La present investigació pretén analitzar la consciència política, social i cultural d’aquest sector de professionals, la seva modernització, dinàmica interna i projecció ciutadana a les acaballes del franquisme.
Amb el present treball, integrat en la línia de recerca del Grup d’Estudi de la Història de la Cultura i els Intel·lectuals (GEHCI) de la Universitat de Barcelona, ens proposem realitzar una aproximació a la consciència cultural, social i política dels arquitectes catalans en el període dels darrers lustres del Règim franquista. Tenim la intenció d’acostar-nos al procés modernitzador que experimentà aquest sector i la manifestació pràctica que tingué, observar la manera en què condicionà la dinàmica interna de la professió i determinar quina va ser la seva projecció cap a la ciutadania.
Per a tal objectiu, després de fer un repàs al marc general de Catalunya de finals de la dècada dels 50 i principis dels 60 i apuntar l’evolució de diverses corporacions catalanes entre aquests anys i el final de la Dictadura -la qual cosa ens serveix per contextualitzar el procés específic que visqué el col·lectiu d’arquitectes-, optem per estructurar el treball en tres apartats principals.
Tot plegat ens ha permès observar com durant el període estudiat els professionals de l’Arquitectura catalana, paral•lelament al que succeïa en altres corporacions – advocats, aparelladors, enginyers industrials, llicenciats – completaven un procés a través del qual posaven llurs coneixements al servei de la ciutadania, entroncaven novament amb la realitat internacional, assumien un compromís indefugible amb els valors democràtics i portaven a terme una tasca cultural d’una qualitat extraordinària. Així i tot, aquest treball no serveix per tancar el tema. Han quedat en l’aire qüestions vitals com ara, per exemple, l’evolució durant aquests anys de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i la posada en relació de les activitats culturals del Col·legi, especialment les conferències i exposicions, amb el programa d’altres institucions o organismes del país i de l’Estat. D’altra banda, tampoc s’han fet servir totes les fonts disponibles. En propers estudis se farà imprescindible revisar, entre d’altres, la secció d’Arquitectura i Urbanisme apareguda a Destino partir de 1967 i les col•laboracions de diferents membres del Col·legi en el Diario de Barcelona, així com també s’hauran de realitzar entrevistes a alguns dels principals protagonistes.
