PLANTEJAMENT I CONTEXTUALITZACIÓ
El Cercle Literari va constituir-se l’any 1860 a la ciutat de Vic. Va mantenir, amb limitacions i alts i baixos, una activitat institucional i acadèmica regular fins el canvi de segle, moment en què aquesta quedà pràcticament exhaurida del tot després d’arrossegar uns anys d’atonia. Pel camí va quedar l’estela dels centenars de conferències realitzades sobre temes distints, les vetllades poètico-musicals, la creació de l’Acadèmia de llengua catalana, la projecció de càtedres d’ensenyaments diversos, l’organització de certàmens, la creació d’un museu l’any 1877 que, amb el temps, acabaria formant part constitutiva de la primitiva col·lecció del Museu Episcopal de Vic, la formació d’una biblioteca d’uns vuit mil volums, etc. Les persones de major relleu professional i cultural de la ciutat en formaren part i l’entitat esdevingué cabdal en la dinamització de la vida cultural local. La trajectòria de l’entitat revela la finalitat de fomentar l’oci instructiu mitjançant la lectura, el debat, la pública exposició i l’audició de concerts, però també la de disposar d’una plataforma d’intervenció en l’espai més immediat.
La trajectòria de l’entitat s’inscriu en uns contextos i unes dinàmiques històriques que en alguna mesura van determinar el seu caràcter i van marcar el to de les seves iniciatives. L’objectiu peremptori de la tasca de recerca i anàlisi ha estat establir els compassos que conjuminessin la dinàmica institucional particular de l’entitat i la local-regional, valorar amb precisió el perfil dels protagonistes de l’esforç institucionalitzador i determinar la naturalesa i abast de les seves activitats, iniciatives i interessos. En aquest sentit, no pot negligir-se que la creació del Cercle Literari s’inscriu en context històric en què la ciutat de Vic es trobava immersa en una crisi demogràfica i econòmica relacionada amb la difícil transformació adaptativa de la indústria artesanal i l’agricultura tradicional al nou ordre de coses, amb el desplaçament del treball i el capital cap a la marina i els centres emergents de la riba del Ter beneficiats per la força hidràulica.
FONTS I METODOLOGIA
El nucli del treball de recerca ha consistit, fonamentalment, en un buidatge exhaustiu i sistemàtic del fons del Cercle Literari custodiat per la Biblioteca Joan Triadú de Vic. El fons d’arxiu el conforma un conjunt de materials de naturalesa diversa en què s’hi apleguen còpies dels diversos Estatuts i Reglaments que regiren la vida de l’entitat, algunes actes de les sessions de les juntes directives i generals, memòries anuals, llistats de socis, catàlegs de la biblioteca, una nombrosa correspondència institucional, així com algunes actes referents a les sessions acadèmiques realitzades durant la vida de l’entitat, i alguns materials vinculats als certàmens i exposicions que aquesta impulsà. Aquest fons està, a dia d’avui, mancat d’una organització plena i sistemàtica.
Tot el material buidat va ser sistematitzat d’acord amb un doble criteri, el de la naturalesa de les fonts o temàtic (dinàmica institucional, socis, sessions acadèmiques, certàmens, museu i biblioteca) i el cronològic. D’aquesta forma ha estat possible reconstruir la dinàmica institucional, concretar el to i el pols de la seva activitat més estrictament acadèmica, identificar les línies d’interessos més immediats i aquelles iniciatives impulsades des del seu clos amb cara vocació de transcendir i incidir en la vida ciutadana.
La història (en el sentit d’un relat historiogràfic sistemàtic i estrictament ordenat de forma cronològica) de la vida institucional i cultural de l’entitat, articulada tothora amb la més general, local i catalana, constitueix la part central del treball. La trajectòria analitzada, 1860-1902, que és aquella en què el registre d’activitat és sensible, ha estat perioditzada, d’acord amb coincidències significatives en els diversos registres d’activitat. En aquest sentit, constitueix una aportació historiogràfica feta des de la història institucional de la cultura, que permet equiparar aquesta experiència a d’altres com l’Ateneu Barcelonès o el Centre de Lectura de Reus.
