i recollirà les seves iniciatives amb força profusió.
El procés de transformació de l’estructura sindical franquista es desenvolupa en un període de temps molt curt en què es liquida el sindicalisme vertical i fa irrupció el democràtic, substituint-lo. Però no només s’observa aquest fenomen d’enfrontament i substitució entre sindicalisme vertical i democràtic sinó que dins del democràtic s’experimenta també es produeixen moviments. Per una banda, la voluntat unitària expressada sobretot per les CCOO però també per la USO anirà quedant arraconada. Desaparegut l’enemic comú comencen a desaparèixer també els projectes unitaris en benefici del reforç de les organitzacions pròpies. D’altra banda, després d’anys en què el sindicalisme democràtic estava mancat d’instruments de representació i negociació i, per tant, abocat a l’embat contra l’Estat, el cada cop major reconeixement de les centrals sindicals farà que passin s’abandoni el model sindical basat en la Confrontació i se n’adopti un altre que girarà al voltant de la negociació.
Tots aquests esdeveniments, juntament amb la important lluita a les fàbriques i al camp sense les quals el procés de transformació del marc de relacions laborals hagués estat diferent, seran tractats a les revistes objecte d’estudi, cadascuna des del seu punt de vista i amb ànims de projectar la seva interpretació de la realitat cap el futur. Durant el procés de transició no era gens fàcil establir quin recolzament obtindria determinada pràctica política i tothom provava d’agafar la millor posició per quan s’iniciés la cursa. En el terreny sindical no és diferent i podrem observar com cadascuna de les revistes es va decantant cap algun dels models sindicals existents representats en les diferents centrals sindicals amb la voluntat que aquesta Pogués tenir un paper destacat en acabat el procés de transició.
Malgrat aquestes divergències que s’aniran accentuant a mesura que avanci el procés de transició, les quatre revistes es posicionen al costat de la classe treballadora, arrogant-se sovint la seva veu. El plantejament que defensaran totes per tal de resoldre la manca de democràcia en les relacions laborals serà la mateixa que la del conjunt de les centrals sindicals antifranquistes: la demanda de la ruptura amb l’aparell sindical vertical franquista, un esdeveniment que després de molts estira i arronsa s’acabarà produint, aconseguint en el terreny sindical un trencament amb el passat franquista que no podrà realitzar-se en tots els àmbits.
