La present investigació pretén donar una visió de la cultura catalana en les acaballes del franquisme i primers anys de la transició a través de la figura de Josep Pla i la polèmica a ell associada amb motiu de la reiterada no concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Prenen com a punt central de referència la polèmica que es va desfermar al voltant de la figura de Josep Pla i la reiterada no concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, aquest treball pretén donar una visió de la cultura catalana en els anys seixanta i setanta del segle XX; varen ser els anys finals de la dictadura franquista i els inicis de la transició. Eren anys de crispació i d’esperança; la sensibilitat era molt acusada i la impaciència pels nous temps de llibertat que s’intuïen, també. Eren temps d’efervescència d’un nou catalanisme incipient, que pugnava per fer-se present a la societat, i que anaven acompanyats per una embranzida de la cultura catalana d’oposició; “una nova Renaixença”, en paraules de Joan Triadú. Ambdues iniciatives perseguien el mateix objectiu, la recuperació de la dignitat com a poble i la reconstrucció moral, cultural i política del nostre país. Escriptors, crítics literaris i intel•lectuals en general prenien posició de manera clara enfront dels esdeveniments polítics i culturals.
En aquest entorn cultural i polític, l’escriptor català més prolífic i llegit del segle passat escrivia i arribava al seu públic, mitjançant l’article setmanal a Destino, i la publicació de les seves Obres Completes per la mateixa editorial. I no ho feia amb indiferència de lectors i crítics, sinó ans al contrari, despertant passions ben enfrontades. Uns l’acusaven de col·laboracionista amb el règim, altres lloaven al cronista de la societat i la geografia catalanes. La seva prosa és vulgar, deien aquests; els de més enllà veien en el seu estil diàfan, la normalitat i el to planer de la seva obra que trenca amb l’encarcarament i la sofisticació dels escriptors de la generació anterior. És, doncs, un assaig d’història cultural, d’història de les idees, petites si es vol, però què al cap i a la fi són les que mouen la Història.
El plantejament dels objectius d’aquest treball, un cop escollit el tema, ha estat el d’aproximar-se a cada un dels protagonistes de la polèmica, tractant de veure i analitzar les motivacions que els portaren a actuar com ho varen fer, a defensar el que creien que s’ho mereixia i a condemnar el que rebutjaven. No cal dir que la figura de Josep Pla ha merescut especial atenció; ell és el subjecte d’atenció, és el centre de la polèmica. Però no he volgut descuidar, per l’altre costat, a la resta de participants en aquests fets: el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la seva finalitat, i l’Omnium Cultural, l’entitat que el va instituí; sense oblidar finalment l’entorn cultural en el què es movien tots plegats.