Un cop obtingut el llistat de socis fundadors, el treball amb els padrons i fonts de naturalesa fiscal (contribució territorial i matrícula de comerç i indústria) a l’Arxiu Històric Municipal de Vic, ha permès d’esbossar un perfil sociològic del seus socis, dels protagonistes d’aquest impuls institucionalitzador en l’ordre de la sociabilitat. Aquesta és una aportació que posa a l’abast un material que serà d’interès de valorar en el marc de la història comparada per tal de verificar la coincidència o disparitat pel que fa al perfil d’aquesta elit protagonista del procés institucionalitzador.
El treball amb la premsa local a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic ha contribuït a completar la trajectòria institucional i acadèmica de l’entitat, i a identificar i valorar tota una sèrie de temes que estaven a l’ordre del dia ciutadà i condicionaven no poques de les iniciatives d’abast local que tingueren en el Cercle Literari un espai de ressonància privilegiat per a la seva discussió i patrocini. Així ho ha evidenciat el buidatge complet i sistemàtic d’El Ausonense (1861-1863) i les consultes nombroses, que no exhaustives, d’altres capçaleres vigatanes. També s’han consultat diverses monografies sorgides de la ploma de socis sobresortints del Cercle Literari, en ocasions publicades gràcies a l’impuls institucional de la pròpia entitat, ultra tot allò referent al descobriment del Temple romà i la Societat Arqueològica.
CONCLUSIONS
La constitució del Cercle Literari l’any 1860 va coincidir cronològicament en una conjuntura en què es posaven en marxa altres experiències de sociabilitat institucionalitzada al Principat i que, en conjunt, apareixen com una coincidència significativa característica de la modernitat. L’origen del Cercle Literari prové, en part, de les tertúlies al domicili dels Bru de Sala. Aquest fet denota l’existència i la importància d’aquests espais de sociabilitat més o menys informals. El més significatiu és retreure la necessitat que es percebé de fer un salt endavant en la institucionalització d’un espai de sociabilitat per tal de convertir-lo en un instrument operatiu, en una plataforma capaç d’intervenir de forma més o menys decisiva en el seu espai “natural” i perdurar en el temps. Amb tot, això no significà la desaparició d’aquests espais de sociabilitat menys normativitzats. Anys després, el juny de 1867, de la tertúlia a casa dels germans Masferrer en naixeria l’Esbart, que establiria amb el Cercle Literari una relació de connotacions simbiòtiques.
El context de crisi en què va ser creada l’entitat va ser viscuda com a tal per les elits vigatanes, que veien amb preocupació la pèrdua de pes específic de l’espai en què actuaven, advertint com s’esllavissava envers una posició subalterna, conforme Catalunya entrava progressivament a la contemporaneïtat. L’estudi sociològic dels membres del Cercle Literari en confirma el perfil elitista i permet valorar amb major precisió els protagonistes d’aquell esforç institucionalitzador que, almenys en part, resolgueren d’acceptar el repte de la modernització i conduir-ne la gestió. El Cercle Literari apareix com una plataforma d’actuació privilegiada des de la qual aquest sector debat i actua durant bona part de la segona meitat de segle XIX. La premsa periòdica posada en marxa de forma paral·lela actua en un sentit idèntic. El pes enorme dels hisendats a l’entitat, reflex d’una comarca encara fonamentalment agrícola, fan del Cercle Literari un bon espai per observar com aquests propietaris assajaren d’impulsar un canvi de cultiu i l’especialització pecuària, debateren la influència que podia tenir per les seves explotacions i per l’economia comarcal la integració viària amb la capital i l’entorn més immediat i projectaren, en diversos moments, la creació d’una associació agrària comarcal per a la defensa dels seus interessos.
Els membres del Cercle Literari constitueixen un sector menor numèricament que protagonitza bona part de les iniciatives locals civícoculturals i que acapara, al mateix temps, bona part dels càrrecs públics i polítics. En bona mesura les mateixes persones animen la premsa local, pressionen per tal d’aconseguir la connexió viària capitalina, protagonitzen la incipient afecció per l’excursionisme, l’arqueologia i el conservacionisme monumental, posant les bases del Museu Episcopal de Vic, participen de les campanyes proteccionistes, de la patriòticoreligiosa de la restauració del monestir de Ripoll i de la defensa del dret civil català, s’encarreguen de seleccionar i rendir tribut als patricis que els han precedit, formen part de la Junta local d’instrucció pública, es preveu que ocupin els càrrecs de professorat a la projectada Universitat literària de 1873 i copen una part sensible de les regidories i fins l’alcaldia en no pocs dels exercicis polítics. Són els protagonistes d’una vida pública local escassament democratitzada.
