Aquesta recerca es centra en l’anàlisi del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria- Entitat Obrera, CADCI, durant la guerra civil. Des de la seua fundació el 1903, l’entitat expressava la via nacional de la vindicació laboral per als treballadors mercantils. La seua estratègia s’anà adaptant a les noves demandes dels dependents, cada cop més proletaritzats i conscients de formar part de la classe obrera. A partir dels anys trenta, la realització de mesures de força pioneres per al sector i l’augment del prestigi de l’entitat, situaran el CADCI al capdavant de les organitzacions mercantils catalanes. Aquesta activitat unida a la participació en la insurrecció del 6 d’Octubre, feu que el Centre tingués un paper rellevant dintre del moviment antifeixista i obrerista. L’anàlisi de l’esforç de guerra de l’entitat mercantil ens ajuda a constatar aquesta rellevància i estudiar acuradament l’evolució de la multiplicitat de funcions endegades per tal d’atendre als treballadors i treballadores del comerç, tan al front com a la rereguarda. Durant la guerra, l’entitat comptà amb milers d’afiliats, passant dels 23.000 afiliats de juliol de 1936 als més de 50.000 un any després. A finals del 1938, 11.000 associats, el 22% de la seua militància, estaven al front. D’altra banda, es plantejà la possibilitat de fer del CADCI la tercera central sindical catalana. L’opció s’esvairia en ratificar-se l’adhesió a la regional d’UGT el juliol de 1937. A partir d’aleshores i fins al final de la guerra, el Centre seguí funcionant amb independència de la Regional, situant en l’eix prioritari d’acció al seu Secretariat Militar i en especial al Comitè d’Ajut al Combatent dirigit per les treballadores mercantils. Aprofundir en la història del CADCI ens permet investigar per què patí la triple repressió franquista executada sobre l’entitat, els associats i el seu estatge social. L’apropiació militar de l’edifici ubicat al número 10 de la Rambla de Santa Mònica, s’efectuava el 26 de gener de 1939, només ser ocupada Barcelona. Poques setmanes després era escorcollat pel personal de l’Oficina de la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos, DERD. L’organisme s’encarregava de localitzar, requisar i controlar tota la documentació que aportés dades sobre els enemics amb l’objectiu d’identificar, amb la major celeritat possible, al màxim nombre de persones i entitats que hagueren participat o col·laborat amb la República per poder processar-les i depurar-les. La finalitat repressiva marcà la conservació del patrimoni documental requisat, doncs fou eliminat tot allò que es considerà inútil per a l’extracció d’informació sobre persones desafectes. Una part de la documentació sostreta és la que conforma el fons restituït al CADCI entre 2008 i 2014, en aplicació de la Llei 21/2005, procedent del Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca. Les 1.213 unitats de catalogació, més de 105.000 documents foliats, són la base documental de la nostra investigació. L’estatge social no ha estat retornat. La seua història motiva i estructura bona part de la recerca. A través de les seues quatre clausures estudiem l’evolució del Centre, l’augment del suport popular i l’enfortiment de la xarxa vincular que fou clau per superar els períodes de clandestinitat. A la vegada, analitzem els precedents de l’accionar repressiu i el procés de resignificació de l’edifici que, durant la guerra, es consolidà com un lloc de commemoració i símbol de la resistència antifeixista. La recerca estudia les implicacions de recuperar-lo com a lloc de memòria i d’història. Amb aquesta finalitat es proposen una sèrie d’intervencions per a aquest espai que allotja la multiplicitat dels relats de la història del moviment obrer català.
