En paraules de Josep Termes el catalanisme històric és un moviment de defensa de la identitat i de lluita per aconseguir un autogovern per a Catalunya, lluny del centralisme i de l´uniformisme. Ha estat, i és, un moviment complex i plural en el qual conviuen doctrines, estratègies i polítiques molt diferents, en què combreguen catòlics i ateus, separatistes i indiferents a les formes de govern, gent conservadora i de l´esquerra, homes de cultura i d´altres de poc lletrats. És considerat també interclassista. Per tant, com bé diu Termes, <> i <> podrien ésser els mots clau que defineixen aquest moviment. D´altra banda, el catalanisme s´ha recolzat en el fet evident de la catalanitat com a element essencial del poble català. I aquesta identitat significa l´estima pels seus elements: una llengua pròpia, el català; una cultura pròpia, uns símbols identitaris i unes tradicions populars. Respecte als orígens del catalanisme per a Josep Termes, com per a estudiosos com Fèlix Cucurull o històricament per a un Josep Narcís Roca i Farreras, el catalanisme té un origen popular i no pas burgès, contràriament a la idea que la historiografia havia estat defensant fins aleshores i de la que Jordi Solé Tura n´és un dels seus màxims exponents. Per a Josep Termes no serà la burgesia industrial catalana la que creï el catalanisme, mitjançant la Lliga Regionalista de 1901 i les doctrines de Prat de la Riba, sinó que aquesta classe social el que farà és adaptar-se a la plataforma cultural i política que s´havia establert al llarg del segle XIX pel moviment de les classes populars i dels intel.lectuals orgànics de la nació, trobant en ella l´única plataforma possible per fer política des de Catalunya. En canvi, per a Jordi Solé Tura, el nacionalisme català neix i es desenvolupa en un període en què el mode de producció capitalista pugna per aconseguir el pla hegemònic a l´Estat espanyol sense arribar a aconseguir-ho plenament, i Prat de la Riba és la figura que representa aquesta burgesia.
Per a Solé Tura, doncs, la història d´aquest nacionalisme, en les seves diverses fases, és la història d´una “revolució burgesa frustrada”. Un dels principals objectius de la tesi doctoral és veure l´evolució del catalanisme a través dels principals partits polítics catalans (PSC, PSUC, ERC, CDC, UDC, AP, CC, UCD) i a través de la societat civil (entitats, intel.lectuals, etc) des de l´etapa post-franquista (1976), etapa en què tornaren a aparèixer els partits polítics, fins a l´etapa final del pujolisme (2003). Reflectir com durant la Transició els principals partits polítics catalans van defensar la reconstrucció de Catalunya des d´un eix nacional, és a dir, des de la defensa unànime de l´autogovern de Catalunya, i a partir de 1980 van evolucionar cap a l´eix dreta-esquerra fent que només CiU i ERC prioritzessin en els seus programes de partit les polítiques de reconstrucció nacional. La resta de partits polítics catalans, en canvi, centraren els seus programes en polítiques socials, econòmiques, etc, tot i que no van deixar de defensar l´autogovern de Catalunya, cadascú des de les seves conviccions ideològiques federalistes, confederalistes, etc. Paral.lelament el treball també pretén mostrar l´evolució de CiU i d´ERC mitjançant una anàlisi comparativa dels respectius projectes nacionals observant punts de divergència i de convergència. Una anàlisi que acaba l´any 2003 quan CiU perd el Govern de la Generalitat després de vint-i-tres anys, i quan ERC, després d´aconseguir a partir de 1996 una gran embranzida, aconsegueix arribar al Govern de la Generalitat mitjançant el Tripartit, període que ja s´escapa de l´anàlisi d´aquest treball i que obrirà una nova etapa a Catalunya. I acaba demostrant que el començament de l´evolució interna de CDC cap al dret a decidir no ha estat com defensen alguns arran de la Sentència del Tribunal Constitucional respecte a l´Estatut el juliol del 2010 sinó que és una idea que l´actual president Artur Mas va començar a defensar per primera vegada públicament el 20 de gener de 2002 quan va ésser presentat com a candidat oficial a les eleccions autonòmiques de 2003, mogut per un nou canvi de paradigma que li va fer canviar la manera de pensar Catalunya i superar l´autonomia defensada fins aleshores pel president Jordi Pujol. A més, cal destacar també l´evolució d´una nova generació provinent de la JNC com Carles Campuzano, Meritxell Borràs, Josep Rull, etc, que pertanyia al grup Sinepsi, un grup postpujolista que a partir dels anys 90 anaren accedint al poder i ajudaren a canviar el rumb del partit.
